Noranta anys de feina

BarcelonaFrancesc Cambó va repetir durant anys i en situacions ben diverses una consigna que va acabar fent-se realitat: “Si jo fos milionari m’agradaria fundar alguna cosa important de cara als clàssics”. Després de ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista de Catalunya, de passar per l’Ajuntament de Barcelona –on va ser regidor–, de fer de ministre de Foment i de ser un dels impulsors de l’Estatut d’Autonomia del 1919, Cambó va fer fortuna gràcies a “unes accions” i “uns béns llunyans”, tal com recordaria anys més tard Miquel Dolç, un dels traductors més destacats de la iniciativa que després d’aquest cop de sort Cambó tiraria endavant: la creació, l’any 1922, de la Fundació Bernat Metge, dedicada a la tradució del bo i millor de la tradició literària grega i llatina.

“A la dècada dels 20 del segle passat es van donar una sèrie de circumstàncies que van fer possible que, a nivell social, s’esperés una iniciativa d’aquestes característiques”, recorda Francesc Guardans i Cambó, nét del mecenes de la fundació Bernat Metge i president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts des de l’octubre del 2009. “A nivell paneuropeu, després de la Primera Guerra Mundial, la sensació de desballestament i pèrdua del nord havia donat lloc a un moviment de recuperació dels orígens, en el qual es trobarien iniciatives com l’arrencada de l’associació Guillaume Budé a França l’any 1917, un dels pocs exemples comparables amb la tasca de la Bernat Metge. Catalunya es trobava a la fase final de la Renaixença literària. Després de reactivar la creació en català calia poder llegir literatura universal en la nostra llengua. Posar a l’abast textos literàriament rics era una bona manera de fer créixer l’expressivitat del català”.

La Fundació Bernat Metge va quedar formalitzada l’any 1922, i Cambó va confiar les tasques editorials a Joan Estelrich, que tot i la seva joventut –encara no havia travessat la barrera psicològica dels 25 anys– va assumir el repte amb entusiasme. A les seves memòries, Cambó li dedica les paraules següents: “Era jove; era capaç; tenia ambició i, en poc temps, podia posar-se en condicions per portar endavant la comesa que jo volia confiar-li. Així m’ho va prometre; així ho va fer”.

Durant els primers anys, la Fundació Bernat Metge va aprofitar les energies d’Estelrich –del qual Josep Pla en remarcaria les capacitats com a “public relations internacional”– i va anar per feina. Fins a l’esclat de la Guerra Civil van ser publicats 82 volums, entre els quals hi havia uns quants dels títols imprescindibles de la col·lecció: les tragèdies d’Èsquil, els tres primers volums de Diàlegs de Plató, les Metamorfosis d’Ovidi, les obres filosòfiques de Sèneca i els primers volums de les Vides paral·leles de Plutarc. “Des d’un primer moment es va optar per tenir un gruix important de subscriptors –explica Raül Garrigasait, traductor i actual editor de taula de la Bernat Metge–. La primera època del projecte, que arribaria fins a l’any 1936, es va fer un esforç important per arribar al gran públic”. Aquesta voluntat, sumada a les condicions particulars de la dècada dels 20 i a una oferta molt menor de títols en català, va aconseguir engrescar en només cinc anys més de 1.700 subscriptors. “La Fundació Bernat Metge mai no ha sigut un projecte elitista: ha pesat més la intenció de servir el país que la d’estar treballant per a una minoria”, recorda Guardans.

La represa de la dècada dels 40

Amb l’arribada al poder del dictador Francisco Franco, el sector de l’edició catalana va viure els seus pitjors anys. La Fundació Bernat Metge va poder reprendre la seva tasca tímidament l’any 1942, amb la publicació del novè volum de Vides paral·leles, de Plutarc. El següent lliurament no va aparèixer fins tres anys més tard. La mort de Francesc Cambó l’any 1947 no era, en principi, un bon presagi per al futur de la fundació, que tot i això va quedar assegurat gràcies a la intervenció d’Helena Cambó de Guardans, filla del mecenes. A partir de llavors van aparèixer una mitjana de quatre volums per any. La col·lecció de clàssics grecs i llatins seguiria afegint títols sota la direcció de Carles Riba, vinculat al projecte des dels inicis gràcies a traduccions com les tragèdies d’Èsquil i l’Odissea d’Homer. La mort de Riba l’any 1959 va obligar a replantejar una vegada més els objectius de la Fundació Bernat Metge. “No es nomenà un nou director, sinó un consell directiu, amb funcions imprecises –va dir l’hel·lenista Jaume Pòrtulas amb motiu de la presentació del volum 350 de la col·lecció a la Universitat de Barcelona–. Com que les responsabilitats i atribucions d’aquest consell no foren definides mai, i, per altra banda, es reunia poc sovint, la responsabilitat de la Fundació Bernat Metge va recaure fonamentalment en Ramon Guardans, que es reservà el càrrec de secretari general del consell directiu”.

Tornar als orígens

Ramon Guardans va estar al capdavant de la col·lecció de clàssics grecs i llatins fins a la seva mort, que va tenir lloc l’any 2007. Dos anys abans, la Fundació Bernat Metge havia superat una nova fita: arribar als 350 volums amb l’aparició dels quatre primers cants de la Ilíada en prosa. “Des de fa, com a mínim, dues dècades, la Bernat Metge creix a un ritme de sis volums cada any”, diu Garrigassait abans de recordar que les fonts de finançament de la fundació segueixen arribant a partir del mecenatge privat i dels subscriptors. “Aquests darrers anys hem volgut recuperar part de l’esperit original del projecte –remarca Guardans–. Hem digitalitzat el fons per posar a l’abast de tothom els llibres i hem fet la selecció de 50 dels nostres millors títols. Si hi ha dues coses per les quals ha excel·lit la Fundació han sigut la gran qualitat de les traduccions i l’obsessió per divulgar els clàsics. Tenim la intenció de seguir-ho fent”.