Sara López: “La tendència és personalitzar al màxim els tractaments en funció de les necessitats dels pacients amb l’objectiu d’augmentar les probabilitats d’èxit”

Sara López és ginecòloga especialista en reproducció assistida al CIRH - Centre de fertilitat i reproducció humana. El 2023 va publicar Quiero quedarme embarazada: claves para entender la reproducción asistida, amb la voluntat de visibilitzar els problemes d’esterilitat i infertilitat de forma propera i amena. Parlem amb ella mentre participa en el 34è Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Fertilitat.

–Quin ha estat el tema estrella del Congrés?

Últimament s’està parlant del mal anomenat rejoveniment ovàric lligat al retard de la maternitat, una mena de reactivació ovocitària per a les pacients amb una reserva ovàrica baixa. Cada cop les pacients que arriben als centres de reproducció assistida són més grans i un dels obstacles habituals és l’empitjorament de la qualitat ovocitària, que minimitza les probabilitats d’embaràs.

–És possible fer-ho?

Ara mateix és una tècnica experimental que s’ofereix a pacients, però calen més estudis per saber si realment aquest tipus de tractament funciona. Si acaba sent viable ens ajudarà molt en la pràctica clínica.

–Cap a on va la medicina reproductiva?

Hi ha moltes vies obertes, però sobretot treballem per saber quines millores podem fer a nivell ovocitari, espermàtic i uterí per augmentar les probabilitats d’implantació embrionària i la seva evolució per aconseguir l’embaràs. La tendència és personalitzar al màxim els tractaments en funció de les necessitats dels pacients amb l’objectiu d’augmentar les probabilitats d’èxit.

–Espanya segueix sent líder mundial en medicina reproductiva?

Sí, és dels països més avançats. La primera fecundació in vitro va ser el 78 al Regne Unit, i després aquí a principis dels 80. Des de llavors Espanya ha estat un punt neuràlgic de centres de reproducció assistida. Tot i que la legislació sobre tècniques de reproducció humana és del 2006, és moderna i oberta de mires, per exemple, accepta la donació d’òvuls i semen, que afavoreix la possibilitat de promoure tractaments. Anem un pas al davant respecte d'altres països.

–A la pràctica què implica?

Com més cicles fas, més practiques i més investigues. Ho fem molt bé i tenim molt bons laboratoris i taxes d’embaràs. Això fa que gent d’altres països opti per venir a fer el tractament per l’alt coneixement que tenim en reproducció assistida i perquè la legislació dels seus països no permet la donació.

–L’OMS considera l’esterilitat com una malaltia. En som prou conscients?

No, s’ha de visibilitzar més i parlar de l’esterilitat amb naturalitat. Una de cada cinc parelles té problemes d’esterilitat, no és una prevalença baixa. Cal fer molta feina des de diferents punts de vista. No només des de la consulta de reproducció assistida, també des de la consulta ginecològica i a les escoles. Com a societat hauríem de normalitzar uns tractaments que són més habituals del que ens imaginem.

–Ens falta educació?

Educació i autoconeixement del nostre cos. Moltes dones no saben com funciona el cicle menstrual o que la reserva ovàrica és finita. La probabilitat d’embaràs de forma natural en dones de 45 anys és gairebé zero. S’hauria de potenciar la congelació d’òvuls per augmentar les probabilitats d’embaràs.

–Què hauria de tenir present qui estigui a punt a començar un procés de reproducció assistida?

Per a cadascú és diferent i en funció del tipus de pacient arriba d’una manera o d'una altra. Una parella heterosexual que porta un any buscant l’embaràs sol tenir un desgast físic i emocional. Aquest punt de partida és diferent si és una dona que no té parella o una parella de dones que en principi no tenen problemes d’esterilitat, encara que les coses es poden complicar.

–Amb quines expectatives arriben a la consulta?

Sovint són molt altes. La informació que dones al principi els pot semblar dura, però és realista, i això no implica que no sigui positiva. Tot és estadística, es personalitza el tractament en funció del pacient, però han de conèixer les seves probabilitats reals d’embaràs i que a vegades no s’aconsegueix al primer ni al segon intent.

–Fins a quin punt és important el factor psicòlogic?

Ajuda a estar bé físicament i mentalment perquè pots trobar-te un seguit d’obstacles. És important que la pacient se senti acompanyada no només en l'àmbit mèdic, per això també oferim suport psicològic i nutricional. Quan et sents bé físicament afrontes millor tot el que vindrà. També és recomanable no centrar-se només en el procés i continuar fent altres coses, perquè si no, pot ser dur. Sento una veritable admiració per la resiliència de les pacients, la il·lusió amb què continuen després d’un negatiu.