L’endarreriment de la maternitat és un fet. Els 32,06 anys és la mitjana d’edat en què arriba la primera maternitat i no para d’augmentar. Una tendència habitual en altres països com França, on el nombre de dones que tenen fills després dels 40 s’ha multiplicat per dos des del 2000. Els fills es tenen més tard i també se’n tenen menys, perquè demorant la maternitat tenen menys probabilitats de tenir-ne més d’un. “L’edat és la primera causa d’esterilitat al món”, afirma Bruna Álvarez, professora del departament d'Antropologia i investigadora del grup AFIN de la UAB, dedicat a la recerca sobre famílies i reproducció des de les ciències socials. Explica que el tipus de maternitat també ha canviat, s’ha intensificat, “es té la idea que has de dedicar-li molt temps i recursos, i estar molt present”.
Anar a buscar els fills
Quan es fa un procés de reproducció els fills no venen sols, es van a buscar. “En aquests casos sol planificar-se el moment de la maternitat. Ja han estudiat, s’han situat professionalment, han anat de festa i viatjat, i senten que llavors poden anar a buscar els fills”, comenta l’Alexandra Desy, antropòloga, doctoranda i investigadora al grup AFIN de la UAB. Per tant, socialment també han canviat les condicions específiques de com es pensa que s’han de tenir els fills. El moment ideal és quan hi ha estabilitat laboral, econòmica i emocional, per després poder desenvolupar aquesta maternitat intensa.
La pintora i il·lustradora Joana Santamans va endarrerir conscientment la seva maternitat. Quan era més jove no sentia que fos la seva missió tenir fills; en canvi, trobar el seu lloc i situar-se professionalment sí que era una prioritat. El primer contacte de la Joana amb la criança va ser amb els fills de la seva parella, un paper difícil perquè, tot i viure amb els condicionants de criar-los, no es té l’experiència plena per no ser la seva mare. “Potser per això durant la pandèmia em vaig plantejar la possibilitat de ser mare biològica, per això i perquè ja tenia una tranquil·litat professional i econòmica”. Amb la parella sempre havien deixat la porta oberta a la possibilitat de tenir fills plegats. Va ser una decisió racional, es va quedar embarassada als 43 i va parir als 44. Reconeix que el canvi de convertir-se en mare va ser duríssim. De cop i volta no dormia bé, li feia mal tot i tenia la sensació de perdre’s, sense ni tan sols tenir espai per saber com estava. Assegura que a nivell físic i energètic segur que és més adient ser mare més jove. “No sé quina mare tindrà la meva filla quan sigui gran, ens duem 44 anys! Intento no pensar-hi gaire, no serveix de res angoixar-se”, afirma. Per contra, se sent forta i tranquil·la, sap el que necessita i sap cuidar-se. Per a ella és més important tenir presència i quietud a l’hora de criar, perquè això li permet gaudir com a mare.
La classe social condiciona
Álvarez apunta que aquesta interpretació es fa des de les narratives de les dones que poden accedir als processos de reproducció assistida sense tenir en compte les desigualtats socials. Argumenta que a vegades la joventut s’allarga sense voler-ho, quan es té la necessitat de compartir pis perquè no es tenen altres opcions d’habitatge o les condicions laborals impedeixen ser econòmicament independent: “No poden tenir una vida digna a unes edats reproductives joves i la biologia fa que a partir dels 35 anys empitjori la qualitat ovocitària”, explica l’antropòloga. Hi ha dones que després de les opcions limitades que ofereix la sanitat pública de 4 inseminacions artificials i 3 fecundacions in vitro, no es poden permetre seguir el tractament a la privada i finalitzen el seu projecte de maternitat. “Hi ha classes socials que no es poden permetre un tractament a la medicina privada”, afegeix Desy.
El privilegi de tenir fills
“Les dones no tenim els fills que volem sinó els que podem”, assegura la periodista i sociòloga Esther Vivas, autora de Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat. Diferents estudis evidencien que les causes tant de l’endarreriment de la maternitat i el descens del nombre de fills que es tenen estan condicionats per la precarietat: “La crisi econòmica ha donat lloc a una crisi que té a veure amb la natalitat. La maternitat acostuma a endarrerir-se esperant que hi hagi una estabilitat laboral, personal i econòmica que mai arriba”. I quan arriba, moltes dones tenen els trenta llargs i es troben amb problemes d’infertilitat a causa de l’edat.
Vivas proposa que més enllà de les polítiques que es plantegen per donar suport a la maternitat –suport a la criança o la conciliació–, calen polítiques que permetin vides dignes –llocs de treball decents, salaris ben remunerats o habitatges accessibles–, perquè les persones es puguin plantejar tenir criatures. “L'augment de les desigualtats converteix la possibilitat de ser mare en un privilegi que només tenen les dones que s’ho poden permetre”, conclou la sociòloga.
Les investigadores plantegen el debat de fins a quin punt el fet de no ser mare és una decisió o és una circumstància. “S’invisibilitzen processos de maternitat truncats on no sempre s’és plenament conscient del que ha passat. Hi ha dones que han decidit no ser mares, però n'hi ha d'altres que han estat condicionades per les circumstàncies econòmiques i personals”, sosté Álvarez. Això s’explica perquè hi ha una vulneració de drets quan no s’està prou informada. Molta gent no sap que a partir dels 35 anys la reserva ovàrica i la qualitat dels òvuls i l’esperma baixa. “És necessari tenir una sèrie d’informacions per poder decidir”, afegeix Desy.
La Judit surt de comptes a finals de juny. Llavors faltaran un parell de mesos perquè en faci 49. No va pensar en la possibilitat de ser mare fins als 30 llargs i va ser als 41 quan va conèixer la seva actual parella, que ja tenia una filla. “Si no arribo a tenir la parella que tinc ara no ho hagués fet ni amb 20 ni amb 30 ni amb 40”, diu convençuda. Quan se’n van a viure junts decideixen que intentaran ser pares. Durant aquests anys els intents d’embaràs s’interrompen per la malaltia i la mort de la seva germana i el seu pare. “Vam fer de cuidadors, era el que volíem fer. Vaig pensar que no seria mare, però no ho vaig viure malament”, recorda. I passen un parell d’anys fins que es planteja reprendre el projecte de la maternitat. “No era una necessitat, però ens feia il·lusió i podíem fer-ho. El procés ha estat increïble, semblava una cursa d’obstacles i els anàvem passant tots!”, diu il·lusionada. Fa un any la ginecòloga els va desitjar bon estiu dient-los que el següent serien un més, i ja estan comptant els dies per conèixer la seva filla.
Mares i pares professionalitzats
La intensificació de la maternitat i paternitat suposa la professionalització del rol de mare i de pare. “En molts casos s’encara la criança des d’un abordatge professional”, comenten les investigadores, informant-se i preparant-se des del moment que es decideix que es vol tenir fills: preparant el cos abans que arribi l’embaràs, les cures durant l’embaràs, les escoles de pares… “Torna a ser un tema de classe. Estem mirant aquestes decisions reproductives des d’una perspectiva de grup dominant, hi ha altres experiències que no van en aquesta línia”, recorden les antropòlogues, i apunten que les mares treballadores en condicions precàries tenen menys reconeixement social per la seva maternitat que les que tenen una carrera professional per desenvolupar.
Cal explicar-ho als fills?
L’endarreriment de l’entrada al món laboral i la possibilitat de ser independent fa que s’arribi més tard a la maternitat. Com més grans, més habitual trobar-se amb problemes d’esterilitat i que els fills siguin fruit d’un procés de reproducció assistida. En aquests casos, la Marta Pujol, educadora sexual i afectiva, autora d’El llibre de Canvis. Un viatge per la pubertat, recomana explicar-ho als fills amb naturalitat, independentment del motiu pel qual s’hagi fet: “És bo que ho sàpiguen, cal deixar de banda el perfeccionisme i els ideals de com han de ser les coses, que són els que després generen frustració i drames personals innecessaris”. És possible que la idea d’explicar-ho incomodi, fruit de creences errònies que poden fer-nos pensar que no és natural, però cada cop hi ha més criatures que existeixen gràcies a la reproducció assistida. “És una realitat estesa, no dir-ho seria asíncron”, assegura l’educadora.
Quan s’explica? Des del principi, així es naturalitza. Val la pena aprofitar quan els fills mostren interès per com es fan les criatures i explicar-ho amb un llenguatge adequat a la seva edat. Exposa el teu cas, no cal informar-los sobre tot el ventall de possibilitats existents. “Fes-ho, no és una cosa estranya, és una opció més. És important resoldre la seva inquietud perquè el que s’amaga i no s’explica es converteix en tabú”, recomana Pujol.
