La violència com a símptoma

Professor d’Història de la UB“Marsella transformada en un camp de batalla”. Aquest titular, que podria definir el que va passar abans-d’ahir en aquesta ciutat occitana, obria les portades de la premsa l’estiu del 1998. Amb el partit que disputaven Anglaterra i Tunísia com a rerefons, corresponent a la Copa del Món celebrada a França, aficionats anglesos es van enfrontar a seguidors rivals, joves locals i agents de policia amb el resultat de 40 persones ferides. 18 anys més tard novament s’han reproduït els incidents amb els anglesos com a protagonistes. Aquest cop, però, els principals atiadors han sigut els seus homòlegs russos.

Coincidint amb el partit que van jugar Anglaterra i Rússia es van multiplicar les topades entre seguidors dels dos conjunts. Les agressions han deixat dos britànics en estat crític. Més enllà de les provocacions d’anglesos embriagats, el cert és que els radicals eslaus van lliurar el seu propi enfrontament.

Des dels anys setanta, la dècada d’eclosió del hooliganisme, els comportaments vandàlics al futbol s’han associat als britànics. Del beautiful game es va passar a l’ English disease [malaltia anglesa], el zenit de la qual va arribar el 1985 amb la tragèdia de Heysel, on van perdre la vida 39 espectadors. Aquells fets, retransmesos en directe per la televisió, van exportar aquell modus operandi als estadis d’arreu d’Europa. Les diverses plasmacions del fenomen es van adaptar a contextos socials i històrics determinats que expliquen la seva evolució posterior i la política d’aliances -circumstancials o permanents- que es van establir. Els radicals, doncs, juguen una competició pròpia, allunyada del que passa damunt el terreny de joc, a la recerca de notorietat.

La seva extrema rivalitat s’explica pel desig d’aconseguir l’hegemonia en graderies i carrers, assolir visibilitat social, “profanar” l’estadi rival i “conquerir” la seva ciutat o humiliar-los robant les seves ensenyes. Una pugna en què els anglesos, després de conrear la seva fama durant dècades, són l’enemic a batre. La seva preeminència, simbolitzada en la cèlebre “Rule, Britannia!”, fa anys que va perdre pistonada mentre els grups grecs i de l’Europa de l’Est se’n disputen la successió.

Els anhels per “guanyar el respecte” de l’adversari són l’única lògica d’una dinàmica que de vegades pot semblar irracional, però que en el fons respon als orígens socials del futbol modern, quan aquest esport es va popularitzar i es va convertir en un fenomen de masses: quan va deixar enrere els seus pioners d’extracció benestant i va esdevenir el passatemps per excel·lència de la classe obrera britànica. Territorialitat, masclisme i violència van caracteritzar aquells treballadors que el cap de setmana s’embotien a les graderies i resolien els seus conflictes de la mateixa manera que ho feien en la seva quotidianitat, mitjançant la violència. Un recurs, tolerat en el seu entorn social i familiar, que utilitzaven per defensar el barri, el carrer o l’estadi de bandes foranes o fans rivals.

Si seguim fent escarafalls sense abordar el moll de l’os del fenomen de la violència al futbol no farem res més que seguir posant-hi pedaços. Marsella no és un episodi aïllat, com es va veure ahir a Lilla, amb els incidents entre alemanys i ucraïnesos, sinó una reiteració més d’ençà que el 1880 es van produir les primeres invasions de camp a la Gran Bretanya. Fins a la pròxima entrega podem seguir com fins ara, menystenint la qüestió i mirant cap a una altra banda. Així ho fa la UEFA obrint un procés disciplinari contra la Federació Russa de Futbol, la mateixa que organitzarà el Mundial el 2018, per les pertorbacions i el comportament racista dels seus seguidors (potser desconeixen que durant la temporada 2014/15 es van produir fins a 92 casos de discriminació i racisme a la lliga russa). Que ningú es preocupi, però, per una possible suspensió del torneig ni per les amenaces de la UEFA d’expulsar Rússia o Anglaterra si els incidents es repeteixen. Hi ha massa diners en joc i això és el veritablement important per als rectors del futbol negoci.

Algú hauria d’explicar per què 31 anys després dels fets de Heysel, a l’Stade Vélodrome de Marsella les aficions no estaven degudament separades a les graderies. ¿Aquest és el resultat del gran operatiu policial per evitar atemptats? Quines són les prioritats de la UEFA? ¿Evitar només l’exhibició d’estelades? Mentre els màxims dirigents del futbol europeu preguen perquè Ucraïna i Rússia no es creuin a la segona fase, els radicals alemanys i ucraïnesos continuen amb la seva Eurocopa particular. Aquella competició que s’erigeix en substitutiu de les guerres en un Vell Continent sacsejat per tensions històriques des de la creació dels estats nació al segle XVII.