Els fills de la immigració conquereixen l'Eurocopa

BarcelonaLes fronteres europees s'estan convertint de mica en mica en tràmits polítics, moltes persones disposen de més d'un passaport i l'emigració cap a Europa és el pa de cada dia. Els estats europeus són multiculturals, i l'Eurocopa n'ha estat una bona mostra. França, l'amfitriona, i Portugal compten entre els seus seleccionats amb deu o més jugadors nascuts, o amb arrels, en altres estats.

El Black Power de França i Portugal

Dijous, a la gespa de l'estadi Velòdrom marsellès, Didier Deschamps va alinear sis jugadors d'ascendència africana: Pogba, Matuidi, Sissoko, Sagna, Evra i Umtiti van constituir la columna vertebral dels 'bleus'. A la banqueta hi esperaven impacients per poder jugar quatre futbolistes més: Kanté, Rami, Mangala i Mandanda. Un dia abans, Fernando Santos, el tècnic portuguès, va fer el mateix que el seu col·lega francès, però en el seu cas van ser quatre, els titulars: Joao Mario, Danilo Pereira, Renato Sanches i Nani. Per la seva banda, Eliseu, William Carvalho i Éder es van quedar sense minuts.

França i Portugal comparteixen una mateixa pàgina en els llibres d'història que ajuda a entendre aquesta situació, el colonialisme. Els dos països, juntament amb Bèlgica, el Regne Unit i altres potències europees, es van llançar cap a Àfrica a finals del segle XIX i primera meitat del XX.

Però a mitjans del segle XX els imperis ja no es podien mantenir. La Segona Guerra Mundial va debilitar els països participants i va significar el final del colonialisme. A partir del 1945 la majoria de colònies van aconseguir la independència. Portugal es va acomiadar després de dures campanyes bèl·liques d'Angola, Guinea Bissau, Moçambic i Cap Verd. França també va perdre territoris, ja sigui amb guerres o referèndums.

La inestabilitat es va apoderar d'Àfrica. Els líders corruptes, les guerres racials i la pobresa van forçar molts africans a buscar-se les garrofes al continent europeu. Per exemple, el pares de Paul Pogba van marxar de Guinea per instal·lar-se en un suburbi de París. El futbolista del Juventus no va poder conèixer la seva família fins fa poc, com va explicar a la revista 'Panenka': "Fa cinc anys vaig anar a Guinea per primer cop, a veure la meva família, i allò em va fer entendre moltes coses. Quan veus com es viu en un país pobre comprens el que és el sofriment i la sort que tenim aquí". Pogba va néixer a França, com Blaise Matuidi (de pare d'Angola, una colònia portuguesa), Moussa Sissoko i N'Golo Kanté (amb arrels a Mali), Bacary Sagna (amb procedència del Senegal) o Adil Rami (del Marroc, terra que no va ser colònia francesa, però si un protectorat).

El nou central del Barça, Samuel Umtiti, també va créixer i es va formar a França, però va haver de marxar del Camerun amb només 2 anys per instal·lar-se a Lió. Ja més crescut, amb 10 anys, va arribar Steve Mandanda a terres franceses procedent de la República Democràtica del Congo. Per la banda lusitana, William Carvalho també va marxar del seu país de naixement, Angola, de nen. Igual que els va passar a Éder i Danilo Pereira, nascuts tots dos a Guinea Bissau.

Els cas dels capverdians és interessant perquè és un estat petit però molts descendents d'aquesta terra triomfen. Aquest arxipèlag de l'Atlàntic va aconseguir la independència el 1975, com Angola, quan a Lisboa la Revolució dels Clavells va acabar amb el règim conegut com a 'Estado Novo'. Molts capverdians se'n van anar cap a la Península, com és el cas de Nani, el nou jugador del València, que va marxar als suburbis de Lisboa quan era un nadó. Amb 12 anys els seus pares el van abandonar: el seu pare se'n va anar de vacances a Cap Verd i no va tornar mai, mentre que la seva mare va fugir als Països Baixos a la recerca d'una vida millor per a ella. La seva tieta Antonia el va acollir. Va haver de madurar abans, però això el va beneficiar, com va explicar l'Antonia al 'Sunday Mirror': "Va créixer rodejat de penúries i sofriment, però la lluita per la supervivència l'ha transformat en el jugador que és avui". Joao Mario, Eliseu i Renato Sanches van néixer i créixer a Portugal després que els seus pares marxessin de l'arxipèlag.

Un Brasiler renegat i un portuguès amb disciplina alemanya

Gairebé el 25% dels estrangers residents a Portugal són brasilers. El Brasil va ser colònia lusitana des del descobriment d'Amèrica i fins a l'any 1822. Els dos estats comparteixen llengua i trets culturals, un bon reclam per als brasilers que busquen un futur millor a l'altra banda de la gran bassa. Dins dels 23 homes de Fernando Santos n'hi ha un de nascut al Brasil: Pepe. El central del Reial Madrid va marxar a Portugal perquè en el futbol brasiler no trobava oportunitats de nivell. De mica en mica va anar avançant en el futbol portuguès i el 2007 Felipe Scolari el va convèncer perquè jugués amb Portugal en vista que el Brasil no donava senyals d'interessar-se per ell.

També destaca entre els portuguesos el cas de Cédric Soares. El lateral dret va néixer a Singen, una ciutat al sud d'Alemanya. Tot comença quan els seus avis, tants paterns com materns, decideixen anar-se'n a terres alemanyes. Allà els pares de l'actual defensa del Southampton es van conèixer. Però quan Soares tenia 2 anys van decidir que volien que els seus fills creixessin a Portugal. Tot i que ho fan sense deixar enrere les arrels alemanyes, ja que els apunten a un col·legi alemany. Actualment, torna dues vegades a l'any a veure els seus parents. "Encara estic influenciat per la cultura i la mentalitat alemanya. Vaig estudiar en una escola alemanya, els meus pares m'han inculcat la disciplina d'allà. Esclar que sento un gran afecte per Alemanya, però sóc portuguès", va declarar per a la revista 'Kicker'.

Ara, el cas més curiós és el del lateral Guerreiro: juga amb Portugal però és nascut al nord de París, on ha viscut sempre, fill d'una francesa i un portuguès. És a dir, les dues nacions finalistes.

El llegat de Napoleó en l'onze titular

En la lletra de l'himne polonès hi ha una vers bastant curiós: "Ens ha donat exemple Bonaparte de com hem de vèncer". Napoleó va atacar les monarquies austríaca, prussiana i russa que havien separat el territori polonès. Per tant, la societat polonesa va veure amb bons ulls el conquistador francès. França i Polònia han compartit moltes coses durant segles i, a finals del XIX, van arribar a França milers de polonesos, especialment per fer de miners al nord. Això ha propiciat que avui en dia hi hagui una porció de la població amb ascendència polonesa, i Laurent Koscielny representa aquesta part del poble francès. Tot i que va néixer a Tulle, al centre de França, la selecció polonesa va voler reclutar-lo, com van fer també amb Timothée Kolodziejczak, però ell es va mantenir ferm, volia jugar amb la selecció francesa, i aquest diumenge serà titular en la primera final de seleccions que juga.