Manel Estiarte: "Barcelona va marcar un abans i un després en el moviment olímpic"

Per Manel Estiarte, van ser els Jocs "perfectes", l'esdeveniment que va marcar "un abans i un després" en el moviment olímpic que, a partir de llavors, va créixer a la recerca d'un model organitzatiu més globalitzat i impersonal, conscient que el segell de Barcelona 92 no es repetiria mai.

Ningú millor que el 'Maradona de l'aigua' (Manresa, 26 d'octubre del 1961) per explicar com van ser aquells setze dies de màgia i somnis que, per a ell, van tenir un amarg i inesperat epíleg: la derrota a la final de waterpolo contra Itàlia després de tres pròrrogues.

Internacional per Espanya en 580 ocasions i autor de 127 gols en sis Jocs Olímpics (Moscou 80, Los Angeles 84, Seül 88, Barcelona 92, Atlanta 96 i Sidney 00), si hi ha un esportista que té coses per explicar de l'esdeveniment esportiu més important del planeta, és, sens dubte, Estiarte.

"Els de Moscou els vaig viure amb la il·lusió del nen que complia un somni i, a Los Angeles, ja volia competir per una medalla. Però van ser dos Jocs en els quals hi va haver un boicot. La vila olímpica de Seül la recordo més grisa, més freda. Els d'Atlanta em van deixar molt bon gust de boca perquè vam guanyar, però la ciutat no va voler viure els Jocs, i a Sidney tot era massa gran i era massa lluny", assenyala en una entrevista.

Barcelona, en canvi, no va tenir comparació: "Era la ciutat perfecta, ho tenia tot i no se li escapava res. Tot era molt familiar i tot va sortir rodó: l'organització va ser impecable, l'èxit de les medalles, feia sol tot el dia i es respirava un ambient fantàstic pel carrer".

Per Estiarte, els Jocs de la capital catalana van ser una experiència meravellosa que mai no oblidarà, malgrat que el somni de conquistar l'anhelat or olímpic acabés al fons de la piscina Bernat Picornell aquella tarda del 9 d'agost.

Però transcorregudes dues dècades i, vist en perspectiva, pujar al podi en uns Jocs, cosa que no havia succeït mai en la història del waterpolo espanyol, només pot qualificar-se d'èxit rotund.

"Ja han passat 20 anys –recorda– i t'adones que la vida és molt més que un partit guanyat o perdut, però en aquell moment, aquella final era la nostra vida, jugàvem a casa, davant la nostra afició, les nostres famílies, i volíem ser campions sí o sí".

L'exwaterpolista manresà reconeix que aquell duel amb els italians que es va perdre en l'últim sospir per 8-9 no l'ha tornat a veure mai més.

"Segurament, abans de començar els Jocs hauríem signat la medalla de plata, però no abans de la final. De tota manera, la vida ens va donar una altra oportunitat i la vam agafar quatre anys després, a Atlanta. L'or que vam aconseguir allà, a més, va revalorar la plata de Barcelona", assenyala.

Per Estiarte, el somni olímpic de Barcelona 92 va començar cinc anys abans, quan Joan Antoni Samaranch, llavors president del COI, va dir allò de "'a la ville de'...".

Tenia 25 anys, jugava al Pescara italià i tenia Seül 88 entre cella i cella quan la capital catalana va ser designada ciutat olímpica: "Vaig pensar que hi havia d'arribar, perquè així tindria la sort no només de participar en els Jocs que se celebraven a casa, sinó d'acabar la meva carrera aquí".

Manel Estiarte, per descomptat, hi va arribar, i el destí encara li va regalar dos Jocs Olímpics més, Atlanta i Sidney, on va ser abanderat de la selecció olímpica espanyola, abans de posar punt final a la seva vida de waterpolista als 39 anys.

Però entre aquests records, no hi ha res com Barcelona, res com desfilar en últim lloc "en un Estadi Olímpic que s'enfonsava" al costat de tots els atletes espanyols, alguns de principiants, com un joveníssim Pep Guardiola, a qui Estiarte –encara no havien travat la gran amistat que els uneix en l'actualitat– va sorprendre mirant embadalit a tot arreu.

"Per mi eren els quarts Jocs, i aquella emoció del nen ja l'havia viscuda a Moscou. En aquella cerimònia inaugural jo desfilava traient pit, amb l'orgull de fer-ho davant la nostra gent. Allò ho vaig gaudir com un veterà, com el germà més gran que acompanya els altres en els Jocs de casa", recorda.

Aquella medalla de plata es va començar a forjar a partir del 1987, just quan a l'equip espanyol de waterpolo, integrat en la seva pràctica totalitat per catalans, va arribar una fornada de xavals madrilenys com Jesús Rollán, Salvador Gómez, Pedro García, Miki Oca i, posteriorment, Iván Moro, amb ganes de menjar-se el món.

Seül va agafar el grup massa jove (Espanya, sisena, es va quedar aviat fora de la lluita per les medalles), però el pla ADO els va donar els mitjans econòmics i tècnics per fer el salt de qualitat definitiu quatre anys després, aquesta vegada a les ordres de l'espartà i duríssim tècnic croat Dragan Matutinovic.

"A Los Angeles ens entrenàvem entre dues sureres a la piscina petita de salts de la Picornell, perquè la gran estava reservada per als banyistes. Per preparar Barcelona, ho vam tenir tot a la nostra disposició: piscina per a nosaltres sols, gimnàs, un concentració a Andorra amb les millors instal·lacions... tot", destaca Estiarte.

Aquell pla de desenvolupament per a esportistes olímpics va permetre a Espanya guanyar 22 medalles a Barcelona, un rècord que la delegació espanyola no ha estat capaç de batre en els quatre Jocs posteriors.

Estiarte, en qualsevol cas, considera pervers el debat sobre el nombre de medalles que s'han aconseguit en cada cita olímpica. "És una cosa que no m'interessa. L'important és que ara som competitius en tots els esports, perquè jo vaig viure l'època en la qual no ho érem en gairebé res", sentencia.