Manel Esteller: “El secret de la vida eterna no és una cascada d’aigua sinó diferents aixetes”

BarcelonaEl metge, investigador i catedràtic de genètica Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968), juntament amb Salvador Macip, ha reunit en un llibre (El secret de la vida eterna, Rosa dels Vents) tot el que saben els especialistes sobre el procés d'envelliment i què es pot fer per aturar-lo, des de les intervencions que ja s'ha demostrat que donen resultats fins als tractaments que, en un futur potser no tan llunyà, ens podrien fer immortals.

Existeix un secret de la vida eterna?

— El títol del llibre és una mica enganyós perquè n’hi ha més. El secret de la vida eterna no és una cascada d’aigua que cau sinó diferents aixetes que obres. Hi ha secrets que sumen per tenir una vida més perllongada. El llibre dona pistes sobre com viure més temps, però també amb més qualitat de vida.

Ha canviat molt la perspectiva d’aquests temes biològics?

— Sí, ha canviat molt. L’esperança de vida ha augmentat molt. Vivim més temps i amb unes condicions més bones. A mi el que em preocupa és que els últims anys siguin de bona salut. La clau és que per primera vegada sabem bona part dels mecanismes biològics de l’envelliment i això ens permet pensar estratègies per revertir-los.

Què pot fer la gent per envellir millor?

— HI ha factors interns i externs. Alguns són incontrolables. Si els teus pares han viscut molt de temps, tu tindràs unes millors cartes per jugar. Però després queda el que fem durant la vida i això té a veure amb els hàbits. El tabac, l’alcohol o l’obesitat escurcen la vida, però hi ha altres actituds que ens la fan allargar, com ara l’exercici físic moderat o una alimentació variada i no excessiva. Més enllà de tot això, s’obre un nou futur amb fàrmacs per augmentar l’esperança de vida.

Com canviarà això en els pròxims anys?

— Actualment, hi ha fàrmacs que ens allarguen la vida perquè ens controlen determinades malalties. Els fàrmacs antiobesitat o per controlar el risc cardiovascular faran que aquesta gent visqui més temps i no morin d’un infart o d’una angina de pit. Però, a més, hi ha fàrmacs específics antienvelliment, que encara no estan aprovats. Hi ha una gran inversió econòmica i interès farmacèutic. Hi ha medicaments que ja es poden fer servir en gossos, que tenen una esperança de vida molt curta.

És molt diferent com envelleix un humà de com ho fan altres espècies?

— El temps de vida varia molt en cada ésser viu. Tenim arbres que tenen milers d’anys i organismes que viuen minuts, però hi ha unes propietats comunes que defineixen gairebé tots els envelliments i tenen a veure amb com les cèl·lules es mantenen joves o reparen el seu material genètic. Hi ha animals que tenen condicions externes molt agressives i han desenvolupat un genoma que els protegeix. Els humans hem desenvolupat una tecnologia que ens permet viure més del que ens toca.

Hi ha moltes falses promeses sense rigor?

— Com que la societat ha canviat tant, el món és molt diferent. La gent vol viure més temps i amb millors condicions. Per tant, és un mercat molt seductor per als inversors. Això comporta que hi hagi moltes falses promeses. La destrucció calòrica o els antioxidants són algunes de les més populars. Hi ha d’haver un equilibri. Tothom opina sobre alimentació i alguns consells són molt perillosos.

Com serà el futur?

— La societat canviarà molt. Arribarà molta més gent a viure 90 anys. Aconseguirem controlar algunes malalties, però el nostre cos té un límit i per anar més enllà hauries de tocar els cromosomes amb una cirurgia genètica.

Apareixeran noves malalties?

— Estem immersos en un ecosistema planetari que canvia constantment. Nosaltres ens creiem el centre de tot, però som una espècie molt jove. Abans, les infeccions mataven molta gent jove. Quan es van controlar, va aparèixer el càncer. Durant els pròxims anys veurem com creixen les malalties que tenen a veure amb la demència, amb el cervell. Aquest serà el repte següent. Però els bacteris i els virus també es van adaptant. L’evolució és constant. La covid va ser una infecció molt contagiosa, però amb una mortalitat lleu. Què passaria si arriba un virus contagiós i greu?

Acaba de ser reconegut per la Universitat de Stanford com un dels científics més influents del món. Què significa?

— És un reconeixement a la formació que s’està donant a Catalunya, una distinció que premia la iniciativa de fer coses. Ser capaç d’arribar des d’un país petit a una rellevància internacional té un gran valor. Són treballs de grup, però em fa molt content perquè posa la ciència al mapa. La recerca ha d’estar a les agendes polítiques i econòmiques.