Abans que existís el saló

Cada Saló de l’Ensenyament és ple de novetats, com a mirall que és de la societat. I l’ensenyament ha evolucionat moltíssim les últimes dècades, en continguts i en formats. Avui hi ha experts amb coneixements molt determinats, però dècades enrere l’ensenyament era sobretot generalista a l’escola, i també a la universitat.

Durant el llarg franquisme, a l’escola era més important memoritzar que no pas filosofar. Amb tot, en algun centre es respirava una certa llibertat. Algun mestre díscol, creatiu, encomanava entusiasme als alumnes per matèries no troncals, com les arts plàstiques i la música, i feia sortides a la natura per observar el que no podien tenir a l’aula.

Els primers anys de democràcia, uns quants mestres, apassionats de la seva feina, no només proporcionaven coneixements de manera didàctica sinó que també formaven persones. Grans professionals d’àmbits ben diversos, treballadors implicats, empresaris que no abaixen la guàrdia en responsabilitat social, van formar-se amb aquests professors i van rebre eines tant o més importants que els coneixements adquirits llavors, i que els adquirits més tard.

L’escola rural

“Vaig tenir la sort de poder fer les pràctiques en una escola rural del Berguedà. L’escola era petita, amb pocs alumnes, amb els cursos agrupats de dos en dos. Jo tenia la classe de 5è i 6è. La majoria eren fills de les cases de pagès del voltant. M’emocionava el seu parlar, tan ric i autèntic”, recorda Imma Hortal, que ara és mestra de l’Escola Catalunya de Sant Cugat del Vallès. “Em preparava les classes amb molta dedicació i amb la supervisió del tutor de pràctiques, Lluís López del Castillo. Fèiem propostes de creació de textos, sempre amb models literaris. Recordo la feina a partir de la poesia de Lluís Llach País petit ”, explica l’Imma. “Els alumnes s’hi van dedicar; m’han quedat gravats amb emoció aquests dos versos: “El meu país és tan petit com l’ungla del meu dit xic” i “El meu país és tan petit com un moixó a dalt d’un pi”. Encara puc veure les cares i sentir les veus dels nens que els van crear. Sempre he pensat que l’escola ha de ser un lloc arrelat, acollidor, viu, tranquil... Un país petit”.

Abans, els pares entraven amb facilitat a l’escola. I els mestres no eren tan observats com ara. Hi havia més confiança? En tot cas no existia l’instrument que sovint s’utilitza tan perversament que és el WhatsApp de pares i mares de cada classe.

David Sierra va començar a fer de mestre al parvulari de l’Escola Frederic Mistral a finals dels 80. Havia fet tot just uns anys de monitor d’esplai i unes classes de magisteri. Al seu primer any es va fer a l’escola la fira d’herbes remeieres de Sant Ponç. “Em va tocar fer el paper de cargol al conte El cargol i l’herba de poniol. A mitja representació, estant per terra per arrencar l’herba de poniol al mig del pati, van començar a entrar famílies... i es van quedar fins al final”, explica el David. “Tot i la situació incòmoda, vam acabar rient i vaig rebre moltes felicitacions”. És un dels moments en què el David va constatar que havia superat el procés d’adaptació com a mestre. Avui és director general de la Fundació Collserola.

“Fèiem sortides de tota mena, gairebé sempre a peu o amb transport públic. Les preparàvem amb els mateixos alumnes, que participaven en la gestió d’activitats! Recordo que vam trobar al costat d’un contenidor una munió de tubs buits d’aquests que serveixen per enrotllar peces de roba. Els vam arreplegar tots. En assemblea vam decidir què fer-ne. Els alumnes van proposar fer una cabana per als nens i nenes de parvulari. La vam construir i la vam portar al terrat del parvulari. Va ser molt ben rebuda”, explica.

Materials a mida

Miquel Queralt va treballar durant la transició política a l’escola barcelonina Tabor, situada en un passatge de cases unifamiliars de mitjans del segle XIX fetes per als treballadors d’una rajoleria. “Hi havia molt pocs materials en català. L’única opció era crear-los a mida”, explica.

Els pares i mares també eren part activa de l’escola. “Recordo caps de setmana amb pares i mestres pintant aules, canviant pissarres i mobles”, diu Queralt, avui jubilat.

“Els mateixos alumnes decidien sovint què volien estudiar o treballar. A 4t, a naturals, volien saber com es desenvolupaven els vegetals. Com que hi havia veïns amb hort, els visitàvem sovint i els ajudàvem. Ho observàvem amb lupa tot. I preníem mostres per treballar a classe”, explica el Miquel. “A classe hi havia un equip de cronistes que havien d’explicar l’activitat per escrit, la llegien, i si el que havien llegit ens semblava correcte, ho passàvem a ciclostil o a la plata de macarrons -una multicopista casolana, que de fet era una safata de forn amb gelatina feta amb glicerina, sucre i cola de peix-, i cadascú es feia un llibre de text amb les notes personals de l’observació”, diu el Miquel. “Fèiem tota mena d’experiments. Amb la terra del planter vam fer de tot: escalfant-la amb una flama sentíem olor d’incendi i vèiem guspires. És a dir, contenia tronquets petits, estelles... I quan pesàvem la terra un cop escalfada vèiem que pesava menys que abans; per tant, n’havia marxat l’aigua”, recorda. “I un dia regant un test vam veure com sortien bombolles d’aire de la terra. A ningú se li acudia per què. Vaig recordar als alumnes els reportatges d’en Cousteau, amb els homes granota dins el mar i les bombolles d’aire. «Ah, doncs aquí a la terra hi deu haver un home granota!”, va dir un»”.