En terra inhòspita: Dahl, la democràcia i nosaltres

A Robert Dahl li importava la democràcia. Escrivint això, un se n'adona de com resulta d'estrany parlar d'ell en passat, a només una setmana de la seva mort, a l'avançada edat de 98 anys. Sigui com sigui, a Dahl li importava, i molt, la democràcia. El seu interès no es reduïa a l'extraordinària sèrie d'estudis i assajos pels quals seria conegut a partir dels anys 50 cap endavant. Es tractava d'un compromís pràctic, polític, del qual en faria mostra abans que li arribés la fama acadèmica. Així, l'any 1943, en plena Segona Guerra Mundial, amb 28 anys i havent obtingut el seu doctorat a Yale, Dahl renunciaria a una pròrroga a la qual tenia dret (en raó de la seva feina en l'àmbit de la producció industrial bèl·lica), tot enrolant-se a l'Exèrcit nord-americà i sent destinat a la 44 Divisió d'Infanteria. Una divisió que, entre 1944 i el final de la guerra, combatrà amb distinció a l'Europa continental contra la Wehrmacht, i dins la qual, segons ens explica Jeffrey Isaac, Dahl va dur a terme tasques de reconeixement que el durien a infiltrar-se repetidament rere les línies enemigues.

De manera que abans del Dahl acadèmic, desconegut pel gran públic i admirat per la comunitat de les Ciències Socials, va existir el Dahl soldat. I va ser en aquells perillosos anys quan Dahl va arribar a la conclusió que allò que l'atreia i motivava era el treball amb les idees. Acabada la guerra, doncs, va abandonar l'espasa per la ploma, tot ingressant al Departament de Ciència Política de la Universitat de Yale l'any 1946. Canviant de mitjà, però, va continuar fent el mateix: infiltrant-se en terra inhòspita per bé de la democràcia. Dahl va entrar en el món de la Ciència Política per tal de donar resposta als múltiples problemes sense resoldre en l'àmbit dels estudis sobre la democràcia; problemes que ombrejaven el coneixement que l'Occident democràtic tenia d'un sistema de govern en defensa del qual homes com Dahl s'havien jugat la vida en els camps de batalla.

Dahl va ser un pensador que va innovar i va ajudar a innovar. Als anys 50, quan la Ciència Política estava dominada pels estudis jurídics i històrics sobre de caire institucionalista, Dahl va ser un dels impulsors de la behavioral revolution, que va introduir de ple l'interès per la conducta dels actors i els mètodes quantitatius, un enfocament que el lector pot veure sovint voltar per aquest mateix bloc. Irònicament, el propi Dahl confessava en alguna entrevista que ell mateix no era un geni en l'ús de tècniques estadístiques; el que el movia a fer-les servir no era el gust, sinó el rigor. O si es prefereix, el gust pel rigor. El mateix gust pel rigor que, en algunes de les seves obres mestres (com "Who Governs?"), el duria a complementar la informació quantitativa amb aquella recollida per procediments de caire qualitatiu, per tal de no perdre cap detall rellevant del quadre estudiat. Fos amb el mètode que fos, Dahl era conscient de la necessitat que les teories sobre com funcionava la democràcia fossin contrastades amb evidència empírica.

Justament, "Who Governs?" apareixeria l'any 1961 com a contestació, des de l'observació empírica, a les teories elitistes que descrivien la democràcia liberal com poc més que una il·lusió de poder popular, on el comandament real de la situació l'ostentava una petita elit (econòmica, fonamentalment) gairebé omnipotent. Dahl criticava la falta de profunditat empírica d'aquestes teories, i es va disposar a analitzar de prop com funcionava una comunitat política democràtica: el municipi de New Haven, a l'estat de Connecticut, als EUA. En comptes de descriure el poder polític com una simple delegació d'una elit reduïda, Dahl el presentava com un mediador entre diversos grups d'interès que sostenien una vigorosa competició per aconseguir orientar la intervenció pública en la direcció més favorable per les seves agendes respectives. Aquesta visió de la democràcia liberal com a espai de competició entre grups d'interès va rebre el nom de teoria o enfocament pluralista, del qual el mateix Dahl va ser un dels pioners.

Justament, aquest enfocament pluralista el va dur a formular una altra de les seves contribucions més recordades: el concepte de poliarquia. Prenent com a punt de partida l'ideal bàsic de la democràcia (el principi majoritari segons la fórmula "una persona, un vot"), Dahl va formular un llistat de cinc criteris necessaris per a considerar que un sistema de govern compleix plenament amb aquest ideal, i que es poden resumir en la idea que tots els ciutadans i ciutadanes han de tenir igual capacitat d'influència política en la presa de decisions. Dahl sabia que aquest era un model utòpic i que del que es tractava era de que els governs s'hi apropessin tant com fos possible. Conscient d'aquesta distància entre l'ideal democràtic i la pràctica real de les democràcies liberals, Dahl va definir aquestes com a poliarquies: sistemes de govern en que l'Estat no és controlat per una elit reduïda (com s'esdevé en una oligarquia) ni per un únic governant (com s'esdevé a les monarquies i els sistemes autocràtics), sinó per un conjunt d'elits polítiques en competència pels vots d'una ciutadania que escull els seus dirigents en eleccions lliures.

El terme "poliarquia" no ha acabat de fer fortuna ni dins ni (especialment) fora de l'acadèmia, on l'estàndard per referir-nos a les democràcies modernes segueix sent el de "democràcia liberal". Tanmateix, Dahl va fer servir el seu concepte de manera fèrtil, conduint estudis comparatius sobre el funcionament de les diferents poliarquies modernes i sobre les condicions que feien possibles les transicions democràtiques. Val a dir que, amb el pas dels anys, Dahl matisaria el seu propi enfocament pluralista, assenyalant que la competició entre grups d'interès pròpia de les poliarquies no es produeix en condicions d'igualtat, recalcant el paper determinant jugat pels grups d'interès conformats per poders fàctics de caire econòmic. Resseguint un camí diferent als teòrics de l'elitisme Dahl arribaria, per tant, a conclusions no tan allunyades com a vegades es pretén. Malgrat aquesta revisió del pluralisme, però, Dahl va continuar rebutjant al llarg de la seva carrera la visió de les poliarquies com a sistemes dominats mecànicament per una elit reduïda, per molt que el seu propi punt de vista fos, com ja s'ha dit, considerablement més fosc al final de la seva carrera que no pas en el moment de publicar "Who governs?"

Amb el pas dels anys, els estudis de Dahl es van tornar més i més teòrics. Per així dir-ho, Dahl va començar la seva carrera estudiant com funcionaven les democràcies i la va acabar estudiant què és la democràcia i com hauria de funcionar; dos àmbits d'estudi en els quals el pes de l'evidència empírica és menor que en el primer. Aquesta descripció no és del tot exacta, atès que el primer Dahl, el més empíric, sempre va tenir una gran profunditat teòrica, i el segon Dahl, el més teòric, mai no va perdre de vista l'evidència empírica. A grans trets, però, es poden distingir aquestes dues etapes de la seva activitat investigadora. I seria durant aquesta segona etapa, l'any 1989, que Robert Dahl publicaria una altra obra mestra: "Democracy and Its Critics". Un estudi brillant de la teoria de la democràcia, en que Dahl examina els fonaments principals de l'ideal democràtic, en distingeix les variants més importants, el contraposa als problemes assenyalats pels seus crítics més brillants, ho reformula tot plegat en una síntesi coherent, i conclou fent recomanacions normatives sobre cap on creu que haurien de moure's els Estats democràtics en el futur. Es tracta d'un llibre extraordinàriament honest, en que Dahl no té embuts en assenyalar aquells problemes inherents a l'ideal democràtic pels quals opina que no existeix, a dia d'avui, una solució definitiva.

Per cert que un dels problemes no-resolts que Dahl assenyala en aquest magnífic llibre és el de les fronteres del demos, del poble que ha de governar-se a si mateix. Resulta inevitable preguntar-se què hagués opinat Dahl sobre el debat a l'entorn del dret a decidir a Catalunya, si mai li haguessin preguntat al respecte. En realitat, resulta inevitable preguntar-se què hagués opinat Dahl sobre tants i tants debats complicats que afecten les nostres comunitats democràtiques en un moment de crisi, i per tant de canvi, com el que estem vivint. Malauradament, ja no el tenim entre nosaltres per donar-nos la seva opinió. Una cosa és segura: no hagués pretés tenir la solució i la resposta per tot, i en canvi hagués insistit sempre en el valor intrínsec de definir amb precisió els contorns dels problemes abans de mirar de resoldre'ls. Com en els seus dies de soldat, el Dahl investigador va fer una tasca d'un valor incalculable recorrent terres inhòspites per la teoria de la democràcia. Gràcies a aquesta tasca, potser avui no tenim totes les respostes que volem, però gràcies a ell i a gegants com ell tenim mapes teòrics molt més precisos, i brúixoles empíriques molt més ben calibrades, que aquelles amb les que Dahl es va trobar a l'inici de la seva carrera. Només per això, ja mereix el lloc d'honor al firmament de la Ciència Política que ja ocupava anys abans de morir. Et trobarem a faltar, Dean.