El sobiranisme de Rajoy (i III): la nació o les persones?

El debat és, doncs si aquesta controvèrsia l'ha de decidir el Congrés espanyol de manera unilateral mitjançant un exercici de lògica circular nacionalista espanyola, o si per contra aquesta solució ha d'arribar mitjançant la posada en marxa de mecanismes democràtics i mecanismes de diàleg i negociació.

Lluís Pérez Lozano
i Lluís Pérez Lozano

Al primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d'autorització d'una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d'una pregunta que no semblava tenir resposta: "qui és, doncs, el poble sobirà?"; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria "qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?". La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.

A partir d'aquí, hi ha dues alternatives per resoldre aquest desacord: (1) que se celebri una consulta democràtica pactada a Catalunya, tal com demanaven el 8 d'abril els representants del Parlament de Catalunya, de manera que, en cas d'una victòria del "sí", s'iniciï una negociació entre aquestes dues majories democràtiques (la catalana i l'espanyola) que afirmen ser sobiranes sobre el territori català, a manera de "divorci" amistós; o (2) que les institucions espanyoles, amb el Congrés al capdavant, es neguin unilateralment a celebrar aquesta consulta i aquest ulterior procés de diàleg i negociació, i per tant deixin la majoria de la societat catalana amb el dilema de triar entre abandonar les seves aspiracions o actuar amb simètrica unilateralitat.

Cargando
No hay anuncios

La segona alternativa, la de la consulta seguida de diàleg en cas d'una victòria del "sí" a la independència, és la que el mateix Tribunal Suprem del Canadà ha previst pel Quebec en cas que una majoria clara de quebequesos s'expressi a favor de la secessió, cas en el qual el govern canadenc tindria l'obligació de negociar de bona fe amb la majoria secessionista del Quebec i amb el seu govern. És, també, la que el Parlament de Londres, que mai no ha deixat de considerar-se sobirà, ha previst pel cas d'Escòcia. És, doncs, l'alternativa pròpia de democràcies liberals més que consolidades, amb força més trajectòria que l'espanyola.

La tercera alternativa, la de la unilateralitat, miraria inevitablement de situar-se sota el paraigua del dret internacional. Aquesta alternativa ha estat estudiada pel Tribunal Internacional de Justícia en el cas de Kosovo per la seva manifestació més extrema: una Declaració Unilateral d'Independència. I el que diu el TIJ al respecte és conegut: que no hi ha res en el dret internacional que autoritzi o prohibeixi les declaracions unilaterals d'independència, i que només s'han declarat il·legals aquelles que no tenen un mandat democràtic al darrere, o que han recorregut a la violència il·legítima, o que no han esgotat prèviament les vies de diàleg amb l'Estat matriu.

Cargando
No hay anuncios

Traslladat al cas que ens ocupa, en els dos primers aspectes, la demanda d'una consulta sobre la independència de Catalunya (que és una demanda menys rupturista que una DUI) puntuaria segurament amb nota: es tracta d'una demanda expressada per vies escrupolosament pacífiques i democràtiques. Pel que fa al tercer aspecte, el de l'esgotament de les vies de diàleg amb l'Estat matriu, justament els representants del Parlament de Catalunya van anar el 8 d'abril al Congrés a testar-lo per enèsima i última vegada; depenia del Congrés explorar aquesta via de diàleg, autoritzant una consulta democràtica a Catalunya, o si més no oferint diàleg per acordar-la en un futur proper; o, per contra, tancar-se en banda unilateralment i, seguint l'argumentació del TIJ, legitimar (o al menys, perdre la capacitat de deslegitimar) els catalans per actuar amb la mateixa unilateralitat. Com és sabut, finalment el Congrés ha optat per tancar definitivament la porta al diàleg. Com és sabut, tant el president Mas com els partits que formen l'àmplia majoria del Parlament de Catalunya ja han anunciat que el procés sobiranista no s'atura aquí.

En definitiva, el debat rellevant que hi ha sobre la taula no és el que Rajoy va enunciar el 8 d'abril; no és sobre si el poble espanyol és sobirà o sobre si ho és el català, perquè sobre aquesta mena de controvèrsies, com ens indica Dahl, no hi ha gaire sòl normatiu universal sobre el que debatre i la solució òptima, per tant, sempre dependrà de la casuística. El debat és, doncs, sobre si aquesta solució, a aquesta controvèrsia, i en aquest cas, l'ha de decidir el Congrés espanyol de manera unilateral mitjançant un exercici de lògica circular nacionalista espanyola, o si per contra aquesta solució ha d'arribar mitjançant la posada en marxa de: (1) mecanismes democràtics que permetin a les majories democràtiques catalana i espanyola expressar-se, per tal de veure si el desacord que se'ls hi atribueix sobre la independència de Catalunya existeix realment; i (2) mecanismes de diàleg i negociació que permetin a ambdues majories resoldre aquest desacord i arribar, si és necessari, a una separació amistosa, civilitzada i raonable.

Cargando
No hay anuncios

Tot plegat significa, finalment, que el debat normatiu de fons és entre dues concepcions de l'Estat i la nació: una primera concepció segons la qual les nacions i els Estats són ens abstractes que estan per sobre de la voluntat de les persones, les quals han d'estar al servei d'aquests ens; i una segona concepció segons la qual són les persones les que estan per sobre les nacions i els Estats, que no són més que creacions humanes que existeixen per servir a les persones a les que aspiren a integrar. Servir-los per garantir, per exemple, drets inalienables com els que consagra la Declaració d'Independència dels EUA.