El sobiranisme de Rajoy (II): la sobirania circular

A l'anterior article vam veure com Rajoy denegava l'autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l'ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.

Per començar, l'argumentació de Rajoy és contradictòria perquè, si acceptem sense preguntes la premissa que el poble espanyol és sobirà, aleshores també és sobirà per decidir, mitjançant els seus representants, de fer ús de l'article 150.2 per preguntar una part de la seva ciutadania si vol continuar o no dins Espanya, independentment dels efectes jurídics que això hagi de tenir a posteriori. I fins i tot si es considera que no hi ha cap camí constitucional per a la consulta, el poble espanyol segueix sent sobirà per, a través dels seus representants, iniciar una reforma constitucional per eliminar els suposats obstacles que la carta magna espanyola estaria oposant a la consulta catalana. Per tant, és contradictori afirmar que el poble espanyol és sobirà i, alhora, dir que els seus representants no poden iniciar els procediments necessaris per autoritzar la consulta, si cal amb l'aprovació del mateix poble espanyol. La iniciativa, tant si es planteja com una transferència com si es planteja com una reforma constitucional, és dels representants del que es presenta com a poble sobirà.

Per tant, si la consulta no s'autoritza no és perquè el poble espanyol sigui sobirà, sinó perquè els diputats de PP, PSOE i UPyD fan ús dels poders que reben d'aquest poble, definit com a sobirà, per limitar l'exercici de la democràcia a Catalunya. Una conclusió que encara és més irresistible un cop recordem la urgència amb la qual PP i PSOE han reformat la Constitució quan la demanda no ha provingut de Catalunya sinó del Banc Central Europeu, per cert, sense demanar opinió al poble sobirà, ni d'Espanya ni de cap altre lloc.

Però el punt més fluix de l'argumentació de Rajoy és que està basada en un exercici de lògica circular. Pensem-hi: si preguntem que per què el poble espanyol és sobirà, se'ns respondrà que perquè ho diu la Constitució; si preguntem per què hem d'acatar la Constitució, se'ns dirà que ho hem de fer perquè la va votar el poble espanyol; si preguntem per què hem d'acatar el que voti el poble espanyol, se'ns respondrà que perquè el poble espanyol és sobirà, i si preguntem que per què el poble espanyol és sobirà, se'ns tornarà a respondre que perquè ho diu la Constitució. Un exercici de pura lògica circular que no es diferencia en res de dir que el poble espanyol és sobirà perquè ho diu el poble espanyol, via els seus representants. Tant per tant, el poble català també ha dit, via els seus representants, que és sobirà sobre el que passi o deixi de passar a Catalunya.

I el problema, com ens explica Robert Dahl al capítol XIV del seu clàssic 'Democracy and its Critics', és que davant controvèrsies com aquesta rara vegada hi ha una resposta clara a la pregunta "qui és, doncs, el poble sobirà?". No hi ha unes nacions "reals" i unes d'"inventades". No hi ha un catàleg objectiu de nacions que ens permeti delimitar al mapa unitats de sobirania "objectives". D'una banda, és raonable assumir que un estat no és un club privat del que un pot marxar quan li plagui, perquè aleshores deixa de ser tal estat. D'altra banda, tampoc no és raonable ignorar una demanda àmpliament majoritària de secessió sense més arguments, emparant-te en que "sóc sobirà i com a tal puc fer el que vulgui". La sobirania nacional és una abstracció pensada per evitar monarquies absolutes i invasions externes; quan se la treu d'aquí, si no se la posa entre molts parèntesis, comença a servir per justificar imposicions unilaterals, més que per fomentar la convivència democràtica entre els pobles i entre les persones.

I tanmateix, si no hi ha una resposta clara i unívoca a la pregunta "qui és, doncs, el poble sobirà?", ¿com resolem la controvèrsia entre els qui reivindiquen la sobirania del poble català i els que la neguen en nom de la sobirania del poble espanyol? Ho mirarem d'explorar al proper i últim article.