Intervenció de càstig a Síria

Dijous el president Obama aconseguia el suport del comitè del Senat per al seu pla d’intervenció a Síria. Un pas més de cara a obtenir el vist-i-plau del Congrés Americà. (Un vist-i-plau que els líders occidentals ara busquen en els seus parlaments de cara a sentir-se més legitimats o per tenir una justificació per no intervenir. Cadascú que pensi el que vulgui). L’estratègia d’intervenció la va desgranar Obama en les seves declaracions del 3 de setembre després de la seva reunió amb líders del Congrés. Segons les seves paraules, l’operació serà proporcionada i limitada i no implicarà l’ús de forces sobre el territori. Aquest punt el va emfatitzar recordant: “això no és Iraq, això no és l’Afganistan”. Seguint amb la seva declaració Obama afirmà, i aquest punt em sembla especialment rellevant, que la intervenció enviarà un clar senyal, no només al règim d’Al-Assad sinó també a d’altres països temptats de posar a prova les normes internacionals, de què això té conseqüències. Finalment Obama afirmava que l’atac rebaixaria la capacitat del règim sirià d’usar de nou armament químic.

Les paraules d’Obama són molt i molt rellevants i cada petita frase és susceptible de ser analitzada i discutida per la seva important transcendència política i estratègica. Parlarem breument d’algunes. La primera part posa els límits a l’objectiu de la suposada intervenció, és a dir, donat que no és Iraq ni Afganistan, es descarta una operació a gran escala per derrocar i substituir el règim d’Al-Assad. Raonable, però si la intervenció és tant limitada i proporcional (fa por pensar que vol dir això en situacions de guerra, si no que li ho preguntin als Palestins després de les respostes d’Israel) l’efecte d’afeblir realment al règim, que Obama defensa en el darrer punt, es posa seriosament en dubte. Si només es tracta de limitar el possible ús futur d’armes químiques per part del règim, aleshores la intervenció no servirà per gaire cosa, només per enfortir la retòrica anti-occidental i bel·licista d’Al-Assad i donar als mitjans imatges de destrucció que perjudicaran la causa darrera de la intervenció: protegir la població siriana dels atacs salvatges del seu propi govern. La capacitat militar del règim quedaria poc tocada (i amb possibilitat de refer-se amb l’ajuda de Rússia i Iran), i és aquesta la que determina el resultat del conflicte.

Estratègies

Thomas Friedman, en un excel·lent article que publicava dijous a l’Ara proposava, enlloc d’un atac militar de càstig, una estratègia consistent en “armar i avergonyir”. Coincideixo força en la primera part, la d’armar i donar suport a l’Exèrcit Sirià Lliure (malgrat els riscos de sobrearmar el país i que aquestes armes acabin anant a d’altres mans com les del Front al-Nusra), quelcom que Obama també ha avançat com a part de la seva estratègia. Decantar la balança de forces és l'única via d’intervenció indirecta per posar fi a un conflicte armat. Discrepo, però de la segona proposta que fa, la d’avergonyir. Friedman afirma: “Però a més hem d'utilitzar totes les eines diplomàtiques de què disposem per avergonyir Al-Assad, la seva dona Asma, el seu germà assassí Maher i els col·laboradors que puguem certificar que han estat involucrats en l'atac amb gas. Hem d'arrossegar els seus noms fins al Consell de Seguretat i fins al Tribunal Penal Internacional perquè se'ls condemni. Els hem de fer famosos. Hem de penjar metafòricament les seves fotografies a totes les oficines de correus del món, presentant-los com a persones buscades per delictes de lesa humanitat”.

Les campanyes d’avergonyiment internacional són força inútils en un context com el sirià. Una campanya d’avergonyiment (naming and shaming en anglès) només pot comportar dos efectes. El primer en assenyalar una objectiu aquestes campanyes poden servir per mobilitzar accions per part de la comunitat internacional que castiguin al règim a nivell econòmic. En assenyalar les barbaritats comeses pel règim en una campanya internacional ajuda a legitimar i a mobilitzar el suport intern i l’opinió pública per tal que països i organitzacions internacionals imposin sancions sobre el règim responsable. Aquesta primera possibilitat en el cas sirià no té implicacions donat que el règim i els seus líders ja es troben sota una sever règim de sancions econòmiques per part de la UE i els EUA, entre d’altres. I de “famosos” ja en són prou. A més, les sancions esdevenen menys útils quan el règim afectat disposa de tercers països que li donen suport i no obeeixen el sistema de sancions (Iran i Rússia, per exemple). Les campanyes d’avergonyiment només serveixen si dins el país o règim que està sota l’atenció internacional hi ha actors rellevants que surtin enfortits amb aquesta campanya o que puguin canviar de parer com a resultat d’aquesta. En context de guerra civil, avergonyir al règim ara mateix no enfortirà l’oposició, necessitada de suport logístic, no moral. I dins el propi règim i les seves forces armades, l’avergonyiment no provocarà cap reacció ni defecció; no hi queda ningú dins les files dels fidels al règim que es pugui sentir avergonyit i canviï, per tant, la seva posició (com sí passà amb certs sectors del règim de Pinochet a Xile).

En segon lloc les campanyes d’avergonyiment envien una senyal al règim de què els costos de sortida (o pèrdua) del poder són més alts donat que la comunitat internacional posa atenció en les brutalitats comeses contra els civils i en recopila informació que després pot ser usada en cas de persecució judicial (interna, internacional o mixta). L’avergonyiment també dificulta que el líder pugui trobar un lloc on exiliar-se. Augmentar els costos de sortida provoca una resposta racional clara per part de l’acusat de cometre violacions dels drets humans: cedir el poder comporta ara majors probabilitats de ser perseguit, jutjat i potser executat; només li queda, doncs, una sortida: seguir lluitant per mantenir-se en el poder. La utilitat marginal de lluitar pel poder augmenta en relació a la de sortir del poder. Aquesta és la millor protecció. Portar els noms del líders sirians a la Cort Penal Internacional fomenta aquest càlcul i tanca encara més doncs la porta a una sortida negociada al conflicte. Pensem en el cas de Gaddafi, que va ser efectivament encausat per la CPI, la qual arribà a promulgar una ordre d’arrest contra ell. Davant l’expectativa de no poder fugir del país i escapar el càstig, amb l’acció de la CPI, a Gaddafi només se li deixà una sortida, lluitar fins al final, allargar la guerra i resistir per mirar de guanyar el conflicte com a única via per escapar el càstig. El segon cap d’estat sobre el qual hi ha també ordre d’arrest de la CPI, al-Bashir del Sudan, encara segueix al poder. Prou clarificador.

Així doncs, si la campanya d’avergonyiment comporta un reducció dels recursos externs (comerç i ajuda externa) i, a més, incrementa els costos de sortida, el resultat més probable serà una major pressió repressora i militar del règim en contra de la població i els grups rebels [1].

El senyal a d’altres països

Un darrer punt important és el referent a enviar un senyal a d’altres països sobre les conseqüències de certes accions. El problema d’arrel que es posa de manifest en les paraules d’Obama és doncs que les normes internacionals no tenen mecanismes efectius d’aplicació o enforcement. És ben cert. A falta d’una policia i una justícia mundial per damunt de la sobirania estatal, ha d’ésser un actor important qui busqui enviar el senyal que violar la legalitat internacional pot tenir conseqüències reals. Els EUA han estat els únic disposats a fer-ho davant la massa freqüent inoperància del Consell de Seguretat de l’ONU. Un mal necessari? Bé, les crítiques per fer-ho no els han mancat. Que cadascú jutgi.

Serveixen com a senyal una intervenció militar o la intervenció de la CPI en el cas de violacions de drets humans o ús d’armes químiques? És molt dubtós. Suposeu que sou el dictador d’un país X que ha de fer front a una revolta o protestes massives per part de la vostra població. La temptació i necessitat de reprimir a gran escala són grans. L’efecte dissuasori d’una possible intervenció o de què sigueu imputats per la CPI nomes es produirà si (simplificant moltíssim):

Unr > pUc + (1-p)Ur

És a dir, si la utilitat de no reprimir, Unr, és major a la utilitat de poder ser castigat per reprimir (mitjançant la CPI o una intervenció militar), Uc, amb probabilitat p més la utilitat de reprimir i que no et passi res per fer-ho (cosa que passa amb probabilitat 1-p). Reprimir és bo perquè t’ajuda a mantenir-te en el poder, mentre que no reprimir et posa en risc de ser derrocat (i qui sap què més), per tant, Unr < Ur.

L’efecte dissuasori per al propi Al-Assad i d’altres règims només es pot produir sota determinades circumstàncies força limitades. Primer, que hi hagi una suficientment gran probabilitat p de què efectivament hi hagi una acció càstig, com per exemple que el dictador acabi essent jutjat a la CPI o que hi hagi un atac militar. La cosa a Síria, un cas flagrant per molts motius, està trigant molt i no se si sap si s’arribarà a produir donada la democràtica mania recentment adquirida dels presidents i primers ministres de consultar els seus parlaments. Si la p ha estat baixa a Síria fins ara, quina seria la p per d’altres països? De moment i malgrat conflictes violents i matances enormes la p ha estat de zero per Sudan, República Democràtica del Congo, Rwanda, Togo, Corea del Nord, fins i tot la Xina, etc. Segon, la utilitat, Uc, o cost infringit pel càstig ha de ser alt. Un atac aeri dels EUA no anirà dirigit a matar Al-Assad ni representarà probablement un cost aclaparador pel règim (havent de ser limitat i proporcionat com afirma Obama), i la CPI no pot imposar la pena de mort. Tercer, el règim ha de tenir aversió al risc, cosa que sembla difícil donada la possibilitat de perdre el conflicte davant les forces de l’oposició. La dissuasió esdevé més remota si afegim factors de descompte que tinguin en compte que el càstig té lloc al futur (si és que té lloc) mentre la recompensa de certes estratègies repressores és immediata. I finalment, un punt clau, què passa amb l’efecte dissuasori quan ja s’han comès violacions de drets humans, o ja s’ha fet ús d’armes químiques? Deixaríeu de fer-ho? Penseu-ne la resposta.

[1]