Secessions, causes justes i immobilisme

Des dels anys 80, existeix a l'acadèmia un ric debat sobre el dret a la secessió unilateral. Els criteris que una teoria sobre aquest dret hauria de complir per ser acceptada varien d'autor a autor, però si volguéssim anar de cara a barraca podríem dir que una bona teoria hauria d'autoritzar aquelles secessions històriques que, en general un demòcrata dels nostres dies acceptarà intuïtivament com a legítimes, i alhora desautoritzar aquelles que en general un aquest mateix demòcrata rebutjarà. Per exemple: una bona teoria del dret de secessió hauria d'autoritzar la secessió de les Tretze Colònies de 1776 i desautoritzar la dels Estats Confederats d'Amèrica de 1861. Hauria de donar la raó, alhora, a l'independentista Jefferson i a l'unionista Lincoln, ambdues figures reverenciades a la tradició democràtica moderna. No per casualitat, un tema relativament recorrent d'un llibre seminal en el modern debat acadèmic sobre el dret de secessió, Secession, d'Allen Buchanan, és el de presentar la secessió de les Tretze Colònies com a legítima i la dels ECA com a il·legítima. Podem anomenar aquest criteri com “el test americà”.

Com el lector potser sabrà ja, de teories del dret de secessió (unilateral) n'hi ha, a grans trets, de tres tipus: les plebiscitàries, les ascriptives i les de causa justa. Les primeres dipositen el dret de secessió a qualsevol grup territorialment concentrat que per majoria vulgui la secessió; les segones dipositen aquest mateix dret a mans d'aquells grups amb una identitat cultural “forta” en algun sentit, suficientment forta com per donar peu a una reivindicació de sobirania; les de causa justa o remeialistes, finalment, atorguen el dret de secessió únicament a aquells grups víctimes de severes injustícies que difícilment poden reparar-se si no és mitjançant la secessió. Agafant-nos a la teoria de causa justa (com fa el mateix Buchanan), sembla relativament clar per què la secessió de 1776 seria legítima i la de 1861 no: perquè la primera seria una secessió invocada com a últim recurs enfront de prolongades injustícies (particularment, els impostos provinents d'un Parlament on les colònies no estaven representades), mentre que la segona seria, en el millor dels casos, una secessió per simple discrepància política al si d'un Estat democràtic, i en el pitjor, una secessió motivada per l'ànim de conservar una institució monstruosa com era l'esclavitud afro-americana.

Quan mirem les coses més de prop, però, es tornen una mica més complicades. Concretament, fa l'efecte que les teories de causa justa només puguin oferir una justificació clara de la secessió de les Tretze Colònies al preu de tornar-se trivials. L'explicació és la següent: no hi ha cap moviment secessionista que no afirmi que la seva aposta per la secessió no està motivada per algun tipus d'injustícia intolerable. Pot tractar-se de la discriminació lingüística, d'un tracte fiscal injust, de l'abolició per part del govern central d'institucions d'autogovern clàssiques o d'altres motius. El greuge, però, sempre és present a l'argumentació secessionista, independentment d'altres lògiques legitimadores com la de la identitat o la simple voluntat. Per tant, des del punt de vista del secessionisme, les seves reivindicacions sempre estan basades, implícitament, en un cert grau de remedialisme, en una certa apel·lació a uns greuges que la secessió hauria de resoldre.

Per evitar aquesta trivialització de la teoria a mans de qualsevol que afirmi ser víctima d'una injustícia, cobra rellevància la pregunta sobre si aquestes injustícies realment són tals o no; o, si, en cas de ser-ho, són de suficient magnitud com per justificar la secessió. I és que sense un criteri més o menys clar de demarcació en aquestes dues qüestions (què és un greuge i què no ho és; i quina mena de greuges justifiquen la secessió), la teoria de causa justa perd bona part del seu potencial per passar el “test americà” i, en general, per donar resposta als problemes normatius que implica el fenomen del secessionisme.

Dues estratègies es poden seguir al respecte. La primera és introduir a la teoria la figura d'un àrbitre més o menys imparcial, el qual decidiria sobre la justícia o injustícia de les reivindicacions secessionistes, pas per pas. Problemes pràctics a banda, el tema és que aquest àrbitre no existia en el moment de la revolució de 1776, ni existeix avui en dia com per fer un judici retroactiu al respecte. Per tant, pel “test americà” que ens ocupa, aquesta solució no serveix. La segona estratègia és la d'establir un llistat molt concret de greuges considerats com a suficient base legitimadora per una secessió. El problema és que els tres candidats més prometedors per a tal llistat són els següents: (1) annexió il·legítima; (2) violacions massives de Drets Humans; i (3) situació de dominació colonial. Això és un problema perquè, si bé està clar que cap d'aquests tres criteris es compliria en el cas de la secessió dels ECA, tampoc seria gaire rigorós dir que es complirien, si més no de manera clara, en el cas de la secessió de 1776.

En primer lloc, no hi ha dubte que les Tretze Colònies no van ser víctimes d'una “annexió il·legítima”, sinó que des de bon començament van ser el que el seu nom indica: Colònies de l'Imperi Britànic. En segon lloc: pel que fa a les violacions massives de Drets Humans, és dubtós que aquest fos el cas de les Tretze Colònies en els instants previs a la independència. Tant si adoptem el punt de vista de l'actual Declaració de Drets Humans, com si adoptem els estàndards més exigents de l'època (la tradició política anglesa, d'una banda; i la tradició del dret natural, de l'altra), el cert és que si un repassa els impostos i les Lleis Intolerables que van encendre la revolta americana, el que un es troba són bàsicament figures impositives elevades, restriccions al comerç i imitacions a l'autogovern de les colònies, tot això amb l'aval d'un Parlament en que els colons no estaven directament representats. Violacions dels drets polítics i econòmics dels colons, segurament, però res que s'assembli a una “violació massiva de Drets Humans”, ni que sigui tan diferent d'un govern autonòmic sent víctima d'invasions competencials i d'una pressió fiscal elevada sense contrapartides, per posar algun exemple que al/la lector/a li sonarà.

Això ens porta al tercer punt: eren els secessionistes de 1776 víctimes d'una situació de dominació colonial? En un sentit molt trivial ho eren: vivien en colònies. No només això, sinó que el seu autogovern colonial havia sigut violentat per les Lleis Intolerables. Però difícilment això es pot equiparar a la situació de submissió colonial de, posem per cas, la Índia de Gandhi. Els colons americans eren això: colons, no colonitzats. El que tenien obert l'any 1776 era un conflicte amb la metròpoli en el que, val a dir, no sempre van ser respectuosos amb els canals legals que la constitució britànica oferia per plantejar les seves queixes. Clar que la metròpoli tampoc no va ser particularment dialogant amb els colons, enrocada en la idea de que la llei era la llei, i només des del respecte a la llei es podia canviar. De nou, segur que al lector o lectora li sonarà la idea.

Al final, la secessió de 1776 es va justificar des d'una barreja entre el rebuig a uns impostos abusius sense contrapartides, la reclamació insatisfeta d'una major autonomia per les colònies i la reclamació, igualment insatisfeta, d'una major participació d'aquestes dins el govern de l'Imperi. Res que entri de manera clara en les tres causes justes que hem especificat més a dalt. Per descomptat, hi ha una solució: eixamplar el catàleg de causes justes per incloure-hi, diguem-ne, l'autogovern insuficient. Una proposta que compta amb el suport, per exemple, del mateix Buchanan. El problema és que això encara complica més les coses, perquè clar: en què consisteix un autogovern “suficient”? Atesa l'enorme diversitat de demandes d'autogovern, lligades a la irreductible diversitat de trajectòries dels grups que aspiren a autogovernar-se, és molt difícil fixar un llindar clar i objectiu d'autogovern “suficient”, més enllà del simple consens entre l'Estat i el grup que aspira a l'autogovern. Però què passa quan aquest consens no hi és? Com sabem si estem davant un grup nacionalista insaciable en busca d'una excusa per la secessió, i quan davant un Estat tancadament centralista en busca d'una excusa per laminar l'autogovern d'una minoria vulnerable?

En realitat, pot ser que la teoria estigui enfosquint les coses i que aquestes, en el fons, siguin més simples. Per començar, la causa principal per la qual la secessió de 1861 ens resulta intuïtivament antipàtica és pel seu propòsit final: apuntalar una institució repugnant com era l'esclavitud afroamericana. Sense aquest marc moral, és possible que avui Lincoln fos vist com poca cosa més que un altre nacionalista d'Estat mirant d'evitar que se li esvalotés el galliner. Per contra, la secessió de 1776 va estar lligada des d'un primer moment a valors, com la llibertat o la igualtat, que estan a l'origen de tot allò que els demòcrates valorem en la política moderna. Per tant, el propòsit polític dels grups que impulsen un procés de secessió és un bon criteri de valoració de la legitimitat del mateix procés, per bé que no sigui exclusiu.

I és que, a més, hi ha una segona qüestió, més formal, que cal no desatendre: els secessionistes de 1861 havien sigut, durant les dues dècades anteriors a la secessió, grans entusiastes d'un govern federal bàsicament controlat per ells, l'Slave Power denunciat pels abolicionistes del Nord. Només quan la balança federal es va inclinar del cantó del Nord, degut al creixement demogràfic i econòmic d'aquest, va ser quan el Sud es va tornar majoritàriament secessionista, fent ús de l'amenaça de la secessió com a eina per preservar l'esclavitud, fins i tot en front de la postura moderada de gent com Lincoln, partidaris de limitar l'expansió de l'esclavitud però no de la seva abolició directa. Per contra, des de l'inici dels seus conflictes amb Londres, els colons americans de 1776 van mirar fins el final d'arribar a un acord amb la metròpoli sobre el seu autogovern i la seva participació al govern de l'Imperi; només quan aquest acord es va mostrar impossible es van abocar, no sense dubtes, a redactar una Declaració d'Independència. De nou, segur que al lector o lectora li sona la situació.

Segurament són aquestes dues qüestions, el propòsit de fons de la secessió i la predisposició al diàleg amb un govern central immobilista, les que a grans trets marquen la diferència entre un grup de llibertadors com el de 1776 i un grup de xantatgistes com el de 1861. Cosa que vol dir, per portar-ho als nostres dies, que els partidaris del dret a decidir de Catalunya tenen els seus millors argument, segurament, no en el “fet diferencial” ni en la caracterització de Catalunya com a nació (signifiqui el que signifiqui), sinó en els repetits cops de porta dels governs de Madrid a discutir a fons les demandes d'autogovern de Catalunya, així com en que el model proposat pel futur Estat català suposi un avenç respecte l'actual Estat espanyol en termes de protecció i promoció del benestar i els drets civils, polítics, socio-econòmics i culturals dels qui hauran de viure dins les fronteres del nou Estat. Jefferson, o el progrés per la raó, enfront de Jordi III, o l'immobilisme per la força.