El rebuig de Cameron
En tot allò que el president espanyol ha dit que no, el 'premier' britànic ha dit que sí.
Ja hem comentat el contrast enorme entre les estratègies de Rajoy i Cameron a l’hora d’afrontar els secessionismes català i escocès. En tot allò que el president espanyol ha dit que no, el 'premier' britànic ha dit que sí. Però aquesta setmana hem estat testimonis d’un fet inusual: David Cameron ha pronunciat un no a la invitació −o repte− del primer ministre escocès Alex Salmond de celebrar un debat televisat sobre la secessió d’Escòcia. Una negativa, la de Cameron, que ha generat força anàlisis a la política britànica sobre l’estratègia i les raons de Westminster a l’hora de rebutjar el debat (vegeu, per exemple aquest article de Malcom Harvey).
Res a guanyar
A ningú se li escapa que el primer ministre britànic s’endú, de moment, la partida de la secessió escocesa per golejada i té poques coses a guanyar en un debat televisat amb Salmond −és coneguda l’habilitat del líder de l’SNP en aquests formats televisius−. Westminster es pot guardar la carta del 'tête à tête' amb l’executiu escocès per si les coses van mal dades un cop comenci la campanya −mes de maig−, però ara per ara les enquestes no donen motius a Cameron per alarmar-se, tot i la tímida tendència alcista del sí.
Escòcia ha de decidir
Però l’argument de Cameron per rebutjar el debat televisat no és pas l’avantatge estratègic que du sobre Salmond, sinó que “el futur d’Escòcia l’han de decidir els escocesos”. Heus aquí la pèrfida Albió dirien alguns: Cameron ja va argumentar contra la secessió escocesa al mateix missatge oficial de Cap d’Any i el Govern britànic s’ha passat el darrer any editant documents oficials sobre la secessió d’Escòcia amb una implicació notable sobre “els afers dels escocesos”, majoritàriament contra la independència.
Covardia?
El mateix Salmond ha acusat Cameron de tenir por del debat. En els propers mesos veurem si els arguments de Cameron són convincents, però la seva estratègia se li podria girar en contra si el suport a la secessió remuntés aquest inici del 2014, ja que rebutjar debatre es podria interpretar com un símptoma de feblesa política, de covardia, per alguns sectors conservadors i, sobretot, laboristes.
Un debat de fons
Sigui com sigui, la qüestió del cara a cara planteja qui hauria d’intervenir al debat sobre la secessió. Que el futur constitucional d’una comunitat política l’han de decidir els ciutadans que hi habiten és la intuïció a què fa referència Cameron, inspirada en el vell principi d’autodeterminació. Si fem cas d’aquest principi, el referèndum del 18 de setembre ha cridat a les urnes estrictament els residents escocesos.
Ara bé, això significa que al debat públic sobre la independència només hi han de participar els residents escocesos? No necessàriament.
En primer lloc, molts escocesos resideixen fora del territori d’Escòcia però voldrien participar al debat sobre la secessió pel seus vincles familiars i emocionals. En segon lloc, malgrat que la resta de britànics −escocesos no residents, anglesos, gal·lesos o irlandesos del Nord− no estan cridats a les urnes al referèndum, és difícil argumentar que no estarien afectats per la secessió −en termes socials, econòmics, militars...− d’Escòcia i, per tant, que no han de participar al debat públic o intentar convèncer als que consideren els seus compatriotes. En tercer lloc, hi ha qui veuria en el debat entre primers ministres una personificació excessiva de l’argumentació que podria perjudicar-ne el contingut i condicionar el resultat del referèndum, però també la visibilitat de les posicions laboristes, liberals o verdes sobre la qüestió.
Qui té el dret i el deure d’aportar arguments al debat públic sobre la secessió? Aquesta és la pregunta que es fa Escòcia aquests dies. Un dubte “luxós” als ulls de molts secessionistes del món que no poden plantejar el debat sobre la independència en termes democràtics.