Què diu el TC? Res de nou!
El TC s’hauria pogut pronunciar amb més vehemència –estil STC 103/2008–, però ha preferit mostrar “mà de ferro en guant de seda” i sentenciar per unanimitat –sumant l’anomenat sector progressista
El 25 de març, el Tribunal Constitucional (TC) va sentenciar sobre la 'Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya' (DS), aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener del 2013. El 8 de març del 2013, l’advocacia de l’Estat havia impugnat la DS en representació del Govern central. El TC, doncs, ha resolt en un any: un lapse de temps prou acceptable.
Hi ha diverses raons per les quals el TC ha sentenciat amb aquest curt període de temps. En primer lloc, una reforma del 2007 de la llei orgànica del TC va permetre descarregar-lo de feina a partir d’excusar-lo de resoldre nombrosos recursos d’emparament –els quals generaven i generen molta feina–. Un segona raó apuntaria que el TC ja era conscient de les recusacions imminents contra certs magistrats per apartar-los del cas. Una tercera raó radica en el fet que el TC és senyor de la seva agenda. A tall d’exemple, en el cas del pla Ibarretxe –sentència 103/2008–, només va trigar dos mesos i mig a resoldre. En canvi, en la sentència 31/2010 sobre l’Estatut va tardar quasi quatre anys. Una quarta raó s’explica perquè la sentència sobre la DS, a diferència de les anteriorment citades, ja tenia bona part de la feina feta. La jurisprudència ja estava traçada.
Ara em centraré en l’objecte d’enjudiciament. És prou sentit l’argument següent per evitar que el TC es pronunciés: la DS és una declaració política, no una declaració jurídica. Malgrat que el ‘principi de sobirania’ era redactat en forma de precepte normatiu –“El poble de Catalunya té [...] caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”–, la interpretació conjunta o sistemàtica de la DS inclina a concebre-la com una mena de ‘full de ruta’ sobiranista. Si fos un full de ruta, no seria una declaració amb efectes jurídics i, per tant, hauria d’estar al marge del control jurisdiccional del TC. Aquesta consideració de full de ruta s’alimenta del fet que la DS fou aprovada com a resolució d’impuls polític, altrament anomenada funció d’'indirizzo' –articles 146 i següents del 'Reglament del Parlament'–. Tal funció parlamentària es diferencia de la legislativa, la de control i la de nomenament de càrrecs.
La jurisprudència del TC estableix que només poden ser enjudiciades les decisions definitives que produeixen efectes jurídics cap a l’exterior concrets i reals –interlocutòria 135/ 2004–. Amb finor, la sentència sobre la DS afegeix: “Allò jurídic no s’esgota en allò vinculant”. 'Touché!'. El TC explica que una disposició pot ser normativa en el sentit d’autoritzar o habilitar, sense necessitat de vincular en el sentit estricte. Concretament, un efecte jurídic extern, concret i real que al·lega amb astúcia l’advocacia de l’Estat és: si Catalunya s’autodeclara sobirana, què li impedeix autodeclarar-se independent? I jo afegiria, és que una DUI aprovada per una resolució d’impuls polític no seria inconstitucional? Una vertadera DS, similarment a una vertadera DUI, són disposicions amb la pretensió de desplegar efectes jurídics externs, reals i concrets: i la seva pretensió per excel·lència seria crear un nou poder –polític i jurídic– constituent.
Si es pot rebutjar que la DS és full de ruta, no sembla estrany que el TC hagi expulsat de l’ordenament jurídic –si mai en va formar part– el ‘principi de sobirania’. Pel que fa a la resta de disposicions relacionades amb el dret a decidir, el TC les interpreta d'acord amb la Constitució espanyola (CE). En aquesta part de la Sentència hi ha dues interpretacions aparentment possibles: una picada d’ullet o una mena d’escarn. Aquells que són partidaris de la picada d’ullet es basen en els silencis més que en la lletra de la sentència: com que el TC afirma expressament que no es pot convocar unilateralment un referèndum d’autodeterminació, dedueixen que per un argument en sentit contrari el TC afirma implícitament la constitucionalitat d’un referèndum convocat, pactat o autoritzat per l’estat central o una consulta popular no referendària unilateral.
Tanmateix, aquesta interpretació no crec que pugui prosperar pels següents motius. El TC es manté silent sobre això perquè no és l’objecte d’enjudiciament. No semblaria jurídicament adient que el TC comentés la via de l’article 150.2 CE, ni del 92 CE, ni de les consultes no referendàries... Si les hagués comentat, a més, serien més aviat avisos per a navegants –'obiter dicta'–, no resolucions sobre la qüestió en litigi –'rationes dicidendi'–. Així, el TC no contesta sobre això perquè no se l'hi demana, ni sembla necessari ni convé. Pels tribunals és més difícil resoldre controvèrsies futures en abstracte que resoldre casos actuals i concrets. Dit això, el TC s’hauria pogut pronunciar amb més vehemència –estil STC 103/2008–, però ha preferit mostrar “mà de ferro en guant de seda” i sentenciar per unanimitat –sumant l’anomenat sector progressista.
Per aquells que creiem que la sentència és una mena d’escarn, el següent passatge és ben il·lustratiu: “Totes aquestes manifestacions del principi democràtic tenen el seu reflex en el text constitucional, l’exercici del qual no queda fora del mateix”. Altrament dit: vostès, catalans, tenen dret a decidir democràticament allò que els permet decidir la CE. El TC nega que la CE sigui una camisa de força i accepta que tota la CE es pot reformar seguint els seus procediments de reforma –tal com ja havia establert en múltiples ocasions, per a totes, la sentència 48/2003–. Aquí arriba, doncs, el punt essencial de la sentència –FJ 4, lletra c, paràgraf 3r–: tot plantejament de concepcions que pretenguin modificar l’ordre constitucional cal fer-lo seguint els procediments de reforma de la CE, “ja que el respecte a aquests procediments és, sempre i en tot cas, inexcusable (STC 103/2008, FJ 4)”.
Aquí trobem la clau de volta: el dret a decidir sobre qüestions més enllà de la CE, requereix seguir els procediments de reforma constitucionals. Una ulterior prova d’això és que el TC recorda que les comunitats autònomes, en virtut de la connexió dels articles 87.2 i 166 CE, tenen la potestat d’iniciar reformes constitucionals. En els procediments de reforma constitucional, el referèndum no té una ubicació aleatòria en mans de la política, sinó que té un moment procedimental predeterminat jurídicament. I tal com ja venia a dir la Sentència 103/2008, l’odre dels factors d’un procediment de reforma constitucional podria alterar el producte i, per tant, cal respectar-lo “inexcusablement”. Així doncs, la recent sentència reafirma la seva jurisprudència. Res de nou!
* Nota sobre l'autor: Llicenciat en dret i ciències polítiques i de l'administració. Investigador i docent al departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra.