Els resultats del 27-S han situat la CUP a l’ull d’un huracà mediàtic que el partit intentarà capitalitzar amb una conferència aquest dijous al Campus de la Ciutadella de la UPF. La pressió sobre la formació anticapitalista, però, no és res de nou, sinó que ja ve de l’anterior legislatura. Només cal recordar el famós "sí, crític" de la declaració de sobirania o el dia que els tres diputats cupaires es quedaren “a l’andana” esperant la delegació catalana desplaçada a Madrid per demanar un referèndum.
Però la legislatura que comença reuneix tres elements que han consolidat la CUP al sistema de partits català i han fet que el seu paper sigui substancialment diferent. En primer lloc, l’aritmètica capritxosa (amb els 62 diputats de JxS) l’ha erigit com a 'kingmaker' (o 'queenmaker') de la política catalana. En segon lloc, tal com ha apuntat recentment Josep Ramoneda, la presència de fins a 10 diputats de la CUP en un Parlament català amb una esquerra altament fragmentada no només representa un viratge (encara més) a l’esquerra de l’independentisme, sinó que constitueix també un dels pols sobre els quals es pot reconstruir l’esquerra catalana. Finalment, el debat sobre la formació de Govern ha eclipsat el fet mateix que la jornada del 27 de setembre va culminar amb una entrada definitiva d’aquesta formació a les institucions. Si en les eleccions municipals del maig ja havia triplicat resultats (de 101 a 372 regidors), ara ha més que triplicat els seus diputats (de 3 a 10).
L’argument pel qual la CUP rebutja fer president Artur Mas ha estat àmpliament repetit pel cap de llista a les eleccions al Parlament, Antonio Baños: Mas representa les mesures d’austeritat que el programa de la CUP no només rebutja frontalment, sinó que associa a un procés independentista mancat d’un discurs social. L’argument és ideològic però també estratègic: la indestriabilitat de la qüestió nacional i social és un puntal de l’esquerra rupturista, però també l’única manera d’eixamplar la base secessionista.
Més enllà de les qüestions programàtiques, però, les decisions dels partits també s’acostumen a explicar pel seu càlcul electoral. Trencar la promesa electoral de no fer president Artur Mas significaria una pèrdua de confiança per a l’electorat d’un partit que ha basat el seu creixement en el compromís ètic i el rebuig de certes dinàmiques de la democràcia representativa (com ara les transaccions programàtiques de l’esquerra, especialment després de l’experiència del tripartit). Però no només això: també seria jugar en contra de les preferències del seu propi electorat.
Les enquestes de què disposem situen l’electorat de la CUP molt més a l’esquerra que el d'ERC (i CDC) i el dibuixen com a generacionalment més jove, si bé amb uns nivells de suport a l’independentisme similars. És evident que “no fer descarrilar el procés”, com deia Antonio Baños, és el punt de trobada dels electorats de JxS i la CUP. Però si fem un cop d’ull a la valoració de la tasca del president Mas la darrera legislatura, els electorats de JxS i la CUP semblen estar separats per un veritable abisme: mentre que tres quartes parts de la coalició sobiranista encapçalada per Romeva valoren com a bona o molt bona la gestió d’Artur Mas els darrers tres anys, l’electorat de la CUP que comparteix aquesta opinió no arriba a un terç del seu electorat.
A més a més, per si això fos poc, Artur Mas és el president preferit per tan sols un 8% d'un electorat de la CUP que, segons les dades d'enquesta, prefereix com a nou president Antonio Baños (29,6%) i fins i tot Oriol Junqueras (22,2%). Les dades contrasten amb els votants de JxS, que en una bona majoria (55,2%) prefereixen Artur Mas, considerablement per sobre d'Oriol Junqueras (23,6%).
Així doncs, aquells que expliquen la negativa de la CUP a escollir Mas com a president estrictament en el pla ètic, el de no trencar promeses, s’equivoquen. L’estratègia de la formació encapçalada per Antonio Baños sembla plenament racional; això sí, mentre no faci descarrilar el procés.