Desconcert i consens sobre la malnutrició a Catalunya

La recent escaramussa arran de l’informe del Síndic de Greuges sobre la malnutrició infantil a Catalunya té molts possibles angles d’anàlisi. Aquí només en ressaltaré un parell que apunten al caràcter dual de la disputa sobre la malnutrició a Catalunya.

Aquesta dualitat es pot expressar en termes de desconcert i consens; o si es prefereix en termes més sociològics, de desordre i ordre.

Desconcert

Per una banda, el desconcert ha estat evident en el sentit que l’informe del Síndic ha creat més confusió sobre la magnitud, causes i solucions a la malnutrició a Catalunya que no pas certesa. Si ens fixem amb els temes que han dominat la disputa podem comprovar que, curiosament, coincideixen amb els problemes metodològics més típics en ciències socials. (Fet que confirma la rellevància política i pràctica de decisions de recerca que sovint es presenten com a “només” tècniques o metodològiques). Els aspectes que han suscitat més debat han estat tres.

Primer, la relació de causalitat establerta per l’Institut Català de la Salut (i citada en l’informe del Síndic) entre 750 casos de desnutrició i pobresa, que fou després desmentida per la Secció d’Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria.

Segon, la pertinència de l’indicador creat per l’Institut d’Estadística de Catalunya sobre el consum regular de menja de carn, pollastre o peix per tal d’operacionalitzar el concepte de pobresa.

Tercer, la interpretació i ús que el Síndic ha fet dels resultats derivats d’aquest indicador (llegiu el demolidor article del sociòleg Salvador Cardús).

La situació final d’aquest episodi d’estiu ha resultat en un anar i venir de declaracions i clarificacions (però cap rectificació) entre organitzacions i una confusió sideral pel que fa a l’abast del fenomen de la malnutrició a Catalunya. La prova d’aquesta desgavell és que els 50.000 infants malnodrits identificats pel Síndic en el seu informe resulten de l’ús d’un indicador sobre ingesta de carn, pollastre i peix que inicialment s’havia construït per a mesurar pobresa i no pas malnutrició!

Ordre

Per altra banda, aquest episodi puntual de desconcert no ens pot fer perdre de vista altres àmbits on existeix un ampli consens en la definició i dimensions de la malnutrició. Un bon exemple el trobem en l’extens ús de l’índex de massa corporal per a detectar casos de malnutrició a Catalunya. El valor d’aquest índex és tant acceptat que fins i tot la Generalitat de Catalunya ha creat una pàgina web per a que calculem nosaltres mateixos el nostre pes ideal. Aquest índex es calcula a partir d’una simple equació que divideix pes i alçada i el seu ús és cabdal per a diagnosticar casos d’obesitat i anorèxia a Catalunya. També, l’Organització Mundial de la Salut crea anualment un rànquing internacional sobre nivells de malnutrició mundial i genera recomanacions a partir de la comparació agregada d’índexs de massa corporal d’individus repartits arreu del món. Aquesta tendència a homogeneïtzar objectes i individus per tal de crear categories i preceptes generalistes, tal com expliquen les sociòlogues Martha Lampand i Susan Leigh Star al seu llibre “Standards and their stories”, és pròpia de molts aspectes de la nostra vida quotidiana. Penseu en l’etiquetatge de productes conreats a països diversos sota el rètol “orgànic” o en els exàmens d’avaluació a alumnes amb biografies i capacitats diferents que serveixen per detectar i reduir l’eteri fenomen del “fracàs escolar”.

L’actual unanimitat en l’ús de l’índex de massa corporal per a establir casos de malnutrició és, tal com ha investigat la sociòloga Isabel Fletcher, fruit d’una llarga i fascinant història d’entrebancs i discrepàncies. Així doncs, hom pot pensar que la presència coetània de desacord i consens en una qüestió com el de la nutrició és també evolutiva. El què ara ens pot semblar impensable (per exemple, considerar la llargada del polze com a indicador de malnutrició) podria deixar de ser-ho en el futur. Una metàfora que ajuda a entendre la relació entre desacord i consens és la del ying-yang. Tots dos són aspectes oposats però complementaris i són presents simultàniament en qualsevol fenomen social i polític, per molt que sovint tendim només a fixar-nos en un o altre.

El repte pels analistes de la societat, com pels budistes seguidors del concepte del ying-yang, és saber reconèixer els dos aspectes com parts del tot.