9-N de legitimitat elemental
Tot plegat s’ha acabat reduint a quelcom que hauria de ser molt més senzill d’acceptar, si més no a curt termini, per una democràcia avançada: la legítima existència d’un conflicte polític i el respecte a la llibertat individual dels catalans i catalanes a posicionar-se.
El procés català ha fet una mutació accelerada de la defensa del dret a decidir. Després de múltiples intents de celebrar una consulta dins la legalitat del règim autonòmic, el ‘procés participatiu’ ha acabat descansant sobre qüestions molt més elementals de les que, per exemple, s’argumentaren al primer informe del CATN. Aquell document presentava una defensa potser massa sofisticada (sobretot davant les estructures de l’Estat espanyol): principis de democràcies avançades, principis federals, congruència amb els valors del liberalisme modern, drets col·lectius, reconeixement de la plurinacionalitat, etc.
No cal dir que aquell primer argumentari continua essent vàlid i sosté tot allò que el poble de Catalunya apunta per decidir el seu futur. Però si més no de facto, de manera descriptiva, el procés de diumenge compta amb tres arguments essencials i molt més elementals: drets individuals, existència d’un conflicte polític i legitimitat democràtica.
Del col·lectiu a l’individu. La declaració de sobirania del gener del 2013 reivindicava el dret a decidir de Catalunya com un subjecte polític i jurídic per raons de legitimitat democràtica. Es materialitzava, així, el camí cap al dret a decidir que havia començat al carrer arran de la reforma de l’Estatut. Ara bé, la previsible resposta autoritària, ja coneguda, per part del Govern espanyol ha acabat empenyent la defensa del dret a decidir cap a quelcom força més bàsic en una democràcia. El darrer recurs presentat pel Govern al Tribunal Suprem apel·lava simplement als drets fonamentals dels catalans a la participació, llibertat d’expressió i llibertat ideològica. En aquesta lògica no cal ja ni apel·lar als drets col·lectius, sempre més difícils de conciliar en una democràcia liberal, sinó als drets fonamentals més elementals reconeguts internacionalment (tal com fa la denúncia que es podrà signar diumenge). Per tant, una primera peça elemental del procés avui: els drets individuals dels catalans i catalanes.
Conflicte polític. D’altra banda, una consulta que havia de decidir el futur polític dels catalans ha acabat essent un pols amb les autoritats espanyoles per demostrar l’existència d’un conflicte polític declarat inconstitucional o inexistent. La investigadora Jule Goikoetxea ho explica en aquest article: hi va haver un temps en què es deia que defensar la secessió per mitjans democràtics era legítim (contraposat al independentisme violent). I ho és, fins i tot és legal i emparat constitucionalment. Ara bé, sembla ser que quan el conflicte s’ha manifestat de manera concreta el Govern espanyol ha triat la via de bloquejar-lo i intentar suprimir-lo. Un segon moviment, doncs, tan simple com la necessitat de “fer alguna cosa el 9N” per poder visualitzar dins i fora de l’Estat l’existència del conflicte polític real que ha suprimit el Govern espanyol.
Legalitat i legitimitat. El debat sobre la consulta s’ha desenvolupat en el llenguatge de l’imperi de la llei (constitucional) com a excusa per no negociar. El rebuig frontal a la proposta de referèndum catalana ha empès el pacte proconsulta a cercar elements de la legalitat catalana que la fessin possible. Finalment, el fet de quedar enclosos dins d’un laberint legal amb una improbable reforma constitucional com a única sortida (o l'encara més improbable autorització d'un referèndum), ha forçat al Govern i als seus aliats a fer descansar el procés sobre una legitimitat popular que ja s’havia evidenciat a les majories parlamentàries. Aquest és un tercer element bàsic i tan antic com la història d’Antígona, així ho recorden els professors Neus Torbisco i Nico Kirsch: davant dels grans canvis polítics, insistir en l’imperi de la llei té un efecte molt limitat ja que la legitimitat popular sempre basteix una legalitat alternativa.
Així doncs, tot plegat s’ha acabat reduint a quelcom que hauria de ser molt més senzill d’acceptar, si més no a curt termini, per una democràcia avançada: la legítima existència d’un conflicte polític i el respecte a la llibertat individual dels catalans i catalanes a posicionar-se.