Irredemptisme i secessió

El conflicte polític a Ucraïna ha despertat aquests dies les aspiracions russes sobre la península de Crimea i l’emblemàtica Sebastopol. L’enorme complexitat dels esdeveniments de les darreres setmanes fa impossible abordar la qüestió en general (de Kíev a Moscou i Washington). En aquest article ens volem centrar en un aspecte concret: els paral·lelismes entre la disputa territorial al mar Negre i els secessionismes occidentals com ara el català o l’escocès −vegeu aquest article de Lluís Bassets−. Pensem, com Bassets, que per no confondre −encara més− les coses, és clau distingir amb cert rigor les demandes secessionistes −i la secessió− de l’irredemptisme.

Així, el secessionisme fa referència a la voluntat d’una minoria de separar-se de l’estat del qual forma part per crear el seu propi estat independent al mateix territori que habita. En canvi, el segon concepte, l’irredemptisme, fa referència a la voluntat d’una minoria de separar-se de l’Estat del qual forma part per −atenció− annexionar-se a un segon estat.

Semblances

És innegable que irredemptisme i secessionisme estan emparentats, podríem dir que fins i tot són cosins germans. Totes dues aspiracions xoquen amb les fronteres establertes per la història −recent, en alguns casos− i defensades per la comunitat internacional. Sovint van de la mà de sentiments de pertinença nacionals, culturals, lingüístics o ètnics i són una font inesgotable de conflictes −sovint bèl·lics−. La història d’Europa ha viscut, i viu, tensions ben diverses que són fruit d’aquest fenomen. Mentre hi ha catalans, escocesos, bascos, sards o gal·lesos que malden per constituir-se en un nou estat independent, Hongria reclama territoris de Romania, Eslovàquia, Sèrbia o Ucraïna en virtut dels seus vincles lingüístics, ètnics i històrics amb les minories magiars que hi habiten o Espanya reclama Gibraltar al Regne Unit.

Diferències

Ara bé, irredemptisme i secessionisme presenten diferències que fan que no puguem equiparar-los fàcilment.

En primer lloc, evidentment, si la secessió cerca crear un nou Estat, l’irredemptisme consistirà en l’ampliació d’un estat existent en detriment d’un dels seus veïns. En segon lloc, la secessió sempre la promou una minoria, mentre que l’irredemptisme se serveix d’una majoria a l’estat veí per enfortir la seva posició dins l’estat del qual forma part com a minoria. Això ens porta a una tercera característica: si bé el secessionisme pot esdevenir violent, l’irredemptisme és, de llarg, molt més conflictiu. La disputa irredemptista sovint acaba enfrontant dos estats existents amb tota la seva capacitat bèl·lica, ja que la minoria irredempta sol lluitar −obertament o no− amb el suport de l’estat al qual es vol annexionar −vegeu Saideman i Ayres−. Un exemple d’aquesta confrontació és el Caixmir, que ha generat dues guerres entre l’Índia i el Pakistan −el 1947 i el 1965−. Una quarta característica és el fet que l’irredemptisme es planteja inevitablement com un conflicte ètnic en què una majoria ètnica a l’estat veí decideix annexionar o donar suport a l’annexió de regions on estan concentrats als estats veïns. Hom podria dir el mateix de la secessió, però diversos estudis mostren que el secessionisme en molts casos dista de tenir una explicació ètnica o, si més no, presenta explicacions −i justificacions− alternatives −vegeu Sorens−. En cinquè lloc, mentre la majoria de moviments irredemptistes solen estar promoguts per unes elits polítiques, sovint vinculades a la majoria ètnica de l’estat veí −de dalt a baix−, els secessionismes acostumen a ser fenòmens promoguts des de baix que posteriorment són adoptats per les elits polítiques, com ara en el cas català −vegeu Taras i Ganguly−. Finalment, tal com ha explicat Mayall, cal recordar que la política irredemptista sol ser un instrument imperialista per jugar al terreny geopolític mundial, on les minories ètniques són utilitzades per guanyar territoris estratègics.

En resum, és imprescindible prendre nota i mirar d’entendre els esdeveniments d’Ucraïna i Crimea durant els darrers mesos. La situació política a Crimea difícilment es pot qualificar de secessionista. Si bé el Parlament autònom ha convocat un referèndum per incrementar la sobirania de la república autònoma per al proper 30 de març, ho ha fet “a punta de pistola” i sota ocupació militar pro russa, tal com han explicat diversos líders de la minoria tàrtara. Una votació sobre el referèndum que, per cert, es va fer en absència de diversos diputats que no van poder entrar al Parlament.

L’analogia amb els secessionismes català o escocès és un error pels arguments que hem exposat més amunt. Mentre el secessionisme democràtic és la via política que han triat les petites nacions per aconseguir autogovernar-se, l’irredemptisme és, en molts casos, l’eina dels grans estats imperialistes. És per això que caldrà restar atents a la feina de les missions d’observació internacional al referèndum de Crimea i al resultat d’un exercici del dret a decidir que pot ser el de Crimea, però també el de Moscou.