Falsedats contra la independència (II)

Una idea recurrent contra les demandes del catalanisme és presentar-lo com un instrument inventat i en benefici de la burgesia autòctona. Deixant de banda el debat històric sobre la qüestió (l'inicià Solé Tura aquí i en féu una contundent rèplica Josep Fontana), l’argument “clàssic” és el següent: 1) La burgesia vol preservar el seu poder; 2) Per tal de fer-ho s’inventa un relat que crea una “espiral del silenci” gràcies a que disposa dels mitjans pel fet de ser una classe avantatjada i coarta les possibilitats d’expressar-se de forma real; 3) Això crea fractures socials amb danys irreparables. L’últim exemple d’aquest argument clàssic el trobem en l’article “Destino Ítaca: ¿Estamos ya todos a bordo?”. L’altre dia (aquí) ja assenyalàvem la manca d’arguments teòrics i empírics per a provar l’existència d’aquesta espiral. Però suposem que aquesta espiral existeix. Suposem també que els autors han realitzat una anàlisi de l’espiral del silenci i han constatat que existeix: és a dir, que només hi ha un discurs dominant, que les elits polítiques (totes? Les majoritàries? La burgesia també?) el propaguen, que els independentistes sempre poden dir el que volen, sigui al Priorat o a Cornellà, i que aquells que no volen votar en referèndum o a favor de la secessió (no deixen massa clar de quina de les dues coses estem parlant), no es poden expressar mai per por a “represàlies” (cognitives), independentment dels amics, el lloc de residència o el mitjà de comunicació que llegeixen. Assumim, per tant, que tot això passa i que Catalunya viu sota els efectes d’una “espiral del silenci”. La segona pregunta que ens hem de fer és: a qui afecta? En principi, l’espiral hauria d’afectar a una gran majoria. Però en l’article es fa la següent afirmació: No son necesarios análisis estadísticos particularmente complejos para evidenciar las grandes fracturas socio-económicas y etno-lingüísticas que atraviesan a la sociedad catalana en relación a los aspectos identitarios. En base a aquesta afirmació, els autors de l’article relacionaven ingressos, llengua i classe social amb suport a diferents models territorials (curiosament, no analitzen els aspectes identitaris dels quals parlen), arribant a la conclusió que, en efecte, l’espiral del silenci existeix i, per tant, hi ha “un elevat grau de dissociació entre les opinions d’amplis segments de la societat catalana i el discurs nacionalista majoritari”. Ara bé, una anàlisi demoscòpica tan senzilla com la que fan els autors no és capaç d’identificar correctament els mecanismes que expliquen el suport a la independència i aquesta suposada fractura social. Per fer-ho, i perquè no se’ns pugui acusar d’utilitzar bases de dades esbiaixades (queda pendent un article sobre el tan comentat biaix delCEO enfront del CIS), emprem per la rèplica la mateixa base de dades dels autors i codifiquem les variables com ells ho han fet (desafortunadament la variable classe obrera/classe mitja-alta no l’hem poguda repetir perquè no expliquen com està construïda). Les dades mostren que no és només una qüestió tan senzilla de “correlació no implica causalitat”, sinó que l’explicació que elaboren és probablement errònia. Així, abans d’ensenyar dades, en primer lloc ens agradaria fer un apunt teòric: La classe social es defineix per una combinació de diversos elements, des de materials, culturals a estructurals. No hi ha consens en quins indicadors utilitzar, però és sabut que només utilitzar els ingressos pot conduir a errors importants. Els autors ho passen per alt. Dit això, per començar, fem una regressió multinomial amb la variable dependent suport a diferents models territorials (regió, comunitat autònoma, estat federal i independència) i una única variable independent, ingressos. Una anàlisi per circumscripcions ja ens permet veure com, malgrat que l’efecte és significatiu, aquest és molt menys intens a les comarques de Lleida i Girona. En aquestes, les classes baixes no necessàriament estan tan directament identificades amb un perfil tan específic com el de Barcelona i Tarragona. Tot i aquests primers resultats, seguim assumint que els autors del citat article tenen raó amb tot allò que ja hem dit i, a més, assumim que la seva teoria se centra, sobretot, en aquestes dues circumscripcions (i, a més, en les poblacions grans). Qualsevol observador mínimament entès en estadística però entendrà que una regressió amb una sola variable independent pot tenir molts elements que hi introdueixin soroll. Per aquest motiu doncs, introduïm una sèrie de variables de control en la regressió multinomial (en concret, edat, sexe, formació, identificació nacional subjectiva, lloc de naixement de l’entrevistat, cohorts i mida del municipi). Deixem com a categoria de referència en aquesta regressió els que volen que Catalunya sigui una regió d’Espanya. Tot seguit, realitzem un gràfic dels valors predits per ingressos. Com observarà el lector, les diferències entre els tres primers grups no són estadísticament significatives. És a dir, si comparem els entrevistats els membres de la família del qual tenen ingressos de menys de 1200€ al mes i els que tenen ingressos de menys de 2400€, no hi ha diferències significatives. És només quan considerem els ingressos majors de 2400€ (que representen tan sols el 15,7% de la mostra) que les diferències són significatives. I només en relació als de menys de 1200€! Tot i que la relació entre els ingressos i el suport a la independència no sembla ser especialment rellevant, hem volgut continuar indagant sobre el tema per poder refinar una mica l'argument. Així, per trobar alguns efectes interessants en relació als ingressos hem de complicar una mica més l’anàlisi del que ho fan Marí-Klose i Moreno. Una sèrie d’anàlisis multivariants ens dibuixen un quadre molt més complex. Per exemple, si ens fixem en l’origen de la persona, veiem com hi ha diferències entre aquells nascuts a Catalunya i aquells nascuts a la resta de l’Estat. Ara bé, de nou, si ens fixem només en aquells nascuts a la resta de l’Estat, no s’observen diferències per ingressos, tot i que de nou es visualitza una certa tendència (lamentablement la N és massa petita per observar diferències significatives). Entre els nascuts a Catalunya la pendent en funció dels ingressos és força similar, però en aquest cas els intervals de confiança són més estrets i per tant les diferències són significatives, però de nou entre les persones amb ingressos de menys de 1.200€ i les de més de 2.400€ al mes. Sembla ser doncs que els ingressos podrien determinar una petita part del suport a la independència. Amb tot però, els gràfics que hem presentat en aquest article, creiem, no dibuixen la societat terriblement fragmentada que ens pintaven Marí-Klose i Moreno. De fet, ens fan pensar en d’altres qüestions: els ingressos determinen –i en molta major mesura que en el cas de la independència!– el suport a partits d’esquerres i de dretes. No genera això també fragmentació en una societat? No hi ha sectors que queden temporalment perjudicats per l’ascens al poder d’uns partits o d’altres? I hauria espiral del silenci en aquest darrer cas? El patró del suport al model territorial en base a la “classe social” (tal com l’entenen els sociòlegs citats) oblida però, nombrosos factors. Si un aspecte a Catalunya genera estudis a dojo, és el suport a una eventual independència o als models territorials. Per exemple, l’estudi de Jordi Muñoz i Raül Tormos indica que el suport al model territorial es deu a raons identitàries i instrumentals i que elements de naturalesa “etno-lingüística” (per utilitzar la seva terminologia) tenen un impacte gairebé nul. Identitat nacional subjectiva i partits: dues variables clàssiques en aquest camp que els autors de l'article obvien. Les dades que utilitzem (i utilitzen) mostren també aquest patró. Per tant, fins i tot si assumint que l’espiral del silenci existeix, que afecta sobretot a les persones de Tarragona i Barcelona, a castellanoparlants i a persones nascudes fora de Catalunya, els ingressos (“classe social”, que en diuen ells) expliquen una part petita de la història (seria, d’altra banda, una espiral del silenci curiós: afectaria només a uns quants dels que, a més, sostenen l’opinió minoritària...). Ans al contrari, els estudis que s'han fet fins ara indiquen que la qüestió té molt més a veure amb el debat polític, i particularment amb la polarització de la dimensió nacional i en com aquesta polarització interactua amb actituds individuals. Finalment, (i ja sabem que trenquem una norma autoimposada) ens agradaria donar la nostra opinió respecte la qüestió: ja fa anys que s’escriuen, de tant en tant, articles com aquest. El patró d’aquests escrits és sempre el mateix: 1) Les classes benestants/elits polítiques/governants “catalaníssimes” volen mantenir el poder i s’inventen una espiral del silenci, normalment fent servir TV3 i subvencionant a tothom i a tothora; 2) les classes populars i més perjudicades (“espanyolíssimes”) no es poden expressar i no estan representades; 3) ergo, això afecta al PSC que, dominat també per l’espiral, perd votants a causa de la seva deriva catalanista. Si l’objectiu és el punt 3 i volen que el PSC s'espanyolitzi, es tracta d’una opinió totalment respectable i aquí nosaltres poc hi tenim a dir. Si l’objectiu és estudiar els punts 1 i 2, la nostra modesta opinió és que la ciència política no pot caure en postracionalitzar allò que a un li agradaria que passés. Això amaga les nombroses i apassionants preguntes que encara convé respondre. Per sort, fa temps que la ciència política a Catalunya segueix aquest camí: el de construir mecanismes analítics rigorosos d’anàlisi de l’actualitat. Per exemple, en un article que esmentàvem de Fernández i López, es parlava de “marcs cognitius” a l’hora d’entendre el comportament diferencial dels votants catalans. A partir d’aquí, podem discutir: com mesurem el marc cognitiu? Què explica i què no? Què fa que es canviï? O, en una línia semblant, podem trobar altres preguntes interessants. Per exemple, per què hi ha una important correlació entre incrementar l’educació i donar suport a la secessió? De quina manera els partits (i quins d’ells) han fet virar, cap una banda i altra, les preferències territorials? O, encara més provocatiu, per què el trencament de l’abstenció diferencial ha deixat als defensors d’aquesta idea sense el seu mite de referència? Moltes preguntes que, al nostre entendre, mereixen ser investigades per tal d'oferir una resposta convincent. Som molts el que hi intentem aportar el nostre petit gra de sorra.