Estat/estat: la majúscula importància d’una majúscula

[Col·laboració de Silvia Senz, filòloga, hispanista i especialista en planificació lingüística i normativitat als mitjans escrits, en resposta a l'article de Pau Bossacoma escrit aquest dilluns a El Pati Descobert. Agraïm també la col·laboració de Traductors, Correctors, Intèrprets i Transcriptors de l'ANC.].

El passat dia 12 de desembre, el president de la Generalitat, Artur Mas, va anunciar per sorpresa la data i la pregunta de la consulta sobre el futur polític de Catalunya, amb una formulació binària que aplega CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. S’havia especulat molt sobre la data convenient, i encara més sobre la formulació de la pregunta, atesos els diversos criteris de claredat que havia de complaure (veure l’article d’en Pau Bossacoma, La claredat de la pregunta): intel·ligibilitat, simplicitat, neutralitat, brevetat i correcció jurídica. Cinc aspectes que tenen una relació directa o molt estreta amb l’ús del llenguatge en tots els seus nivells: sintàctic, lèxic, discursiu i també ortogràfic.

Dies enrere, amb les dades oficials a la mà, també en Pau Bossacoma va sotmetre a judici l’adequació de la pregunta binària a les exigències del criteri d’intel·ligibilitat, tot concloent que “l’apel·lació a un estat −sense més adjectius− s’allunya en excés d’aquest requisit [d’intel·ligibilitat]. Parlar d''estat' sense més ni més és molt similar a apel·lar a l’estat propi, i ja vaig alertar, d’acord amb el CATN, que 'estat propi' podria significar estat independent, confederat o federat”. No li mancaria raó si no fos perquè, en la seva anàlisi, obviava un detall que difícilment passaria desapercebut a cap professional o especialista en grafèmica, normativitat, estil als mitjans escrits o tècnica legislativa, i que el mateix Artur Mas va remarcar a l’enunciar la primera part de la pregunta: “escrit Estat òbviament en majúscules”.

Què vol dir això? Per al comú de la gent, probablement res; per als signats de l’acord, tampoc no gaire cosa donat el cas que, en el seu blog, l’Oriol Junqueras va reproduir la pregunta amb el mot 'estat' en minúscules. Però per als especialistes, “escrit Estat òbviament en majúscules” vol dir molt.

Per començar, l’expressió dita col·loquialment “òbviament en majúscules” referida a la manera d’escriure un mot s’interpreta com a equivalent d’“amb majúscula inicial”, és a dir: 'Estat'. L’adverbi 'òbviament' mostra una evidència i alhora exclou alternatives: l’estat al qual es refereix la pregunta de la consulta no pot ser altre (esclar) que un Estat. Finalment, en les llengües romàniques, la majúscula té una funció diacrítica que esvaeix l’ambigüitat inherent als homònims fortament polisèmics; és a dir, té la capacitat d’ajudar-nos a identificar els mots que coincideixen en l’escriptura i la pronúncia però tenen significats diferents, de vegades fins i tot matisos semàntics molt diversos, com és el cas d’'estat'.

El que ens diu, doncs, aquesta majúscula inicial és que 'estat' i 'Estat' no volen dir el mateix.

Si la pregunta s’hagués formulat en castellà, sabríem amb tota certesa quina és la diferència entre 'estado' i 'Estado' tot just fent un cop d’ull a la normativa ortogràfica vigent. De fet, quan la pregunta s’ha traduït al castellà, diversos mitjans espanyols n’han fet la molt rellevant remarca ortogràfica. Des del 2005, recollint un ús corrent en els mitjans escrits, la Real Academia Española va deixar establida en el seu 'Diccionario panhispánico de dudas' la norma següent (la negreta és meva):

estado. 1. Se escribe con inicial mayúscula cuando significa ‘conjunto de los órganos de gobierno de un país soberano’: «La cooperación entre diversos órganos del Estado» (Siglo [Pan.] 10.4.97); también cuando se refiere a la unidad política que constituye un país, o a su territorio: «El derecho internacional no hace diferencia en cuanto al tamaño o la ubicación geopolítica de los Estados» (Ortega Paz [Nic. 1988]). [...] 2. Se escribe con minúscula en el resto de sus acepciones, incluida la que se refiere a la porción del territorio de un Estado cuyos habitantes se rigen, en algunos asuntos, por leyes propias (como ocurre con las demás entidades territoriales: 'comunidad autónoma', 'departamento', 'provincia', 'región', etc., que se escriben con inicial minúscula): «En el estado de Oaxaca hubo elecciones extraordinarias» ( Excélsior [Méx.] 27.5.96).

La norma del castellà és molt clara: un 'Estado' són els òrgans de govern d’un país plenament sobirà i independent, i un 'estado' és cadascun dels territoris d’un Estat que gaudeixen d’autonomia política i legislativa, especialment en els règims federals. Aquesta diferència gràfica és especialment necessària en el món hispanòfon, on hi ha diversos països de tipus federal (Mèxic, Veneçuela i Argentina). Per tant, si la pregunta s’hagués escrit en castellà, la grafia 'Estado', tota sola, exclouria l’opció federal i ens deixaria una única lectura possible: Estat independent plenament sobirà.

Amb tot, la pregunta de moment s’ha formulat només en català. I en català no és tan fàcil treure l’entrellat d’aquest afer. La Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans no diu res, en cap del seus textos normatius, tan explícitament com ho fa la RAE. En el DIEC (2a ed.) ens hauríem de fixar en l'accepció 8-1 del lema 'estat' (entrat, com és tradició lexicogràfica, en minúscula):

estat [...] 8 1 m. [LC] [PO] Forma d’organització política caracteritzada per l’existència d’un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s’atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors. 'L’estat monàrquic', 'republicà'. 'Els estats europeus'. 'El cap de l’Estat'. 'Ministre de l’Estat'. 'Els afers de l’Estat'.

Si bé no fa cap nota ortogràfica sobre l’escriptura d’'estat', dels exemples que en dóna es pot inferir una convenció: escriurem 'estat' en referir-nos a un tipus concret d’organització estatal ('estat monàrquic', 'estat republicà'... i, per extensió, també 'federal', 'confederal', 'independent') però a cap estat en concret; 'estats' per al plural del mot, i 'Estat' per fer esment a un de concret i els seus òrgans. En el seu opuscle «L’ús de les majúscules i les minúscules» (versió 4, 27/07/2003, § 12.1.4.4), la SF tampoc no n’explicita el criteri, que s’ha d’inferir de nou dels exemples. Per trobar més concreció hem d’adreçar-nos al Cercaterm del Termcat (organisme oficial de normalització terminològica del català), que en els termes recollits en la Neoloteca sí que diu clarament el següent:

estat Subjecte de dret internacional dotat d'un territori, una població, una organització política i plena sobirania. Nota: En àmbits especialitzats, hi ha tendència a escriure sempre aquest terme en majúscula inicial, tant en català com en les altres llengües.

Val a dir que aquesta distinció ortogràfica no només es fa en àmbits especialitzats. Per exemple, el llibre d’estil de La Vanguardia en català també segueix aquest ús: "Els estats que componen una federació, per exemple, els dels Estats Units, s'escriuen amb minúscula: l’estat de Califòrnia".

Com a model de referència més general, les formes lèxiques i gràfiques recollides pel Termcat compten amb l’aprovació del seu Consell Supervisor, òrgan constituït, entre d’altres, per membres de la Secció Filològica de l’IEC a qui correspon estatutàriament la fixació de criteris lingüístics i terminològics. Per raons de subsidiarietat, mentre la SF no formuli un acord definitiu sobre les convencions explicitades pel Consell Supervisor, en el camp del lèxic especialitzat prevalen els criteris del Termcat. Per tant, i donat el fet que la pregunta s’inscriu en contextos especialitzats (política i dret), si la SF no hi diu res en contra, allò que decidirem els catalans en els dos trams de la pregunta és si volem un Estat (amb inicial majúscula) independent. No hi ha lloc en aquesta majúscula per a la federació de Catalunya com a estat dins d’un Estat superior (l’espanyol si hi hagués reforma constitucional). Podria, si s’escaigués, quedar l’opció oberta per a la confederació de l’Estat català amb l’Estat espanyol, però sempre caldria que, primer, l’Estat català fos un Estat independent i, després, que l’Estat espanyol acceptés confederar-se amb el català, d’igual a igual. I això sí que és una qüestió ben poc clara.