En defensa del dret a decidir

En un anterior post del Pati Descobert titulat "Ni injustícies, ni dret a decidir: autodeterminació nacional", el politòleg i jurista Pau Bossacoma defensava que "hi ha arguments suficients perquè l’apel·lació catalana al ja habitual dret a decidir retrocedeixi en favor del dret a l’autodeterminació nacional −com a mínim, en els documents solemnes i/o institucionals". En les següents línies em proposo defensar el contrari i oposar-me a la tesi de l'autor, segons la qual, "per dir les coses pel seu nom cal retornar a l’ús de la terminologia clàssica sobre el dret a l’autodeterminació nacional en comptes del dret a decidir".

Per què 'dret a decidir'?

a) Perquè és el que millor descriu el que ha passat a Catalunya i està passant. La pregunta proposada per a la consulta del 9 de novembre és una clara expressió de l'exercici del dret a decidir, molt més que del dret a l'autodeterminació.

b) Perquè és el que ens ha portat on som, tant des del punt de vista del gir mental experimentat per les majories socials com per part de les elits.

c) I perquè hi ha raons teòriques (politològiques), empíriques (històriques) i jurídiques per defensar que som davant d'un nou principi polític. I que Catalunya n'és el cas més genuí, a hores d'ara. El millor exemple.

El dret a decidir: De l'ambigüitat a la força mobilitzadora de la democràcia

El terme 'dret a decidir' no s'ha utilitzat només a Catalunya, però a Catalunya és el lloc del món on té més protagonisme reivindicatiu i on s'ha anat articulant en un moviment de baix a dalt, des de la societat civil fins als representants polítics −una visió panoràmica a: Àmbits de Política i Societat.

El terme 'dret a decidir' va començar el seu camí cap al protagonisme social de la mà de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), nascuda l'any 2006 arran de les negociacions a Madrid de l'Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre del 2005. En aquell moment no teníem el bagatge teòric i la perspectiva de què avui disposem, però els seus fundadors ja teníem clar que calia un canvi de marc mental per tal d'assolir majories àmplies. I la primera cosa era defugir retòriques tradicionals associades a les reivindicacions d'uns col·lectius concrets.

És cert que en parlar de dret a decidir sempre hi va haver ambigüitat i que a la Plataforma convivíem els qui distingíem entre dret a decidir i dret a l'autodeterminació i els qui no, però vam coincidir, en tot cas, a donar tot el protagonisme de les nostres reivindicacions a la formulació 'dret a decidir', amb una concepció més àmplia i transversal, insistint en els fonaments democràtics de les nostres demandes. Vam intentar introduir el que en sociologia s'anomena un nou 'frame' (marc) mobilitzador, i ho vam aconseguir.

La prova que 'el dret a decidir' tenia una vocació molt més general que el d'ocultar amb un neologisme 'el dret a l'autodeterminació', són els eslògans de les tres manifestacions multitudinàries, origen d'un nou cicle reivindicatiu que el van tenir com a protagonista. La primera, la del 18 de febrer del 2006, 'Som una nació i tenim el dret de decidir' feia referència que el projecte d'estatut no fos escapçat a Madrid, és a dir, que es respectés la nostra decisió. La de l'1 de desembre del 2007, 'Som una nació i tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures', és obvi que no feia referència al dret a l'autodeterminació, però insistia en el fet que som els catalans els qui hem de prendre les decisions que ens afecten, en aquest cas, sobre unes infraestructures que durant mesos van ser un caos per la manca d'inversió i les obres de l'AVE, alhora que es parlava d'un traspàs de la gestió de Rodalies. En el procés de centrament democràtic −nosaltres decidim− aquesta manifestació va ser un pas més. Fou la primera manifestació de la història de Catalunya convocada pels grans sindicats −CCOO i UGT−, entre altres, on la consigna més cridada fou en favor de la independència.

La tercera manifestació és la de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional (10 de juliol del 2010), organitzada per Òmnium Cultural, a qui la Plataforma passa el testimoni. L'encapçala la societat civil, els polítics van al darrere. És la primera manifestació massiva de la història catalana on, fora d'un 11 de Setembre i amb totes les autoritats del país formant-ne part, les estelades guanyen en nombre les senyeres. A partir d'aleshores el dret a decidir desapareix de l'àmbit reivindicatiu social i passa a formar part del llenguatge dels representants polítics, que primer l'incorporaran als seus programes electorals i després serà assumit pel govern.

El dret a decidir: un nou principi polític

Tal com he defensat en diversos llocs −entre altres, al Parlament Europeu−, hi ha arguments teòrics, empírics i jurídics per defensar el dret a decidir com un nou principi polític. Internacionalment, el dret a l'autodeterminació se sol relacionar amb els processos de descolonització i no amb nacions que formen part d'estats liberaldemocràtics −vegeu J. López "Del dret a l’autodeterminació al dret a decidir"−. Seria massa llarg exposar aquí tota l'argumentació. Una definició del dret a decidir en forma de decàleg es pot trobar a l'article de l'ARA "Decàleg del dret a decidir". En tot cas, val la pena recordar un seguit d'aspectes:

a) Arguments teòrics: El dret a decidir no es fonamenta en el dret dels pobles, sinó dels ciutadans. L'exerceix un 'demos' −un col·lectiu que pren decisions democràtiques− amb un plantejament de radicalitat democràtica: res queda fora del seu abast decisori, ni tan sols modificar les fronteres, si és el cas. Quan es concreta en forma d'una decisió sobre el futur polític, acostuma a ser la via per respondre a una possible dominació −tot i que sigui en un context democràtic: dictadura de la majoria− a la qual cal fer front. Aquesta dominació sol prendre la forma de manca d'encaix democràtic per part d'una minoria territorialitzada i una manca de reconeixement cultural/identitari per part de la nació majoritària a l'estat. Aquest tipus de situacions es donen en democràcies liberalrepresentatives.

b) Arguments empírics: Les darreres independències a Europa no es legitimen fonamentalment sobre el dret a l'autodeterminació −ni per part dels subjectes implicats ni per part de la comunitat internacional−, sinó sobre els problemes abans descrits. La reivindicació és fonamentalment democràtica.

c) Arguments jurídics: Des de l'opinió consultiva del Tribunal Internacional de Justícia (2010) tenim un aval per legitimar-les a posteriori. Quan l'alt Tribunal dóna per bona la declaració unilateral d'independència de Kosovo en cap cas parla de nació ni de dret a l'autodeterminació per fonamentar la seva decisió, sinó de democràcia, no-violència i impossibilitat d'arribar a una solució política alternativa.

Objeccions nacionalistes: només les nacions?

El dret a decidir no s'aplica només a les nacions, la qual cosa no vol dir que un 'demos' nacional no pugui exercir-lo. Catalunya és una nació. (No en tinc cap dubte). I com a catalans volem exercir el nostre dret a decidir. La diferència entre el dret a l'autodeterminació i el dret a decidir, lluny de ser subtil i rebuscada, és clara. Si tornem als eslògans d'aquelles manifestacions, la clau és la conjunció copulativa: "Som una nació i tenim el dret a decidir" −dret a decidir−, i no "perquè som una nació tenim el dret a decidir" −dret a l'autodeterminació−. La societat catalana és, abans que res, sobiranista: majoritàriament pensa que som una nació i que hem de tenir la darrera paraula sobre l'encaix amb Espanya. En aquest sentit s'expressa la declaració de sobirania aprovada pel Parlament el gener de l'any passat. Progressivament s'està obrint pas un posicionament independentista −una de les opcions del referèndum del novembre d'enguany−. Però, i si no fóssim una nació a ulls de la comunitat internacional? ¿I els que no pensen que ho som, entre ells, molts ciutadans catalans? Són preguntes irrellevants des del punt de vista de la fonamentació i l'exercici del nostre dret a decidir.

El dret a decidir encaixa amb una visió cosmopolita que entén que les institucions −i les fronteres, o la seva absència− estan al servei del benestar de les persones, i no a l'inrevés. Encaixa, a més, amb la visió de les successives ampliacions del drets democràtics i pot donar resposta a les objeccions sobre la delimitació del 'demos' rellevant −qui ha de decidir−, sense necessitat d'articular-se en la definició nacional. (No tinc espai aquí per entrar en aquests temes). Evita, des de la perspectiva jurídica internacional, haver d'argumentar que Catalunya és una colònia 'stricto sensu', o que la definició de colònia ha d'ampliar-se per encabir casos com el català.

Conclusió

No crec en les discussions nominalistes. No dedicaré esforços a enfrontar el dret a decidir i el dret a l'autodeterminació, si això serveix per enfortir els que no volen que els catalans decidim quin futur polític volem per al nostre país. Junts fem més via. Però no crec tampoc que aquesta sigui una discussió purament acadèmica, sinó de visió de fons −com ja passava en els orígens de la PDD−. Costa defensar coses noves i deixar de banda vocabularis habituals als quals ja estem acostumats i ens hi trobem còmodes. Al principi, potser no semblen tan sòlides com les que pretenen superar, que han comptat amb molt més temps per afiançar-se, però que tal vegada ja han arribat al màxim del seu recorregut. Si hom es manté ferm i es dóna prou temps a les noves idees, possiblement hi veurem tots els seus avantatges. Aquí ja ho hem començat a fer, teòricament, políticament, socialment. Estaria bé que pensar en Catalunya portés a pensar en dret a decidir, en democràcia. No em sembla difícil generar un relat que ens posicioni en el món en aquest sentit i que es vinculi estretament amb una tradició de més de cent cinquanta anys de reivindicacions catalanistes. Sí, deixarem de formar part de l'hipotètic club de les nacions sense estat que han demanat l'autodeterminació. Però potser ens convertirem en una nació capdavantera a defensar i exercir un nou principi polític, fonamentat en una interpretació progressiva del principi democràtic per al segle XXI. Jo seguiré defensant el dret a decidir.

Jaume López és professor de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra.