Contractualisme i secessió

El professor Héctor López Bofill ha resumit de manera molt encertada Justícia i legalitat de la secessió de Pau Bossacoma, publicat a finals del 2015, com el llibre canònic de la secessió catalana. Bossacoma, col·laborador habitual d’El Pati Descobert i Doctor en dret per la Universitat Pompeu Fabra, va guanyar el Premi Josep Maria Vilaseca i Marcet amb aquest manuscrit, basat en el treball de la seva tesi doctoral, defensada amb èxit el juny del 2014.

L’obra presenta una anàlisi filosòfica i jurídica de la secessió des del rigor acadèmic i el coneixement de la literatura especialitzada. La claredat i riquesa amb què s’exposen els arguments i les anàlisis fa que les tres parts en què es divideix el treball de Bossacoma siguin de lectura fàcil, tot i la complexitat tècnica del tema. En un primer apartat força extens, el llibre presenta una aproximació filosòfica amb una clara vocació institucionalitzadora de la qüestió plantejada per la secessió i que té com a objectiu oferir una utopia realista basada en el contractualisme (que comentarem a continuació). La segona i tercera parts són en certa manera el corol·lari d’aquesta aproximació filosòfica pel que fa el dret internacional i constitucional, respectivament, que desemboquen en la defensa de la legitimitat d’una declaració d’independència unilateral (DUI) amb els constrenyiments morals i jurídics discutits i defensats detalladament. Aquesta estratègia enraonada de presentació del seu argumentari li permet fer una contribució que podem qualificar d’holística. És a dir, el treball no roman en una mera especulació teòrica, però tampoc és una anàlisi jurídica mancada de discussió moral. A més a més, cada afirmació de l’autor va acompanyada d’un diàleg intens amb la literatura existent i els arguments contraris exposats per altres autors (no només catalans, sinó del món acadèmic internacional). És, doncs, una obra de la que se’n pot aprendre molt, més enllà del fil conductor i l’objecte principal.

Contractualisme i secessió

Centrant-nos en la filosofia política, l’apartat que ens sentim qualificats per comentar, cal dir que l’autor fa una aportació valenta, ambiciosa i actual. Valenta, perquè presenta la teorització de la secessió defugint certes simplificacions que solen acompanyar-la, com ara la que fan els posiconaments monistes basats en un sol valor ja siguin per promoure la integritat de l’Estat matriu (com ara la teoria restrictiva del primer Buchanan) o la independència nacional com un dret primari sense restriccions (com la que solen fer moviments sobiranistes d’arreu del món). I ambiciosa, perquè es planteja com una teoria emmarcada en el contractualisme proposat pel filòsof John Rawls, però també en la disputa entre les teories de la secessió anomenades remeieres (remedial right) i les anomenades primàries. Finalment, l’aportació és actual, perquè va en la línia argumental, tot i disposar d’un posicionament propi i original, de les teoritzacions més recents formulades per acadèmics com ara Buchanan, Norman, Seymour, Costa o Patten. I, evidentment, també és una aportació a la situació política que viu el nostre país.

L’aposta de l’autor és defensar el dret de secessió basat en el principi de nacionalitat. Ara bé, aquest dret queda limitat per l’obligació de respectar els principis d’un contracte (sempre hipotètic) entre les nacions de l’Estat del qual formen part. La idea del contracte entre comunitats nacionals omple el buit o “pecat original” de les democràcies liberals, que no solen tenir en compte com es van triar les fronteres establertes. Així, aquest pacte hipotètic se situa entre el pacte entre ciutadans i el de pobles que Rawls va desenvolupar a les obres a Theory of Justice i The Law of Peoples. Tal com va fer Rawls per als individus i els pobles, Bossacoma mira d’esbrinar quins principis acordarien les comunitats nacionals si desconeguessin (vel d’ignorància) quina seria la seva posició real dins l’Estat (majories o minories, pes demogràfic, cultural, etc.). La proposta que es deriva d’aquest experiment mental rawlsià, basat en tres principis de constitucionalitat i set d’autodeterminació externa, és la base normativa d’una teoria de l’Estat multinacional, més que no pas directament de la secessió. Per a l’autor, les comunitats nacionals acordarien un dret primari a separar-se del contracte originari, sobretot quan aquest no fos acomplert.

Un cop disposa d’aquest utillatge normatiu, Bossacoma fa una defensa de la secessió unilateral constrenyida. Aquesta seria un dret primari de les nacions compatible amb el liberalisme i el constitucionalisme. Aquesta teoria també compta amb un seguit de “causes complementàries” al principi de nacionalitat, com ara el colonialisme o la vulneració de drets humans, que la fan més robusta i la blinden a les crítiques provinents d’altres teories de la secessió. És doncs, un artefacte teòric que compta amb les qualitates que solen acompanyar les bones teoritzacions: capacitat descriptiva i explicativa, coherència interna i parsimònia. Així, el fet de ser una nació és l’argument principal que justifica la independència, i que nega aquest dret a comunitats que no siguin nacionals, però també ho fa el maltractament per part de l’Estat del qual la minoria forma part (de manera complementària). Per a Bossacoma, justificar la secessió només en funció del grau de maltractament estatal (com solen fer les teories establertes i les instàncies internacionals en molts casos) porta a una santificació innecessària del patiment de les minories nacionals, ja que aquestes han de poder accedir a la secessió sense necessitat de justificar injustícies greus.

Lluny de representar un posicionament forassenyat o mancat de prudència, la proposta normativa d’aquesta obra és equànime ja que imposa deures no només als Estats existents sinó també a les nacions que aspiren a la independència. Si bé l’Estat, idealment, s’hauria d’ajustar al contracte plural en termes nacionals que esbossa l’autor, no fa pas menys èmfasi en la necessitat que les nacions compleixin els requisits que es deriven de l’anomenat culturalisme liberal o liberalisme II (defensat a casa nostra per autors com Requejo o Torbisco). Per tant, un Estat monista i autoritari perdria tota autoritat sobre les nacions minoritàries que el composen, però també la perdria una nació que tingués voluntat secessionar-se però que no respectés les minories internes ni els drets de tots els seus ciutadans, inclosos aquells que se sentissin part de la nació majoritària.

Un corpus literari en català sobre la secessió

Justícia i legalitat de la secessió és una aportació de primer ordre a una literatura en català sobre la filosofia i justícia de la secessió que ja comptava amb algunes obres d’entitat ben recents com ara Nous estats i principi democràtic, del professor López Bofill; o dues obres guardonades amb el Premi Ramon Trias Fargas: De la nació a l’estat de l’investigador Ivan Serrano, i La nació necessària del professor i director de la Càtedra Ferrater i Mora, Joan Vergés, traductor de Rawls al català. Sense oblidar La porta de la Gàbia, de l’editorial Acontravent, o la discussió normativa a Catalunya un pas endavant (Premi Irla) dels editors d’aquest blog. Un corpus literari que ens permet parlar d’un veritable debat, desenvolupat a casa nostra, però en diàleg amb la literatura sobre el dret de secessió a la filosofia política de nivell internacional. La teoria proposada a Justícia i Legalitat de la Secessió se situa en la defensa nacionalista liberal de la secessió, també argumentada per Vergés, davant dels posicionaments més propers a la noció del "dret a decidir", basat en el principi democràtic. El debat resta obert, però l'obra de Bossacoma marca un punt i apart.