Sobre la reforma constitucional

En els últims anys la Constitució espanyola, i el sistema polític que se’n deriva, ha rebut crítiques diverses, la qual cosa ha portat moltes persones a plantejar la seva reforma. Fins a quin punt és possible? O bé, dit en termes més teòrics, fins a quin punt el sistema segueix sent legítim?

Legitimitat

Segons la clàssica definició de Beetham, la legitimitat d’un sistema polític es pot considerar de tres maneres: la primera definició seria la legitimitat procedimental. Segons aquesta òptica, un sistema −democràtic, s’entén− és legítim quan estableix una sèrie de regles formals i clares que permeten escollir i fer fora els representants democràticament escollits. La segona definició, la legitimitat de resultats, ens diria que la legitimitat d’un sistema polític va molt més enllà d’unes regles formals concretes. Aquesta definició establiria que un sistema esdevé legítim quan garanteix un grau de satisfacció suficient a la ciutadania −en forma de benestar, per exemple−. Finalment, l’últim tipus de legitimitat −la legitimitat social− ens diria que un sistema té problemes de legitimitat si no existeix un nivell mínim de cohesió i d’identitat compartida dins d’una comunitat política. Aquest és l’argument, per exemple, que Robert Dahl utilitzava per parlar de la manca de legitimitat de la Unió Europea. El lector observarà que la crítica a la legitimitat del sistema espanyol es relaciona a l'Estat amb els dos primers conceptes de legitimitat. A excepció de Catalunya −i el País Basc−, on el tercer hi té un pes molt més important. Convé recordar que la legitimitat d'un sistema polític està estretament relacionat amb la percepció de justícia que la ciutadania té respecte les decisions que es prenen en l'esfera pública. Un sistema que gaudeixi de poca legitimitat també tindrà una elevada percepció que el sistema és injust.

Poques reformes

La Constitució espanyola s’ha reformat dues vegades, el 1992 −es va afegir la conjunció i l’adjectiu “i passiu”a l’article 13.2− i el 2011 −l’article 135, el relatiu a l’estabilitat pressupostària−. És poc o molt? El gràfic següent és revelador: Espanya reforma la Constitució cada 17,5 anys de mitjana. Altres països, sigui amb democràcies més recents o no, ho fan més sovint (Font: Comparative Constitutions Project).

Reformar què?

En els últims anys, la satisfacció amb la carta magna espanyola ha caigut en picat. Mentre abans del 2006 sis de cada deu persones estaven bastant o molt satisfetes amb la Constitució, a partir del 2008 aquest percentatge comença a caure. En l’última dada de l’any 2012, la xifra de satisfets havia pujat fins al 37%, mentre que la d’insatisfets havia augmentat a més del 50%.

No obstant això, no hi ha consens sobre el contingut de la reforma. Quan es pregunta què es vol reformar, les preferències són contraposades ideològicament i, sobretot, territorialment. El següent gràfic ho mostra. Mentre a Catalunya es pretén reformar, sobretot, el model territorial, a la resta de l’Estat es prefereixen reformar altres qüestions, com la llei electoral o la justícia −qüestions que, per cert, no necessàriament requereixen una reforma constitucional per canviar-les.

Per tant, la reforma de l’actual Constitució no només no té el consens de les elits polítiques, sinó que tampoc gaudeix d’una base sòlida entre la ciutadania sobre el contingut de la reforma.

(*Aquestes són algunes de les notes que l’equip d’El Pati Descobert va preparar amb motiu de la intervenció al programa 'Salvados' del diumenge 23 de febrer).