Catalunya i el mirall de Crimea

Els darrers dies una part de l’independentisme català han mirat cap a Crimea amb enveja. En pocs dies, diuen, el Parlament autònom de la península del Mar Negre ha passat de plantejar un increment de la sobirania a decidir la seva annexió amb Rússia i convocar un referèndum d’autodeterminació per ratificar-ho. Per a l'independentisme és innegable l’atractiu d’aquest exemple de celeritat sobiranista a l’Est d’Europa. D’altra banda, el Govern català s’ha distanciat de l’analogia amb Crimea principalment per la seva suposada il·legalitat a l’hora de proposar el canvi d’estatus polític d’acord amb la legislació d’Ucraïna.

L’argument de la legalitat ens sembla que és força desafortunat en aquest cas: al cap i a la fi a casa nostra sabem que la legalitat d’un referèndum passa per l’autorització de Madrid i que l’escenari secessionista és il·legal en l’actual marc constitucional. I tot i així, a Crimea o a Catalunya, és legítim plantejar un canvi d’estatus constitucional. Ara bé, té raó el Govern que cal distanciar-nos del cas de Crimea, no pas per la seva legalitat o il·legalitat, sinó perquè és a les antípodes de les característiques que presenta el procés català en favor del dret a decidir i la secessió. El de Crimea és un cas que dista molt del que vivim a casa nostra per les raons que exposem a continuació.

1. No és un cas de secessió: La setmana passada ja vam explicar la diferència entre irredemptisme i secessió. El primer significa annexionar-se a un estat ja existent amb el que es tenen vincles històrics o ètnics, mentre que el segon vol dir crear un estat de bell nou. En el primer cas un Estat (Rússia, per exemple) acull l’antiga minoria (Crimea); en els segon cas cal construir-lo de bell nou (Estat català). Ens emmirallaríem doncs, amb un exemple erroni.

2. És etnicista: El canvi territorial de Crimea es legitima des de les autoritats regionals sobre l’ascendència russa d’un 58% de la població de la península (majoria aconseguida, per cert, després de les deportacions d’Stalin als tàrtars als anys 40 cap al centre de l’URSS al·legant la seva col·laboració amb l’ocupació nazi). El suport de Rússia, d’altra banda, també es legitima, si més no oficialment, com una operació de protecció de ètnica russa, que és majoritària a algunes parts de l’est d’Ucraïna i especialment a Crimea. El canvi territorial no té res a veure amb una noció de ciutadania inclusiva i el suport al nou estatus territorial no té pràcticament partidaris entre la minoria ucraïnesa i tàrtara de la regió.

3. No és democràtic: No ho és per tres raons. En primer lloc, no compta amb un procés de deliberació sinó que és fruit del conflicte polític desencadenat arran de la crisi del Govern de Kiev. En segon lloc, les successives reunions del Parlament autònom s’han celebrat sota la pressió de les armes dels grups pro-russos que encerclaven el Parlament. Un fet que ha generat veritables problemes als representants de les minories de la regió per poder accedir a la cambra. En tercer lloc, la deliberació democràtica que es pugui fer durant les dues setmanes que resten fins al referèndum estarà fortament condicionada per les actuacions russes que busquen intervenir al debat al carrer i als mitjans de comunicació.

4. És elitista: La convocatòria de referèndum i el canvi d’estatus territorial sobtat que es planteja ha estat fruit d’una negociació entre les elits pro-russes de la regió i Moscou. Malgrat que no sabem del cert fins a quin punt ha arribat aquesta influència, sabem que no hi ha hagut un moviment ciutadà transversal a favor de la causa irredemptista.

5. No és pacífic: Finalment, convé recordar que el procés de Crimea s’està desenvolupament sota l’amenaça de guerra de Kiev; però també de Moscou, que de manera directa o indirecta podria intervenir al conflicte militarment per “redimir” els territoris exsoviètics de la península i fins i tot de l’est d’Ucraïna. El 2008 Rússia no va dubtar gaire a atacar Geòrgia arran del conflicte a Ossètia del Sud.

Amb aquesta argumentació no volem pas concloure que Crimea no té el dret a decidir. Al contrari, pensem que és crucial resoldre els conflictes territorials mitjançant mecanismes democràtics aquí i a tot arreu. Podríem discutir en un altre article si el cas de Crimea podria esdevenir un procés democràtic si les condicions fossin diferents. I també pensem que en podem aprendre coses d’aquest conflicte: les aliances internacionals i la protecció de grans potències (nuclears) un cop més es mostren imprescindibles per a plantejar canvis fronterers que afecten l’estatu quo internacional. Però en cap cas Crimea pot ser, a hores d’ara, un mirall per a Catalunya.