Bescansa, Shakira i el contracte social

L’actualitat d’aquesta setmana ha estat marcada pel debat sobre gènere i política. Carolina Bescansa, diputada electa per Madrid de Podem, va dur el seu nadó a la primera sessió del Congrés dels Diputats, un gest polèmic per a alguns comentaristes polítics, però no pas inèdit. El mateix dia, les graderies del camp de l’Espanyol van exhibir una pancarta que proclamava “Shakira es de todos”. Què tenen en comú tots dos debats més enllà del masclisme, l’etern repte irresolt de la conciliació familiar o els models de cura dels infants?

Democràcia patriarcal: contracte sexual

La filòsofa Carole Pateman és una de les veus més dures contra els fonaments patriarcals de les democràcies occidentals i el liberalisme. És coneguda la seva crítica, ja clàssica, a l’artefacte teòric que sosté les democràcies liberals: el contracte social. Per a Pateman, el contracte que legitima el poder polític, nascut amb el pensament modern de Hobbes, Locke o Rousseau, sempre ha anat en paral·lel a un contracte sexual. És a dir, l’acord fundador del poder polític –sempre hipotètic– de l’estat modern hauria estat fet entre homes –una afirmació històricament ben certa– i per al gaudi dels homes mitjançant la negació de drets civils i polítics fonamentals que excloïa les dones de l’esfera pública. De fet, les dones van entrar al contracte social a través d’un contracte sexual –el matrimoni–. Aquest contracte sexual garantia no només una dona per a cada home mitjançant el matrimoni, sinó també unes quantes dones per a tots els homes –la prostitució–. La potència de la crítica de Pateman, formulada a l’obra brillant 'The Sexual Contract', és enorme i no la discutirem aquí. En tot cas, el punt de vista de Pateman resulta d’allò més pertinent per al cas que ens ocupa.

Bescansa i Shakira: molt en comú

El gest de Bescansa ha generat una polèmica similar al de l’eurodiputada Lucia Ronzulli, ubicada a l’altre extrem de l’espectre polític, que també assistia als plens europeus amb la seva filla. Conscients del poder de la representació simbòlica de la imatge, Bescansa i Ronzulli criden l’atenció sobre la invisibilitat que sovint afecta la reproducció social i l’equilibri entre la vida pública i la privada, o la mal anomenada conciliació. Aquesta invisibilitat troba l’origen, precisament, en una concepció de la política patriarcal en el sentit que li donava Pateman: la política feta a imatge i semblança d’un individu que té les responsabilitats familiars resoltes a costa de la seva parella –dona–. El cas de Shakira també il·lustra la crítica patemaniana al poder patriarcal. El lema de la pancarta exhibida al camp de futbol és la reivindicació mateixa de la concepció masculina de la propietat i l’acord tàcit per “compartir” certes dones. Dos exemples, però en podríem trobar molts més, que subratllen la vigència de la filosofia política feminista per entendre el funcionament de la societat i la política, malgrat que la ciència política moderna segueixi sent fonamentalment cega al gènere.

Paritat de gènere i política

La paritat és una de les reivindicacions destacades del moviment feminista de les últimes dècades. Deixant de banda qüestions de justícia, la presència política de les dones combat el significat social de quins individus són aptes per governar, proporcionant així nous models de referència a les ciutadanes que estimulen la seva implicació política i sentiment d’eficàcia política. D’altra banda, només la paritat assegura que les veus i els interessos de les dones siguin adequadament representats. Els estudis comparats posen de manifest que la feminització de les institucions modifica les agendes legislatives, amb la inclusió de més mesures no només relacionades amb la igualtat de gènere, sinó amb la igualtat social en un sentit més ampli –en matèria de benestar, d’educació, de cura de persones dependents, etc.–. I és que el gènere “fa estat” i l’estat “fa gènere”. És a dir, les ideologies de gènere –assignació de rols i estereotips– han contribuït a la segregació dels sexes en l’esfera pública –homes– i la privada –dones–, conduint a la sobrerepresentació dels homes a les institucions polítiques i, simultàniament, la relativa exclusió històrica de les dones dels espais de poder –incloent-hi els partits polítics– han reforçat la subordinació de les dones a través d’una legislació discriminatòria o d’una ceguesa absoluta davant les seves necessitats.

Les institucions i els partits polítics han basat també en el model masculí les formes de funcionament, fet que es visualitza de manera molt evident en els horaris de reunions i sessions: novament, els horaris d’individus a qui renten la roba, planxen, fan els àpats o cuiden les criatures. Són encara pocs els Parlaments d’arreu del món que han establert un servei de llars d’infants –en benefici no només dels diputats i les diputades, sinó també del personal de suport–. El Congrés dels Diputats compta amb aquest servei des del 2006, però el Parlament de Catalunya encara no el té. No és una qüestió menor. Diferents estudis demostren que per als homes no suposa cap renúncia personal dedicar-se a la política, mentre que en el cas de les dones, sí. La mitjana de fills o filles que tenen els homes –ja siguin diputats o ministres– és superior a dos, mentre que en el cas de les dones es troba proper a un fill o filla.

No només els horaris de la política dificulten l’accés de les dones. La limitació principal rau en les pràctiques de reclutament, sovint basades en un capital homosocial masculí –generat entre homes i en benefici dels homes, molt sovint mitjançant pràctiques informals–, que defineix un “bon candidat” a partir de característiques i estils masculins i que, per tant, fa que moltes vegades no es “trobin” dones “preparades”. Per exemple, el nou Govern liderat per Carles Puigdemont, el 130è d’una llista de presidents de la Generalitat exclusivament masculina, incompleix la llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes aprovada pel Parlament de Catalunya el juliol de l’any passat. Dels 13 membres de l’executiu, cinc són conselleres –Benestar, Governació, Agricultura, Ensenyament i Treball– i vuit són consellers, un 38,5% de dones; però, pel que fa les secretaries generals, entre els 13 nomenaments realitzats fins ara només hi trobem una dona, a Ensenyament.

Atacs masclistes: mateix origen

Finalment, cal recordar que els atacs masclistes rebuts per les dones que es dediquen a la política, com ha estat el cas de les diputades de la CUP o la portaveu de Ciutadans, Inés Arrimadas, no són un fet excepcional. De fet, són una afirmació d’allò que Pateman denunciava: que la política i l’esfera pública són espais constitutivament masculins. La paritat inclou les dones a l’esfera pública com a subjectes de ple dret, i això amenaça de posar en risc part del contracte social patriarcal. És des d’aquí on s’han d’entendre les resistències expressades mitjançant exabruptes masclistes o altres pràctiques discriminatòries més subtils, com quan la premsa avalua les dones polítiques pel seu vestuari o pentinat per sobre de la seva tasca política. Ara bé, sense la plena incorporació dels homes a l’esfera privada, és a dir, sense la coresponsabilitat dels homes en les tasques de cura i reproducció social, i sense l’eradicació de totes les formes de violència envers les dones –incloent-hi l’objectificació i l'apropiació del cos de les dones, com demostra el cas de Shakira– el contracte sexual es manté ben viu. Malauradament, doncs, la crítica de Pateman resulta del tot actual.