Tallar la mutilació genital femenina

Perquè ens ha d'interessar la mutilació genital femenina (MGF)? Si bé es compta que existeix a 30 països de l’Àfrica occidental, sahariana, nord-oriental i a alguns països de l’Orient Mitjà, aquesta és una pràctica envoltada de secretisme que es du a terme en comunitats tancades i per tant, també es fa en altres zones del món com Indonèsia i l'Índia. A causa de les corrents migratòries i la globalització, la MGF ha esdevingut un assumpte a tractar també als Estats Units i a Europa. La idea que aquesta vulneració dels drets de les nenes i les dones es du a terme en terres llunyanes, ha comportat una atenció i anàlisi limitades. No obstant, si s'hi dediquen els esforços suficients, es calcula que pot eradicar-se en tres generacions. Si és així, com hi hem de reaccionar?

Primer cal conèixer en què consisteixen les diferents modalitats de mutilació genital femenina. El tipus I o clitoridectomia, comporta l'extirpació parcial o total del clítoris i del prepuci. El tipus II o excisió, implica també l'extirpació dels llavis menors i opcionalment, dels llavis majors. El tipus III o infibulació, suposa l'extirpació del clítoris, dels llavis menors i part dels majors i la sutura posterior d'aquests per sellar la vagina, deixant un petit orifici per a l'orina i la menstruació. Aquesta sutura s'obre amb un ganivet per al matrimoni i els parts i sovint es torna a sellar per evitar infidelitats. Finalment, el tipus IV engloba totes les altres pràctiques doloroses sense cap causa mèdica realitzades als genitals femenins.

El 2014, es calcula que van patir la MGF entre 100 i 140 milions de nenes d'entre 4 i 12 anys i en alguns casos, recent nascudes o dones adultes, de tot el món. Tot i que, al 2013, a 24 països on es practica, tenien decrets o lleis per aturar-ho. Així doncs, per què es continua duent a terme?

Ens trobem davant d'una pràctica ancestral anterior a l'Islam, que ha esdevingut tradició i està socialment acceptada. Segons UNICEF [1], parlem de norma social si es compleixen les següents dues condicions: quan les famílies practiquen la MGF a les seves filles perquè altres famílies que tenen com a referents ho fan, i quan creuen que aquestes altres famílies esperen d'elles que també ho facin. És així com les espectatives socials de la família, els grups de referència, el secretisme i la ignorància generalitzada mantenen aquesta pràctica. El passat 12 de març a Nova York, en l'acte organitzat per The Guardian «End Female Genital Mutilation», en el marc dels actes organitzats a l'ONU per la Comissió de la Condició Social i Jurídica de la Dona, van convidar a Jaha Dukureh i a Domtila Chesang, dues activistes contra la MGF. Aquestes dones, de Gàmbia i Kènia respectivament, van exposar els motius que s’addueixen per dur a terme aquesta pràctica i les claus per eradicar-la. Les causes òbvies són la preservació de la virginitat, la reducció del desig sexual i l'obstaculització de la penetració. Però les causes que mantenen la MGF són el secretisme que l'envolta en les petites comunitats, les llegendes que s'expliquen, com la idea que les dones no mutilades faran pudor, i la interpretació masclista de la religió islàmica en els territoris on es practica.

Si bé algunes persones prenen el relativisme cultural per justificar aquesta pràctica, ens trobem davant d'una vulneració clara dels drets de les nenes i les dones sense cap mena de justificació possible. No obstant, quan es tracta d'actuar en casos concrets, és imprescindible comptar amb una visió intercultural i tenir l'assessorament de persones provinents dels països afectats o amb una experiència provada sobre el terreny. Amb la intenció d'actuar amb contundència i urgència, Catalunya compta amb un Protocol d'actuacions per prevenir la mutilació genital femenina que reconeix que «per combatre la tradició és imprescindible el treball amb la comunitat a partir de la formació, la informació i la sensibilització» i que «l’abordatge preventiu de les mutilacions genitals femenines ha de tenir en compte que la via judicial serà el darrer esglaó del procés». Ara bé, mitjançant algunes modificacions de la Llei Orgànica del Poder Judicial, la MGF es pot perseguir i castigar encara que s'hagi practicat fora de les fronteres, amb pena de presó de sis a dotze anys a qui l'hagi causada, i «si la víctima fos menor o incapaç, serà aplicable la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la pàtria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment per temps de quatre a deu anys, si el jutge ho estima adequat a l’interès del menor incapaç.» (Art. 149.2, Llei orgànica 11/2003, de 29 de setembre).

És evident que, esgotades totes les vies de prevenció i mediació, la vulneració d'un dret ha d'anar acompanyada d'una sanció. No obstant, és difícil establir paràmetres generals com aquest en casos tan complexos on s'hi barregen tantes causes i també conseqüències. Cal posar sempre sobre la taula els motius que empenyen la família a mutilar la seva filla i quins efectes tindrà la sentència que s'apliqui sobre la vida de la nena i de la seva comunitat. Si sabem que el pes de la tradició, l'ètnia, la religió i la comunitat són els condicionants perquè es dugui a terme la MGF, creiem que la llei farà que se'n desdiguin? Avui en dia, les dones que han patit la MGF, malgrat el seu rebuig, poques recorren a la reconstrucció dels seus genitals per por a que les seves comunitats ho descobreixin. Cal anar amb molta cura perquè les lleis que han de protegir les dones i les nenes no eixamplin el distanciament amb les comunitats d'acollida per la manca de comprensió mútua i augmenti el secretisme i l'aïllament d'aquestes comunitats, complicant encara més l'eradicació de la MGF.

Les activistes Jaha Dukureh i Domtila Chesang defensen la necessitat de donar suport econòmic, polític i logístic a les noies joves que s'estan alçant contra la MGF perquè facin campanyes de conscienciació en les seves comunitats i d'aquesta manera, eradicar definitivament la MGF.

[1] UNICEF. Female Genital Mutilation/Cutting: a statistical overview and exploration of the dynamics of change, 2013.