On és el nuñisme?

BarcelonaEn unes setmanes els socis del Barça podran votar quina directiva volen per al club. Després de la dècada de Rosell i Bartomeu, que es va iniciar amb el millor equip que hem vist mai i es tanca amb el dubte de si en tindrem prou per entrar a la Champions, la campanya està sent sorprenentment pacífica.

Com és possible?

Possiblement, perquè no hi ha candidats nuñistes amb possibilitats reals de guanyar. Aquesta sensació ha allunyat de la campanya determinats poders econòmics i mediàtics que si no és per guanyar no s'embruten les mans. I això deixa fora de l’equació el conflicte sagnant que durant quasi 40 anys s’ha donat al club amb l’enfrontament entre nuñistes i cruyffistes.

Com definim el nuñisme? Ho deixaríem en tres aspectes: la permanent sospita i persecució del talent, la mirada economicista del club i l'obsessió per apartar els futbolers dels llocs de responsabilitat del que diu ser un club de futbol. Després de la dècada del nuñisme de Rosell i Bartomeu, el corrent arriba deprimit i amb quatre candidats que en presenten traces: Freixa (groupie declarat); Farré (que no amaga que el seu pare era un moreno); Rousaud, que prové de la junta de Bartomeu, reivindica la gestió de Núñez i en té tics i cares, i Vilajoana, també de la junta de Bartomeu i amb un pare que va ser directiu de Núñez.

Però els favorits, dèiem, són uns altres. En primer lloc Laporta, no cal dir-ho, que és el pitjor malson del nuñisme: en va ser opositor, porta una llarga vida de militància per la qual ha pagat un alt preu mediàtic i per sempre més serà l’home que va fer Cruyff president d’honor. A l’altre costat del ring, Font ha reiterat que el seu projecte passa per lliurar la part esportiva del club a Xavi amb el màxim de garanties perquè munti el seu projecte. Aquesta cessió de responsabilitats -“el futbol per als que en saben”- és estrictament antinuñista. I no sembla que ningú més pugui tenir aspiracions reals de guanyar.

Així, els culers estem a punt per a un Nadal de campanya zero-zero. Canviarà, això? Possiblement: la proximitat de les eleccions despertarà les baixes passions d’uns i altres. I el nuñisme, ara residual i dispersat, pot arribar a pactes que li doni opcions i que ens faci recordar que seguim sent un club caïnita, autodestructiu i partidari dels drames familiars.