El ‘no surrender’ pren sentit, sis anys després

BarcelonaEl juliol del 2015 Joan Laporta vivia amb cara de pomes agres el resultat del sondeig de Televisió de Catalunya, mentre sentia de fons com a la carpa de Josep Maria Bartomeu celebraven el triomf amb eufòria. Sis anys després, va ser l’expresident qui va poder cantar victòria. Aplaudiments, crits i càntics entre els seus membres de candidatura. Inicialment, Laporta, que estava pendent del monitor, s’havia girat per demanar prudència, però al final no va poder contenir l’emoció. Les dades semblaven massa clares. Sis anys després, el “no surrender” [no em rendiré] que havia deixat anar en aquells comicis prenia tot el sentit del món.

La jornada es va fer llarga. Molt més del que podia indicar l’escrutini final. Els missatges positius -“Anem molt bé, anem molt bé”- contrastaven amb els nervis que es vivien al seu barracó, instal·lat en un dels laterals de l’esplanada de tribuna del Camp Nou. A més dels directius, l’acompanyaven noms mediàtics del barcelonisme com Enric Masip o Gaby Cairo, amics fidels com els exdirecitus Albert Perrín i Xavier Sala-i-Martín, o la seva germana Maite.

Bany de masses al Camp Nou

Tothom se sentia guanyador, però ningú volia llançar les campanes al vol, per més que el sondeig popular a peu de l’estadi els fos molt favorable. Laporta, accessible i pacient, es va fer un tip de fer-se fotografies amb els milers de socis que van anar a l’estadi, sobretot al matí, i que trencaven el protocol de seguretat per badar al voltant de la seva candidatura. A diferència del que va passar el 2015, les mostres de suport eren extrapolables al resultat final.

Cap a les vuit del vespre, ja fosc, Laporta va convocar tot el seu equip per escoltar les dades del sondeig que els havien filtrat. “Aneu a buscar cava, que la nevera és buida”, deia un d’ells. La tanca de seguretat no podia dissimular els gestos de victòria. Tota la resta va venir rodat. El sondeig i l’escrutini. Amb el 50% recomptat, no hi havia dubtes que l’advocat tornaria a la llotja. Víctor Font i Toni Freixa, en una imatge de fair play, van encaixar la derrota i van anar a felicitar el president electe. Fins i tot Carles Tusquets, el president de la junta gestora, i amb qui havia tingut un intercanvi de retrets durant el procés electoral, va anar al seu box a felicitar-lo. Laporta, empès per l’eufòria, li va agrair amb veu afònica “la gestió modèlica” de les “eleccions més importants de la història”. El cava ja estava corrent a dojo. “Vull agrair la feina dels interventors d’Estimem el Barça. Gràcies a vosaltres està anant molt bé la cosa. Us estaré eternament agraït”, deia, minuts abans de ser proclamat formalment president electe.

Laporta tornava a rebre l’aval dels socis, 18 anys després de guanyar les eleccions del 2003. El 2015 no podia competir contra el triplet de Josep Maria Bartomeu. En canvi, ara sí que aconseguia el seu propòsit, després d’una campanya llarga que va començar amb la ja famosa lona del Bernabéu -“Ganes de tornar a veure-us”- i d’encapçalar totes les enquestes: les pròpies, les dels rivals i les dels mitjans esportius. El record dels seus èxits com a president van pesar més que les polèmiques sobre la seva gestió econòmica. L’estratègia, calculada al detall, i que feia molts mesos que havia començat a treballar de la mà de l’estrateg Lluís Carrasco, va resultar tenir un guió perfecte, combinant actes sobris davant de la premsa amb múltiples actes populars a bord del seu “troncomòbil” -la caravana electoral- arreu del territori. Laporta va recórrer al seu carisma, va posar l’accent en les coses positives de la seva primera etapa al Camp Nou i va esquivar els temes espinosos. Però va exhibir lideratge i no li va tremolar el pols ni quan va negar-se a fitxar Eric García ni va dubtar en ficar-se a la gola del llop amb temes impopulars com la possibilitat d’anar a jugar a Montjuïc mentre es remodelava el Camp Nou. No només va aconseguir gestionar l’avantatge, també va obtenir més vots (30.184) que en les primeres eleccions que va guanyar (27.138).