Elena Fort: "No s'ha de comptar el nombre de dones, sinó les responsabilitats que tenen"

BarcelonaElena Fort és sòcia del Barça des que va néixer. Mig segle després, i havent estat a la directiva de Joan Laporta (2008-10) i a la candidatura del 2015, el torna a acompanyar a les eleccions a la presidència del Barça.

És l’única dona de la candidatura. Li molesta?

— No em molesta, tot i que m'agradaria que hi hagués més dones. També hi ha hagut un relat interessat en quantificar-ne el nombre. Per a mi hi ha una qüestió més important i prèvia: jo detecto en el meu entorn que a la dona li costa estar en el dia a dia del club. M'he trobat molt poques dones que tinguin el coneixement del Barça que tinc jo.

Què falla?

— Hi ha un 26% de sòcies. Són molts milers. Però el percentatge no reflecteix els passos que estem fent a la societat per garantir la igualtat. S’està fent una comparació de si una, cinc o quatre, i per a mi el tema és un altre. Hem de posar la dona en el dia a dia del Barça i després el procés serà molt més natural. A què em refereixo? Que es parla del nombre però no de les funcions concretes que tenen adjudicades. Jo m'he visibilitzat molt, he anat a debats i he fet entrevistes. A les altres candidatures, que tenen més dones, no s'han visibilitzat. Precisament, del que es tracta és de tenir les mateixes responsabilitats que els homes.

Hi ha consens a prioritzar la remodelació del Camp Nou. Seria la seva tasca.

— L'estadi té la vida útil esgotada i cal reformar-lo. Això és evident. Però ja ho sabíem el 2010. I han passat 10 anys i està igual.

Ha costat molt arribar a pactes amb l'Ajuntament, veïns...

— Costa molt, sí, però 10 anys és massa. Ha faltat lideratge. No s'han pres decisions que s'havien de prendre per assumir un projecte d'aquesta magnitud.

A qui es refereix?

— Per exemple, que ningú al club s'ha plantejat fins ara què passaria si s'anés a jugar a fora i es poguessin fer les obres amb menys temps i més barates. I no amb més temps i gent a l'estadi. Això ens ho han dit experts. Com és que des de dins no s'ha fet aquesta reflexió? No dic que sigui millor o pitjor, simplement assumir que hi ha una alternativa. La directiva sortint ha treballat sempre des d'una única opció, que és molt complexa, i que ha fet que tot s'allargués.

Però aquesta solució, la de jugar fora, apareix ara per la pandèmia.

— No. Pel que sabem, això sempre s'havia descartat des del Barça. I és un tema obvi amb una obra d'aquestes característiques.

I el 2010, amb el projecte Foster, com ho feien?

— No vam arribar a fer el calendari de les obres, no vam tenir temps. Tan sols teníem el projecte. De totes maneres, des d'un punt de vista tècnic, els treballs no tenien la mateixa afectació.

Aquesta setmana ha esclatat el cas de les xarxes socials. Vostè és una de les afectades. Com ho ha viscut?

— Abans que sortís tot això del Bartogate [en diu així, del Barçagate], ja ho havia denunciat pels atacs que rebia. En el seu moment va tenir molt poc ressò. Ara hi ha documents sobre la taula que ho demostren. Més enllà dels diners, és una qüestió ètica. Em dol que al meu club estigui passant això, independentment que sigui afectada.

I ara què?

— Dues coses fonamentals. Per davant de tot, la presumpció d'innocència. Ara bé, pels documents que vaig llegint, la inspecció dels Mossos és esfereïdora. I la segona és que et fas moltes preguntes. Com és que si només es volia defensar la reputació del Barça, com deia Bartomeu, s'acabi anant a buscar empreses externes quan Catalunya és pionera en temes digitals i de xarxes? O la intermediació d'una financera. Tots els informes parlen d'un sobrepreu. ¿On han anat a parar els diners? Aquesta setmana sentíem com un exvicepresident, Emili Rousaud, parlava d'ingerències polítiques. Com més hi penses, més grossa es fa la bola i genera molts més dubtes.

Pot afectar les urnes?

— Jo entenc que les coses ja estan molt decidides. En tot cas, referma la tesi que tot el que ha passat al club els últims 10 anys ha sigut molt greu. En això, a més, vull dir una cosa: em sembla fora de lloc la gent que posa al mateix sac la gestió del 2003 al 2010 que la d'aquests últims anys. No. No és el mateix.

Com s'encaren els últims dies? Amb nervis?

— Amb una certa tensió. La campanya s'ha fet excessivament llarga. Tal com estan les coses, hauríem pogut votar el dia 24 i el club hauria guanyat dos mesos.

A diferència del 2015, ara parteixen com a favorits.

— Jo el 2015 també tenia les meves esperances. I ara també, però jo fins que no ho vegi no diré res.

Però les enquestes els són molt favorables.

— La informació és bona. I hi ha una percepció personal, també, que viu algú com jo, que sempre he estat en una segona fila: en un restaurant, per exemple, s'acosta algú que m'ha vist en una entrevista i em dona ànims, o em diu que ens votarà, o que ens votarà la gent que coneix... Aquesta sí que és una diferència respecte del 2015.

Què van aprendre d’aquelles eleccions?

— Que contra un triplet no es podia guanyar. Dèiem que l'alternativa [de Bartomeu] no era bona i el temps ens ha donat la raó. Però no ho vam saber explicar millor. La decisió de presentar-nos es va prendre a última hora i algunes coses no tenien el mateix grau de preparació que ara.

Ara ho tenen més ben estructurat?

— Molt! I la quantitat de coses que no s'arriben a veure. En aquest sentit sí que hem après que calia una visió més àmplia del que eren unes eleccions.

Els han acusat de treballar poc.

— Una cosa és la decisió final d'avaluar si et presentes o no. I l'altra, el bagatge previ d'un nucli de gent que no deixa mai de pensar en el Barça i que es troba regularment. La idea era: si toca, hem d'estar preparats. I ho estàvem. Evidentment que hem treballat, no cal dir quant. I més enllà d'això, quan tens el Barça al cap, no cal comptar els anys perquè ja saps el que has de fer.

Encara es parla de la lona del Bernabéu. S'esperaven l'èxit?

— Quan va sortir el tema de la lona, allà on anaves te'n parlaven. Era com una recuperació de l'estat d'ànim a nivell col·lectiu. Quan m'ho van explicar abans, pensava que seria brutal. Però la impressió va ser encara més gran. Defineix molt el tarannà de qui és el Joan Laporta i els que confeccionem la candidatura. Però la candidatura no és només una lona, al contrari del que diuen alguns.

¿Algú del seu entorn li ha dit: "Elena, no et presentis"?

— No, no. Al contrari. Tothom qui em coneix sap com penso i com visc. M'han donat ànims. També els meus fills, que em van dir: "Endavant, mama. Estem amb tu". Això em va emocionar molt.

No s’imagina de presidenta?

— M’ho pregunten molt i sempre contesto que tothom ha de conèixer els seus límits personals. En aquest moment no toca.

¿Però d’aquí uns anys potser sí?

— Tinc unes vivències barcelonistes que donen un bagatge important. No hi ha tantes dones que tinguin aquest bagatge. Per exemple, en el Bartogate soc l'única dona que surt als informes. Però insisteixo: tothom ha de saber els seus límits i els meus no inclouen ser presidenta.