Unes eleccions entre la comèdia i la tragèdia
BarcelonaCamp Nou, un quart de 10 del vespre. El termòmetre baixa fins als dos graus i un grup de treballadors esperen impacients per desmuntar la precària instal·lació que el Barça ha preparat per als periodistes: dos endolls i quatre taules a l’aire lliure. “Sense pandèmia hi hauria una sala sencera llesta, però ara mateix...”, es justifiquen al Barça. I els operaris pregunten de nou si poden enllestir la feina, perquè volen ser a casa abans de les 10 de la nit. Però no, els periodistes demanen cinc minuts més perquè encara falta l’últim candidat, Pere Riera, que passades les 9, finalment, surt de l’Auditori 1899. Riera no vol dir la xifra de firmes aconseguides: “Som una candidatura jove que ha treballat tot just dos mesos. No vull que demà la premsa faci servir la xifra per criticar un grup de socis que ha treballat amb il·lusió”, explica. I ara sí, després de més de quatre hores, tots els socis que han tingut la il·lusió de ser candidats acaben de desfilar. Alguns, com Laporta, amb un munt de capses plenes de somnis. L’últim, Riera, amb una modesta capsa de cartró. Un bon resum del Barça, un club plural on tots els socis poden tenir veu, encara que no tots puguin obtenir els avals per ser president, esclar.
Les eleccions a la presidència del Barça solen ser com una gran festa, que comença oberta a tothom i acaba convertida en un club elitista amb pocs candidats. Una festa trista, aquest any, per culpa de la pandèmia. Passant fred, dos joves periodistes s’expliquen les penes. Un treballava per a la candidatura de Xavi Vilajoana. L’altre, per a la de Rousaud. Un sap que s’ha quedat sense feina, ja que Vilajoana no ha passat el tall. L’altre, en canvi, guanya uns dies de sou. Darrere de cada projecte electoral s’amaguen un munt d’històries.
La trompeta de Ferran Estrada
De tots els socis que van decidir fer el pas endavant, només quatre han passat el tall... de moment. L’equip d’Emili Rousaud pateix, perquè si el 10% de les seves firmes no són vàlides, quedaran fora. “No podem garantir-ho. Alguns socis donen la firma a dos precandidats per quedar bé, per exemple. Tocarà patir una mica més”. Els altres han quedat fora de combat, com Vilajoana, que amb 1.968 paperetes marxa amb cara de pocs amics. “Ha sigut una experiència molt positiva, hem pogut aprendre com funciona el Barça per dins. Segurament repetirem”, deia Lluís Fernández Alà, que s’ha quedat en 1.177 firmes. “Ens hem equivocat amb l’estratègia, la gent no va entendre allò d’oferir pizzes i tatuatges, tot i que teníem el projecte més seriós”, explica Jordi Farré, que n’ha entregat 2.082. Paperetes que, tal com fan Fernández Alà i Riera, destrueix. Així és el Barça. Per l’Auditori 1899 hi poden desfilar projectes que semblen provenir de planetes diferents, alguns de pensats per manar i altres de pensats per treure profit de les eleccions. Que es parli de tu per ocupar un lloc al famós entorn, per conèixer gent. Alguns pensen en ajudar el Barça, d’altres en aprofitar-se’n.
Just després de Joan Laporta desfila Ferran Estrada, el barcelonista nascut a Gerb ara fa 87 anys que sol presentar-se sempre. Amb la seva barretina i una trompeta que ja no sona tan bé ara que falta aire per bufar-la, espera el seu torn acompanyat dels socis de la Penya Nostra Ensenya que l’han acompanyat en aquesta aventura. Al final, presenta 87 firmes, més que les 11 del 2015. I després de tocar les notes de l’himne i de la Santa Espina, marxa satisfet. Ell viu el Barça així, participant.
Els somnis d’Estrada es creuen amb una desfilada de cotxes cars amb membres d’altres candidatures dins. Desfila tothom menys Agustí Benedito, molt criticat per la seva decisió de no aparèixer ni dir quantes firmes ha recollit. Les sospites de compra de suports han aparegut de nou en un club que continua recollint firmes amb mètodes del segle XIX encara que toqui escollir el president que lideri l’entitat al segle XXI. El Barça és així, un club d’extrems estimat per gent humil i per persones amb les butxaques plenes. Una entitat que deixa fora de joc empresaris que, normalment, solen sortir-se amb la seva. Més d’un precandidat s’ha enganxat els dits, rodejat de gent que li reia les gràcies i li donava la raó quan feia volar coloms mentre per darrere part del seu equip donava per fet que no passaria ni el tall. Milers d’euros gastats en campanyes convertides en una cursa esbojarrada. “Tothom s’imagina a dins i molts cops es perd el sentit de la realitat”, explica un treballador veterà del club, que dona per fet que la pandèmia no permetrà votar el 24 de gener. “A veure què fem; el que necessitem és que entri algú a manar ja, no allargar aquesta agonia”, afegeix.
Després de quatre hores de desfilada de mascaretes contra el covid-19 (vermelles per a Laporta, blau fosc per a Font, blanques per a Rousaud i negres per a Freixa) i de capses amb firmes i somnis, els treballadors finalment despengen els endolls. El Barça ha viscut un nou dia per recordar, una jornada on més d’un ha topat amb la crua realitat, mentre que d’altres es preparen per al pròxim duel entre Laporta i Font. Els dos, amb bons equips, somriuen i canten pensant en debats i rodes de premsa. Si la pandèmia ens deixa, esclar.