BarcelonaCada vegada que hi ha una cita electoral al Barça, bastants socis pugen al carro. Alguns amb un projecte seriós. D’altres, per passar l’estona. Passa sempre. També el 2003. Fins a 10 aspirants van fer el pas. Un d’ells, amb una promesa curiosa. “Jo, en els xats on em bellugo, he promès que deixaré entrar les dones al vestidor. Volen veure el Kluivert, que diuen que la té molt llarga”, etziba per sorpresa de tothom un tal Joaquim Clusells. I entre rialles escandaloses, remata la frase: “Les dones són així”. Uns dies després, aquest empresari s’intentava justificar. “Em pensava que el micro estava tancat”. Però tampoc s’hi atabalava gaire. “Els que em coneixen ja saben que soc de la broma”. El més curiós del cas és que darrere d’aquella posada en escena tan nefasta hi havia un empresari del sector hoteler que prometia avalar els 27 milions d’euros de la seva butxaca (4.500 milions de pessetes de l’època) i disposava de gairebé un milió per pagar-se la campanya electoral. No va fer falta. Ni tan sols va aparèixer al Camp Nou per recollir firmes. Per vergonya, potser. En qualsevol cas, tothom en va parlar. És fàcil ser precandidat a la presidència del Barça. ¿Massa, segurament?
