La decadència d'Espanya
El drama que vivim comença simbòlicament un vespre de juny a la minúscula població de Kananaskis, a l'estat d'Alberta, Canadà. José María Aznar, en l'apogeu del seu mandat, és un dels convidats estrella a la cimera del G-8 i, en plena eufòria, es deixa anar i posa els peus sobre la taula. La cèlebre instantània va servir per immortalitzar l'estat d'ànim d'aquell president, que reflectia de fet el de tot un país. En aquell moment, el juny del 2002, Espanya estava aparentment en el punt més àlgid de la seva història: creixia gairebé un 4% cada any i el denominat miracle espanyol es posava d'exemple, aleshores sí, a les grans escoles de negocis de tot el món.
Però aquell conte de fades, com sap tothom, s'ha esfondrat i només en queda la runa. Zapatero també va posar el seu granet de sorra, i va voler continuar l'eufòria aznarista: el 2007 fins i tot es va atrevir a pronosticar, sense posar-se vermell, que el 2010 Espanya superaria Alemanya en renda per càpita. Deu anys després, Espanya viu als antípodes d'ella mateixa. És un dels països campions de la corrupció, amb València com a privilegiada punta de llança de tot un país. Els seus governs successius han anat minant la seva credibilitat, des dels casaments de les filles d'Aznar als xecs nadó de Zapatero, fins a arribar a l'increïble catàleg de mentides compulsives del govern actual de Rajoy, que fa exactament el que va negar que faria. Les empreses espanyoles, començant per les de l'Íbex-35, tenen un endeutament crònic, i els empresaris que se'ns venien com un model han anat caient a poc a poc: fins i tot Florentino Pérez, com revelava fa uns dies el mateix The New York Times , passa per una situació "crítica" a la seva empresa ACS. Els bancs, que al principi de la crisi es van posar com a exemple internacional, estan a punt d'un rescat massiu internacional, simplement perquè ha aflorat la veritat dels seus balanços, que se sostenien només a base de propietats immobiliàries sense valor. L'expropiació de Repsol, mirada amb una crua indiferència per la resta del món, ha acabat de confirmar la irrellevància internacional d'Espanya, deixada ja de la mà de Déu. No tan sols ha explotat la bombolla immobiliària: s'ha petat el globus de tot un país, que senzillament es va creure el que no era.
La decadència espanyola arribarà al punt àlgid aquesta setmana, quan uns inspectors de la Unió Europea faran una visita gens protocol·lària per comprovar in situ els comptes que ja no es creu ningú. Ja no queda ni tan sols una mínima sobirania econòmica. Per molt que ho maquillin, Espanya ja està intervinguda de facto i el que és pitjor, ha estat expulsada de la primera divisió internacional. De sobte, torna al seu lloc de sempre, que és el de no pintar res enlloc. Aquella Espanya que remenava la cua a la llotja del Bernabéu apareix ara com una postal esperpèntica, la representació d'una ficció que va durar massa temps. Conte contat, conte acabat. A la crisi li haurem d'agrair almenys que hagi destapat tota la veritat del fals miracle espanyol.
