Créixer en igualtat és possible
La coeducació és imprescindible per aconseguir una societat més equitativa on no hi hagi espai per a les violències masclistes
Què és la coeducació, què implica, què s’ha fet fins ara o quin paper juga en relació amb les violències masclistes, va ser el punt de partida de la jornada Coeducació per créixer en igualtat, celebrada dilluns a la tarda al Goethe Institut Barcelona. La trobada, organitzada pel diari ARA amb el suport de la Generalitat de Catalunya, va comptar amb la participació de Yolanda Ferrer Polo, secretària de Feminisme del Departament d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya; Anna Manso, escriptora i guionista, i Miriam Aleman, especialitzada en la formació, prevenció i sensibilització de les violències sexuals i masclistes en infàncies i adolescències. L’objectiu era reflexionar sobre el poder de la coeducació per créixer en igualtat.
Una eina bàsica per construir un nou model de ciutadania
Les ponents coincidien que alguna cosa no funciona quan a la societat hi ha tantes violències: “Queda molta feina per fer, però per sort la coeducació és una eina de transformació que aporta una perspectiva feminista brutal, que qüestiona els privilegis i els espais de poder”, afirmava la secretària de Feminisme. D’aquí la necessitat de fer una aposta real per la coeducació que permeti desconstruir els espais educatius. Per aconseguir-ho, des del Departament d’Igualtat i Feminisme s’estan impulsant acords interdepartamentals, perquè entenen que treballar amb altres companys que tenen poder de decisió té un efecte multiplicador. “És indispensable que treballem conjuntament i no defallim, perquè no veurem els efectes a curt termini”, explicava Ferrer. Aleman afegia que si s’aconsegueix estendre la coeducació a tota la societat, es podrà acabar amb molt més que les violències masclistes: “Per això volem fer coeducació, perquè tenim un compromís amb la justícia social, i l’educació és el terreny més fèrtil cap a la transformació social”.
Però què és exactament la coeducació? A Catalunya el terme va aparèixer als anys 70 amb l’inici de l’escola mixta, quan es decideix posar especial atenció al saber de les dones, perquè si no, se seguien reproduint els models patriarcals que havien imperat fins llavors. És necessari posar en valor les dones que han estat esborrades de la història encara que el que marca la diferència és la mirada. La coeducació, que és l'acció educadora que potencia la igualtat real d'oportunitats, no té només a veure amb què s’explica sinó sobretot amb com es fa. “Per això és necessària la formació docent, entrenar la mirada. No pots tornar-te feminista si ningú t’ensenya com fer-ho”, apuntava Manso.
Coeduquem fent xarxa
Malgrat que la desigualtat està present a la societat, encara hi ha qui creu que la coeducació no és necessària, que la violència masclista és una invenció o que les feministes han arribat massa lluny. L’aposta de la secretària de Feminisme per combatre els discursos negacionistes és posar en valor les dades. Recordava el projecte de recerca d’una escola del Vallès que consistia en registrar els noms de carrers de la ciutat. Va resultar que el 80% tenien nom d’home i tan sols el 20% corresponien a dones, i la majoria eren santes o verges. “Uns perfils amb els quals la majoria no ens sentim identificades”, apuntava Ferrer.
Cal que la voluntat política es transformi en accions concretes perquè la coeducació estigui present en tots els espais i les etapes educatives. “El que hem de fer és parar i revisar què s’està fent, perquè volem que l’escola sigui un espai d’igualtat”, apuntava Manso. Per a Aleman una de les claus és ampliar la idea de qui és comunitat educativa: “No és només l’escola, també ho és l’educació no formal, les entitats expertes i les famílies”. Tenint clar que la responsabilitat del masclisme és de tothom, proposaven deixar de buscar culpables i començar a buscar aliances. Manso assegurava que el patriarcat s’hereta: “Potser no ve de casa ni de l’escola, ve del món; el masclisme està impregnat a la societat”. Arran de la seva experiència com a escriptora i periodista, explicava la revisió proposada per la còmica Alison Bechdel, que estableix una sèrie de criteris per avaluar la bretxa de gènere a les ficcions. El que suggereix el test de Bechdel és que almenys hi ha d’haver tres personatges femenins, dos dels quals han de tenir una conversa entre si i no pot ser sobre altres nois ni sobre l’amor. Manso plantejava afegir més ítems al test: qui és el o la protagonista i si les dones són elements actius o només persones que reben ajuda.
Passem a l’acció
Fa anys que es parla de coeducació, però la realitat no ha canviat tant com es voldria. D’aquí que Aleman aposti per deixar d’explicar el que passa per començar a fer: “Quan fem tallers de coeducació de tres hores només tenim temps per quedar-nos amb titulars, però hem de transcendir-los, conscients que per fer-ho calen recursos i temps per canviar els mandats de gènere i com veiem el món. És un procés que necessita un acompanyament”, afirma.
Aquesta transformació beneficia a tothom, tot i que els homes que exerceixen determinats tipus de masculinitat o ostenten posicions de poder hauran de fer un treball més intens, perquè l’educació feminista implica moure les estructures de poder injustes. “El feminisme no és només un tema de dones, perquè permet viure en llibertat i en un món sense violències i desigualtats a tothom”, concloïen.