Comença el tram més alpí de l'aventura

Kàtmandu25 de gener (Raül Corominas)

Són les 6 del matí. Carregats amb les motxilles ens acostem a l'estació d'autobusos. Abans de les 7 ja sortim direcció Tatopani. Sortim de Katmandú i ens introduïm a les muntanyes. Cases, animals i terrasses són els companys de viatge. Més endavant fem un transbord i acabem de fer els últims 15 km enfilats a l'autobús. Arribem a Laresord: comença el nostre camí. Travessem un pont molt alt, és el nostre inici. Un corriol ben empolsinat ens fa guanyar alçada. Fa un dia clar i assolellat. Dels 800 metres passem als 1.200. Passem per petits poblets. La canalla ens crida. Els adults segueixen amb les seves tasques, ja sigui rentar, conrear, cosir o descansar. Demanem per Mandre, el possible final de la nostra etapa i ens indiquen un bosc vertical que tenim davant. Sembla mentida, però apareix un corriol entre feixes que puja molt dret. El fred i la gana ens fan córrer, s'acaben les provisions. De sobte, en un descans, apareix un padrí. Es para i ens demana on anem. Sembla que ens vol acompanyar, i així fem els últims 300 metres de desnivell. Més amunt apareixen feixes amb cereals i també les primeres cases de Mandre. El padrí desapareix i de sobte apareix el Lapka, feliç com un gínjol, ens demana que ens quedem i ens ho agraeix amb 'raksi', un alcohol casolà que fermenten amb cereals. Té cinc filles molt maques i una dona molt valenta. Fem estiraments al seu pati mentre unes banderoles d'oració onegen damunt nostre. El dia va agafant colors tardans. Juguem amb les filles del Lapka mentre ell fa negocis amb uns veïns. Ens adonem que és un prestador, i ens explica que va estar quare anys treballant a Qatar. Ja és fosc. La Sukmu, la filla gran, ha encès un foc on reposa una olla, a les brases s'hi couen patates. A la part de dalt de la casa les dones fan el sopar, ens hi deixen pujar i gaudim de la tradició femenina vora el foc. En Lapka és feliç, va bevent 'raksi' i ens presenta els seus amics. Sopem el primer 'dal bat' del llarg camí: arròs, verdures i un sofregit de llegums: un bon plat! A fora, tots els poblets penjats apareixen dibuixats amb petites llums. Ens adonem que l'electricitat arriba gairebé a tot arreu. Abans d'anar a dormir, la televisió entreté els més petits. Bona nit.

26 de gener (Raül Corominas)

Ens llevem d'hora, són les 7 del matí. A fora ja fa estona que hi ha vida. Esmorzem i preparem la motxilla, ja que encara que el Lapka no vulgui, hem de seguir el nostre camí, direcció Iandong. Sortim de Mandre, desapareixen les feixes i entrem al bosc. Seguim per un camí ben empolsinat. Arbustos i arbres més grans ens fan ombra. A dins el bosc hi ha gent treballant, homes fent llenya i dones recollint menjar per al bestiar. Apareixen els primers iacs que pasturen. També a la cara nord del bosc la neu fa acte de presència i algun torrent és ben glaçat. Anem guanyant alçada, el corriol juga per dins el bosc i ens torna a unes clarianes. Hi ha banderoles d'oració i restes de cabanes. Ens desabriguem i descansem. Per fi apareix la carena que busquem. Jangdan ja és davant nostre, estem a 3.200 metres sobre el nivell del mar, costa respirar amb els 20 quilos a l'esquena. Però aquest lloc és màgic. Som a Palavisandang, una antiga zona habitada, actualment en runes. Avui toca tenda, a més no hi ha aigua, o sigui que toca fondre la neu dels voltants. Al fons apareixen les grans muntanyes de l'Himàlaia, una cadena rocosa plena de neu ideal, amb algunes puntes que fan fredor. Són lluny però el seu alè ens toca de ple. Passem instants màgics entre aquests gegants de pedra. El sol i la lluna plena fan un ball de llum i colors abans del fred glacial. Fem un foc, cuinem amb el fogonet. La tenda que hem parat ja té una capa de glaç. Ens escalfem, el silenci ens absorbeix i el fred ens fa córrer cap al sac.

27 de gener (Raül Corominas)

Durant la nit hem baixat a -9 a dins la tenda. Tot i així, el sac Rab és una garantia. A fora tot és blanc, però aviat el sol ens fa córrer la vida per dins, tot s'acoloreix i s'escalfa, i les muntanyes ens fan embadalir de nou. Comencem a caminar, són les nou del matí. Carenegem pel vessant dret i el corriol ens llença avall. Per sort passem a prop d'uns torrents i bevem com mai. Omplim l'ampolla i seguim per un bosc d'arbres de fulles grans i fortes. Tots els arbres són de fulles perennes però van perdent les que no necessiten. Més amunt divisem el coll que hem de passar, Kinsangla, de 3.400 metres. El camí allà és pesat, una pista empolsinada, que va serpentejant per un vessant vertical. Fem els últims 50 m per unes escales molt dretes i per fi uns monuments i unes acolorides banderoles d'oració ens avisen del coll. Al fons, a l'est, un nou paisatge de muntanyes ens saluda; és ben espectacular la barrera natural que divisem! Seguim per l'altre vessant, direcció Bigu Gompa, que creiem que serà el nostre destí d'aquesta jornada. Un sender ens porta de nou a una pista, antics assentaments humans que anem deixant enrere. Més avall soroll, vida: uns llenyataires carreguen trossos gegants d'arbres a l'esquena i els baixen fins la pista. Estem envoltats d'un bosc d'avets dels himàlaies, arbres gegantins.

La pista va perdent alçada, creuem torrents i zones enfangades. També trams amb molta pols. Per fi veiem el que podria ser Bigu Gompa. Deixem la pista i ens internem per un corriol que transcorre pel mig d'una carena. Tornem a creuar torrents i salts d'aigua. Parem, bevem. Trobem un ramat de iaks que pasturen. De sobte el corriol ens deixa damunt d'una nova pista forestal. Pols, molta pols. El poble de Bigu Gompa ens rep però de seguida ens diuen que el 'lodge', l'hostal per dormir, és uns metres de desnivell més amunt. El cansament ja comença a pesar, però pas per pas anem guanyant els metres necessaris. Entre rialles de gent i nens, ens esperonem. Més amunt, més amunt! Sembla que no s'acabi mai, però per fi unes grans banderoles d'oració ens reben, i la Didi, la noia que porta el 'lodge', ens saluda. Molt a prop hi ha un gran monestir budista on tot de veus femenines hi ressonen. La Didi ens ofereix pregària i un te amb llet que ens posa les piles. Mentre el dia es va enfosquint, anem fent els estiraments diaris observant la gent que va arribant. El 'lodge' s'omple de gent, nois amb motocicletes, treballadors i venedors, tots a la vora d'un foc van menjant el que la Didi cuina. Anem intercanviant paraules com podem, sentim l'olor del 'raksi', i per fi del 'dal bat', i quin 'dal bat'! El millor del món! Sense picant, si no, no té gust de res. Endrapem el 'dal bat', una truita i un xic de pollastre que han cuinat els venedors. El cel ben estrellat, nosaltres ben tips i la satisfacció de ser en el lloc indicat. 'Om mani padme hum'.

28 de gener (Pere Herms)

Com cada dia, ens despertem amb la llum del sol. Fem una mica el manta i baixem a esmorzar. Aquests són d'aquells dies que cal aprofitar el fet de poder dormir sobre alguna cosa tova i poder menjar força per agafar energies. Cap a les nou ens hem fet la foto de rigor amb la Didi i el seu marit i hem marxat direcció Laduk. Hem baixat com un llamp tot el que ahir va costar tant de pujar, fins al riu, uns 400 metres de cop per camins drets i pedregosos, de vegades amb escales fetes amb pedres, de vegades sense escales, però sempre amb petites ziga-zagues entremig de les terres de cultiu. Hem anat travessant poblets mentre tornàvem a guanyar altura; poblets on sembla que el temps no existeixi. Viuen de l'agricultura i, per tant, treballen fort, tant homes com dones. Aquests dies caminem pels 1.500 metres i en aquestes latituds, tot i ser hivern, el clima és força bo. De dia, màniga curta, però a la nit glaça; això fa que també tinguin certs cultius adaptats a aquesta època. El camí puja i baixa, i de quina manera! Tan aviat esbufeguem per remuntar forts pendents com hem de frenar amb els talons per no embalar-se gaire, pendent avall. Avui és el quart dia i les espatlles estan un pèl més acostumades al pes de la motxilla, ja no fan tant de mal. A prop de Xilinga, en un dels pendents amunt, ens trobem un grapat de nois, noies, nens i nenes que vénen de buscar llenya al bosc. La porten a dins d'un cistell fet d'una mena de canya amb un cordill que aguanten amb el cap. Ens barregem amb ells, esbufeguem junts i remuntem el fort pendent. El grup entra a casa seva, nosaltres continuem. Decidim fer una parada, fa molta calor. Triem una casa i demanem si podem descansar a l'ombra del seu porxo. La mestressa de la casa fa que sí amb el cap. Ella, un home i una altra dona ens miren estranyats mentre ens traiem les motxilles de sobre. Ens asseiem al terra, fem un glop, mentre ells fan la seva amb una naturalitat increïble. La dona despulla les panotxes de blat de moro amb els dits mentre xerra amb els altres dos. De seguida ens posem a desgranar el blat de moro amb ella. Un cop acabada la primera remesa, ens treu menjar i beure: un tipus de patata bullida, carbassa i un xurro fregit de farina d'alguna cosa. Després de menjar fem la segona remesa, que també la desgranem en cadena. Ella pica amb un pal de fusta i nosaltres amb els dits l'acabem de desgranar. La dona pica el blat de moro amb una força tant descomunal que el gra surt disparat com un projectil que ens impacta per tot arreu. Un cop hem acabat la feina li diem adéu i marxem amb una naturalitat gairebé familiar. El camí és polsegós i fa calor. L'aigua no abunda i hem d'anar en compte perquè ningú ens aconsella que en bevem, tot i que sembli deliciosa. Al cap d'unes hores trobem un torrent on ens aturem a sucar-hi els peus. Abans del previst arribem a Laduk, sabem que hi ha un 'lodge' però tenim ganes de compartir nit a casa d'algun local. Parem en una feixa i esperem que el destí faci la resta: al cap de pocs minuts ja estem envoltats de nens ben esverats que ens diuen coses. De seguida arriba un noiet, i sembla que ens indiqui que anem a casa seva. Carreguem les motxilles i el seguim. Es diu Emlama i avui dormirem a casa seva. Al voltant del foc hi trobem la seva mare que prepara menjar, i el seu pare amb la mà ferida. També hi ha el seu germà petit. Parlen molt poc anglès, així que ens comuniquem amb paraules molt bàsiques que hem après del nepalès: 'dal bat kané' (volem menjar dal bat) i 'sutmé' (dormir). Altre cop ens sorprèn la naturalitat amb què ens tracten i la seva hospitalitat. Cap a les set ingerim altre cop el primer plat fort del dia: un dinar-berenar-sopar. Un 'dal bat' (arròs amb salsa, boníssim) que engolim sense un glop d'aigua. Al Nepal és costum anar omplint el plat fins que quedis tip, així que repetim algun cop més. Acabem dormint amb els sacs a sobre un llit de fusta. Als vespres quedem rendits de seguida, sempre abans de les 9; i és que aquí fan dos àpats al dia: a les 9 del matí i a les 7 de la tarda. Llavors ja se'n van a dormir.

L'endemà ens llevem, preparem les coses tranquil·lament, ens partim una truita i iniciem altre cop la jornada. Mirem el mapa i ens sembla que podem arribar fins a Jagat, a uns 15 quilòmetres. Avui toca baixar una mica de desnivell, uns 800 metres, que fem per terreny boscós i seguint la part mitja de la vall. Avui per fi entrem a la vall que ens portarà a les muntanyes. Hem anat fent i efectivament hem decidit parar a Jagat. Tampoc volem forçar la màquina perquè ens queda molt camí per endavant. Altre cop tenim la intenció de passar la nit a casa d'alguna família. Aquí les cases estan molt escampades i n'hem triat una a l'atzar. Ens hi hem trobat dues noies, la Susi i la Debi, que s'estaven rentant els cabells. Ens han mirat estranyades, com si no entenguessin res. Poc convençudes, ens han fet deixar les motxilles a l'entrada i ens han tret un te. Al cap de poc ha arribat el seu pare, el Ratna, el Kim, el seu cosí, i el Kaila, l'oncle, amb un aspecte tot curiós: barret, ulleres grosses, un somriure permanent i uns ulls que ho observen tot. Ens expliquen que el Kaila és monjo i que també és sord. En Ratna i en Kim viuen de les expedicions: el primer és cuiner i el segon és guia de muntanya. Això ens alegra, i en anglès i francès intercanviem informació molt valuosa i interessant. De fosc pugem a dalt de tot de la casa, una sala diàfana on tenen el foc. Cuinen la mare i les filles, nosaltres esperem asseguts al terra, damunt d'unes estores que elles mateixes elaboren. Mentre fan el sopar, ens ensenyen moltes paraules en nepalès, riem molt i passem una bona estona. L'oncle, assegut a la vora del foc, va mirant i va somrient. Per fi arriba el 'dal bat', l'engolim amb una gana exagerada i a més està boníssim. Estem tan bé en aquesta casa que decidim fer un dia de descans; ja són cinc dies seguits de 'tralla', molts quilòmetres a les cames i molts metres de desnivell. El descans el volíem fer un dia més endavant, però aquí estem de conya, així que no ens ho pensem, anem a dormir i de seguida caiem rendits, altre cop sobre llits de fusta i unes mantes gruixudes.

El descans de l'endemà consisteix a anar fins a unes aigües termals que ens ha descobert el Kim i ens hi acompanya el Ratna. Per anar-hi cal fer 300 metres de desnivell de baixada i llavors tornar a pujar. Aquest cop, però, sense motxilla. Les aigües termals no són gaire calentes però ens hi estem una bona estona. En sortir passem molt de fred. Ens passem la tarda jaient, descansant i conversant amb la família. A la nit, més classes de nepalès, riure, bromes i un 'dal bat' deliciós. L'endemà, amb les piles carregades, iniciem una jornada de tràmit fins a Sibi. La meitat del recorregut el compartim amb uns xinesos que estan construint una central hidroelèctrica en aquesta vall. Anem fent quilòmetres entre camions i furgonetes que aixequen pols. Per fi arribem al pont, girem a l'est i ens enfilem 700 metres de cop, fent unes escales inacabables. A Sibi hi trobem un 'lodge'.

A partir de demà iniciem el tram més alpí. Fins ara ha estat un pas de l'Himàlaia més boscós i baix. Una posada a punt pels trams més alts i despoblats. Demà ens enfilarem fins als 3.000 metres, demà passat fins als 4.000, fins a Bering. Aquí ens hi volem estar uns dies aclimatant-nos, fent algun tram alt o potser algun cim. La qüestió és aclimatar-nos bé per fer el primer coll que ens ha de portar a la segona regió que volem explorar: el Solokumbu, la regió del Cho Oyu i l'Everest. Abans però, caldrà superar aquest coll de 5.800 metres, una tasca gens fàcil amb 20 quilos a l'esquena. També haurem de veure en quines condicions de neu i fred ens el trobem. No és segur que ho intentem, dependrà de com ho veiem tot plegat.