Màrius Serra: l'última generació que va estudiar en castellà

BarcelonaPer ell, hi havia la llengua interna que parlava amb la família, el català, i la de relació amb el món exterior, el castellà. El primer català que va sentir a l''exterior' va ser el dels venedors del mercat de la Mercè i dels representants que anaven al negoci de la seva família, una sabateria. Aquells personatges provenien d'arreu: uns eren mallorquins, altres menorquins, altres valencians... Ell se'ls mirava estranyat i gaudia del "festival d'accents", que el fascinava. El periodista i escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) va formar part de l'última generació que no va fer classes en català a la seva escola, ja que va acabar COU el 1981.

La consciència de parlar una llengua pròpia diferent de l'oficial li va arribar per casualitat durant els estius a Matadepera parlant amb la gent del poble. També hi va influir la família de Vilanova, que pronunciava fins i tot l'ela geminada. "Deien 'tranquil·la' i tu notaves que entre la 'i' i la 'a' hi passava alguna cosa", explica.

Amb 14 anys, va començar a tocar en grups musicals i amb el tercer grup va començar a fer lletres de cançons en català, però l'escrivia fonèticament, tal com sonava. Va ser per amor que va començar l'aprenentatge quan va entrar a la universitat. Va conèixer una noia que li va fer llegir 'Quanta, quanta guerra...', de Mercè Rodoreda. A partir d'aquí, es va interessar per la literatura catalana i va llegir tota la bibliografia de Rodoreda, a més a més d''El Barcelonauta' i 'Ventada de morts', de Pep Albanell, i diverses novel·les de Quim Monzó.

El seu interès va anar creixent durant la carrera universitària de filologia anglesa que va cursar a la Universitat de Barcelona. El primer any va fer classes de literatura catalana amb l'Enric Gallén i va fer l'examen en castellà perquè no se sentia prou segur per escriure'l sense faltes. A més, encara no era obligatori examinar-se en català l'any 1983. Al tercer curs va triar dues optatives de filologia catalana, una de les quals amb l'August Bover, i recorda que ja l'escrivia correctament i que es va poder examinar en la seva llengua. Serra destaca "la paradoxa d'aquells anys" en què els catalanoparlants parlaven en castellà i les classes d'anglès de la Universitat de Barcelona eren en castellà.

El periodista conclou que "l'amor i la passió per la llengua de casa" van ser clau en el seu aprenentatge. "Vaig descobrir que la llengua que parlava era una llengua de cultura", assegura. Les lectures de Rodoreda el van ajudar i els mots encreuats de Tísner també hi van jugar un paper fonamental. "Mai no em vaig imaginar que seria el seu successor", conclou el que, probablement, és l'autor de jocs de paraules en català més popular actualment.