Isabel-Clara Simó: descobrir la gramàtica de la seva llengua amb l'amic Joan Fuster

BarcelonaIsabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) arriba a la Universitat de València des del seu poble sense haver vist mai escrit el català. El primer cop que el llegeix és en un número de 'Serra d'Or' que s'emporta a casa. Recorda que el seu tiet va llegir un titular que parlava "del seny" i va dir: "Què voldrà dir el seny? Serà 'el signo'..."

A València, Simó escull una residència de la Falange abans que la de monges perquè "la de la Falange almenys tenia portes". Era un col·legi major i tots eren de poble però parlaven en castellà. "No, mujer, que si hablas castellano parece que seas de ciudad", li deien. Ella es negava a parlar una llengua diferent de la de casa. "Em passejava pel claustre amb 16 anys parlant valencià amb la meva veuota", explica. Va ser per això que un grup de nois es va fixar en ella. Aquells noiets eren l'escriptor Joan Fuster i l'historiador i polític Alfons Cucó, entre d'altres. "Una xica i parla en valencià!". Així, van decidir adoptar-la i convertir-la en la seva protegida.

Quan li van parlar de la història de Catalunya, quan li van explicar que la seva llengua tenia una gramàtica i un diccionari, i van fer referència a "un tal Ausiàs March", ella no podia parar de riure. No es podia creure que el català fos més que una llengua oral. "Em sentia analfabeta en aquest sentit", assegura. Els intel·lectuals amb que va ensopegar van crear l'aula 'Ausiàs March', un espai on recitaven textos d'autors en català. El primer que ella va recitar va ser un de Josep Maria Sagarra. Aquell entorn li va suscitar un interès per la història i la llengua així que es va comprar la gramàtica catalana de Pompeu Fabra i es va posar a llegir novel·les com 'Mort de la dama', de Llorenç Villalonga, i 'L'auca del senyor Esteve', de Santiago Rusiñol.

Aquell mateix estiu, la colla va demanar-li que enviés una carta a cadascun dels amics i, malgrat les seves dificultats, ho va fer. "Em vaig haver d'esforçar molt per no escriure cap tonteria i, tot i així, suposo que estaven plenes de faltes, però no em van dir res."

Més tard, va escriure un conte en català. Sempre havia escrit d'amagat però mai en català. Li va sortir una cosa "esgarrifosa lingüísticament" però aquell moment va fer esclatar la seva vocació per l'escriptura. "Vaig sentir una llibertat immensa quan vaig escriure en la llengua que parlava", assegura. Va seguir escrivint fins que va ajuntar 10 o 12 contes que tenia amagats per si contenien faltes fins que l'editor la va convèncer per presentar-se a un concurs i el va guanyar.

Això i la melodia de la llengua que va descobrir a l'aula Àusias March van fer que Simó es decidís per dedicar-se a les lletres catalanes.