Arcadi Oliveres: cartes als parents en català

BarcelonaL'escola d'Arcadi Oliveres, els escolapis del carrer Diputació de Barcelona, era una excepció en tots els sentits en aquells anys 50. Contractava professors represaliats pel franquisme que no trobaven feina perquè eren republicans. I l'entorn era favorable al català perquè tothom el parlava i fins i tot s'hi feien classes en català en les activitats extraescolars. "Era un privilegi", assegura.

Però ell l'aprenentatge del català com a llengua de cultura el va fer a casa. Els pares eren molt catalanistes i van ensenyar-li a mantenir correspondència amb familiars i a escriure en la seva llengua les cartes que enviava quan marxava fora. Així, va començar a escriure el català, un català imperfecte però que molts haurien volgut tenir. De més gran, i per la seva consciència política, va necessitar un curs extra i diu fins i tot que ara encara se li "escapa alguna cosa".

Com a aficionat a la lectura en català, cap als 13 anys llegia Folch i Torres, llibres que després, i malgrat el seu respecte cap a l'escriptor, ha trobat "conservadors i, fins i tot, xenòfobs". De més gran, amb 24 o 25 anys, es va subscriure a 'Cavall Fort' perquè tenia germans petits i, més tard, perquè la llegissin els seus fills: més que per gust ho va fer per una qüestió de militància, per la voluntat d'impulsar una llengua que se sentia arraconada.

En el seu paisatge sonor, de ben petit, abans del 'boom' de la Nova Cançó, a casa seva sonava Emili Vendrell ('L'Emigrant') i el 'Per tu ploro', una sardana de Pep Ventura que li agrada molt. Són les primeres cançons que recorda, però la seva preferida és 'La cançó sense nom', de Lluís Llach, que és "una cançó pacífica radical com ell mateix". Però també li ve al cap una altra peça que va ser un símbol polític de la llengua: 'Se'n va anar' cantada en català per Raimon i Salomé, que va burlar la censura i va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània del 1963.

Oliveres, nascut el 1945, assegura que no tenia por de la repressió i que no hi havia al seu voltant un sentiment de restricció de la cultura i la llengua catalanes, però sap que va tenir "molta sort" perquè molts coneguts seus "no van tenir fàcil aquest contacte amb la cultura en català". Com a economista i coneixedor de la política actual, no pot evitar fer un paral·lelisme amb la situació actual: "El que és innegable és que el que està fent el PP és una segona edició del franquisme".