Casa Vicens, l’òpera prima de Gaudí, el millor pla estiuenc

L’aïllament tèrmic i el confort climàtic dels edificis ha esdevingut una de les màximes preocupacions dels arquitectes actuals. No és cap novetat. El que potser sí sorprèn és saber que aquesta premissa també va ser una de les claus que va haver d’acomplir l’arquitecte Antoni Gaudí ja a finals del segle XIX, quan el corredor de borsa Manel Vicens i Montaner va encarregar-li la construcció d’una casa d’estiueig al bell mig de Barcelona.

Corria l’any 1883 i Gaudí feia tot just cinc anys que s'havia llicenciat. El repte de construir un habitatge que garantís unes condicions climatològiques òptimes al llarg de tot l’any, en especial durant l’estiu, era majúscul, però un dels majors exponents del modernisme català ho va tenir clar: treballaria de valent en l’orientació d’un edifici que, gairebé 140 anys després, encara conserva el seu caràcter original i que es pot visitar amb adquisició prèvia d'entrada.

Un fris amb missatge

El que també conserva l’òpera prima de Gaudí són les inscripcions al fris de la tribuna. Un fris amb detalls florals, en clara sintonia amb la decoració naturalista que plana arreu dels espais interiors i exteriors d’aquest edifici de cinc plantes -soterrani inclòs-, el qual alberga tres inscripcions en català que fan al·lusió a la triple orientació de la casa, amb la qual l’arquitecte va voler dotar les estances del màxim confort.

La primera d’aquestes inscripcions és Sol solet vinam a veure (la Casa Vicens es va acabar el 1885, 28 anys abans de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra) i fa referència al costat sud, per on cada matí surt el sol, tot rememorant la popular cançó infantil “Sol solet vine’m a veure”. La segona, Oh, l'ombra d'istiu, al·ludeix el costat nord, la zona de més ombra, i elogia l’agradable ombra de la qual es gaudeix durant els mesos d’estiu. Per últim, De la llart lo foch, visca lo foch del amor descriu el costat oest, aquell on la xemeneia que presideix l’espai el dota de caliu, tot equiparant el foc de la llar amb el caliu de la família.

Embrió d’un estil universal

La Casa Vicens no només conserva el seu estil mestís i modern, on es combinen estils i tècniques catalanes i islàmiques, japoneses i britàniques fruit de l’experimentació de Gaudí, sinó que ostenta el títol de ser l’òpera prima d’un dels precursors del modernisme català. Representa d’alguna manera l’embrió d’un estil universal, un espai de descoberta per a un jove arquitecte que va explorar al màxim les seves creativitat i audàcia.

Tornar als orígens és precisament el que perseguien els treballs de restauració que van dur-se a l’edifici entre 2015 i 2017 i que només es van limitar a retirar els afegits i alteracions que havia patit al llarg del temps aquest edifici, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2005. Una obra, així mateix, que va servir perquè Gaudí portés a la pràctica totes aquelles teories i idees a l’entorn de com havia de ser una bona casa i que va recollir al document La Casa Pairal. Idees disruptives que tant els catalans com els visitants que s’apropin fins la Ciutat Comtal durant les properes setmanes podran descobrir de primera mà, mentre els rajos de sol s’escolen per les palmeres del jardí. Una imatge que segur els trasllada a la infància i a molts els fa taral·larejar la cançó Sol, solet, vinam a veure, inscripció que també podran contemplar de prop al fris de la tribuna i alhora títol d’una campanya d’estiu que busca posicionar la Casa Vicens com el millor pla gaudinià diürn. Una visita, val a dir, que acompleix els pertinents protocols sanitaris i mediambientals, tal com proven respectivament els segells Safe Tourism i Safe Travels, d’una banda, i Biosphere, de l’altra.