El noble art de la traducció

BarcelonaLa feina del traductor és igual de solitària i laboriosa que la de l’escriptor. Enfrontat durant hores incomptables al text original i obsedit per aconseguir-ne resultats fidels –que, a més, funcionin a nivell literari–, fa anys que el bon traductor ja no ha de carregar amb la llosa d’aquell adagi italià que l’associa, amb malvolença rítmica, a la traïdoria: traduttore traditore.

Ja sigui per la dificultat intrínseca de tractar amb llengües mortes o pel fet d’haver-se d’encarar amb textos d’un pes considerable i molsut en el cànon literari, el traductor de clàssics grecs i llatins ha assumit el repte amb un grau d’exigència altíssim que ha donat fruits arrodonits i madurs, una bona part dels quals han aparegut a la Fundació Bernat Metge.

Carles Riba. Un poeta amb arrels hel·lèniques

Sempre que es pensa en un traductor modèlic de clàssics grecs, el primer nom que ve al cap és el de Carles Riba i Bracons (Barcelona, 1893–1959). A més d’haver-se encarregat de dues versions de l’Odissea d’Homer –la primera data de l’any 1919; la segona, del 1948–, la contribució de Riba a l’ampliació del catàleg de la Fundació Bernat Metge, de la qual va arribar a ser director, és considerable i queda ben representada a la selecció que podreu aconseguir amb l’ARA: hi haurà dos volums amb les millors tragèdies de Sòfocles (Les dones de Traquis i Antígona; Àiax i Èdip rei), dos volums amb la part més significatvia de la producció d’Èsquil (Els set contra Tebes i Prometeu encadenat; Orestea) i un volum de Xenofont amb tres obres incloses, Economia, Convit i Defensa de Sòcrates.

Joaquim Balcells. El primer traductor

Va ser l’ànima de les publicacions de la secció llatina de la Fundació Bernat Metge fins al 1936. Joaquim Balcells i Pinto (La Laguna, 1890–Ginebra, 1936) va comptar amb el privilegi de traduir el primer volum de la col·lecció, De la natura, de Lucreci, en què el filòsof romà llueix el seu epicureisme en un extens poema en què dedica versos a l’alliberació de la por a la mort i al gaudi dels plaers amb moderació. Catedràtic de llatí de la Universitat de Barcelona des de 1921, Balcells va participar també en el projecte de fundació de la Universitat Autònoma de Barcelona, va traduir Properci i Ausoni i va deixar inèdita una traducció de Bucòliques, de Virgili.

Marçal Olivar. Setanta anys de feina

Els interessos de Marçal Olivar i Daydí (Barcelona, 1900–1994) van desenvolupar-se a partir de dos camps principals: els estudis artístics i els filològics. Olivar no en va tenir prou d'explorar les arts decoratives, la ceràmica medieval i l’art modern: durant setanta anys d’activitat va col·laborar amb Els Nostres Clàssics –on va traduir La disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda– i va encarregar-se de 21 volums de la Fundació Bernat Metge, entre els quals hi ha les dotze comèdies de Plaute, que segons el llatinista Joan Bastardas va ser “el punt culminant de la seva especialització filològica”. Se’n podrà llegir Amfitrió i La comèdia dels ases, reunits en un sol volum.

Jaume Berenguer. Amor i guerra

Entre 1953 i 1970, Jaume Berenguer i Amenós (Belltall, 1915–1974) va traduir els cinc primers volums de la Història de la guerra del Peloponès. Els problemes de salut li van impedir culminar la feina de traduir Tucídides al català, en què ja pensava quan estudiava Lletres a la Universitat de Barcelona. A més dels dos primers volums de la Història, a la col·lecció de l’ARA també es podrà llegir un llibre petit però imprescindible, Dafnis i Cloe, de Longus, uns dels millors exemples de novel·la d’amors i aventures, versionada en un català precís i eufònic.

Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra. Eficàcia a quatre mans

El tàndem format per Adela Maria Trepat i Massó (Barcelona, 1905–1964) i Anna Maria de Saavedra (Vilafranca, 1905–Barcelona, 2001) es va centrar a traduir dues obres fonamentals d’Ovidi: Les metamorfosis –repartides en tres volums– i Heroides. El seu treball conjunt, executat entre 1927 i 1932, no tindria continuïtat però aconseguiria resultats que es troben entre el bo i millor dels clàssics editats a la Fundació Bernat Metge.

Miquel Dolç. El repte de traduir l’Eneida

Igual que la majoria de traductors que han treballat per a la Fundació Bernat Metge, Miquel Dolç i Dolç (Santa Maria del Camí, 1912–Madrid, 1994) es va especialitzar en filologia clàssica després d’estudiar la carrera de Lletres. Després d’encarrilar la seva vida professional –va ser professor de llengua i literatura llatina a Osca i degà de les facultats de Filosofia i Lletres de València i Madrid–, Dolç va compaginar la creació poètica amb la traducció d’una de les obres més significatives del llegat llatí: Eneida, de Virgili. Compaginant català i castellà, Dolç també va traduir Marcial, Persi, Tàcit, Estaci, Tertul·lià i Ovidi. La seva última aportació, Confessions, d’Agustí d’Hipona –publicada l’any 1990–, és una de les feines que més satisfet el va deixar.

Joan Crexells. Una vida ràpida i encuriosida

Tot i que va morir poc després de fer 30 anys, Joan Crexells i Vallhonrat (Barcelona, 1896–1926) va portar una vida prou inquieta per doctorar-se en filosofia amb només 23 anys, treballar de corresponsal a Berlín per al diari La Publicitat –on escriuria les primeres columnes d’economia del periodisme català–, escriure una quantitat considerable d’assaigs, assistir a cursos d’estadística a Londres, viatjar a Itàlia, Àustria i Polònia i traduir els tres primers volums dels diàlegs de Plató, dels quals els lectors de l’ARA en podran llegir el primer, que inclou quatre obres àgils i impressionants: Defensa de Sòcrates, Critó, Eutífron i Laques.

Manuel Balasch. El mossèn prolífic

Manuel Balasch i Recort (Cornellà, 1928–2009), capellà i hel·lenista, ha sigut un dels traductors que ha publicat més llibres a la Fundació Bernat Metge. Paral·lelament a les classes de grec a la Universitat Autònoma de Barcelona, Balasch va començar a traduir clàssics a un ritme trepidant: a la dècada dels 60 va treballar les Sàtires de Juvenal, les Odes de Baquílides, la Història de Polibi, les Comèdies d’Aristòfanes i, en col·laboració amb Joan Petit i Carles Riba, va encarregar-se de diverses tragèdies de Sòfocles. L’any 1971 va atrevir-se amb una traducció en hexàmetres catalans de la Ilíada d’Homer. Més endavant, va reprendre la Història de la guerra del Peloponès –començada per Jaume Berenguer i Amenós–, que va enllestir l’any 1982; llavors va encarregar-se de Píndar i de Plató, de qui arribaria a traduir deu volums de Diàlegs entre 1986 i 1997. D’entre la feina quantitativament espaterrant de Balasch, la selecció de la Fundació Bernat Metge inclou els dos primers volums de la Història d’Heròdot, quatre comèdies d’Aristòfanes i les enrevessades i joioses Olímpiques de Píndar.

Antoni Seva. Un món clàssic (però actual)

Doctor en Filologia Clàssica i professor a la Universitat Pompeu Fabra, Antoni Seva (Alacant, 1942) continua divulgant la vigència dels clàssics a la societat contemporània: ho prova cada any amb els seus alumnes i, més esporàdicament, amb les seves traduccions, entre les quals destaca la dels Poemes de Catul, de la qual en va aparèixer l’edició crítica a la Fundació Bernat Metge l’any 1990 i, nou anys després, una versió revisada a Quaderns Crema. El vers "Pedicabo ego vos et irrumabo" –que s’ha traduït tot sovint fent filigranes– segueix vigent, no únicament entre els estudiants.

Montserrat Ros

Faules i 'mythos'

Editora de la Bernat Metge durant anys, Montserrat Ros (Barcelona, 1943) va esperar fins a l’any 1989 per publicar la seva traducció de les Faules d’Isop, repartides en dos volums de lectura àgil i edificant. Més endavant va assumir el repte de traduir en prosa la Ilíada, de la qual n’han aparegut tres volums fins ara. Les versions en hexàmetres de Manuel Balasch i Miquel Peix havien anat precedides, l’any 1875, per la primera traducció en prosa de l’obra d’Homer, feta pel periodista i dramaturg Conrad Roure.