Katmandú26 de març: Katmandú - Arugat
A les 7 en punt arriba el jeep que ens ha de portar fins Arugat, el poble on començarem el trecking fins al camp base del Manaslu. Carreguem les motxilles i fem l'últim te amb en Kami Sherpa i el seu germà Nima. Parlem dels últims detalls de l'expedició doncs amb ells ja no ens tornarem a veure fins la tornada a Katmandu.
Ens presenten el guia que ens acompanyarà durant el trecking. Es diu Gyalzey Sherpa, té uns 30 anys i ha pujat una vegada l'Everest i varies vegades l'Ama Dablam. Tot i que nosaltres no volíem guia, és obligatori en les expedicions. També ens presenten un dels portadors, en Ramesh, té 22 anys i és Tamang. L'altre portador sembla ser que ens espera a Arugat.
Ens fem l'última abraçada amb en Kami i pugem al jeep. El motor s'engega i ens mirem amb en Rusky: comença l'aventura! De seguida deixem enrere Katmandú i continuem direcció Pokara. Sembla un miracle que no hi hagi accidents perquè tothom condueix com si la carretera fos seva i la seva especialitat és avançar just abans d'un revolt. Però d'ensurt a ensurt anem avançant, gairebé més pendents de les maniobres del conductor que del paisatge, i 6 hores després la carretera s'acaba. Ja som a Arugat. A partir d'aquí caldrà remuntar la vall a peu.
Com que el segon portador no hi és, ens repartim els 'petates' fins al lodge que està a uns 20 minuts d'aquí, a l'altra banda del riu. Creuem un pont i seguim un carrer ample ple de botigues de verdures, fins al Manaslu Lodge. Aquí coneixem a dos americans, un anglès i una filipina que venen de fer un trecking per la vall del Tsum. Un home de Copenhaguen ens sorprèn quan ens pregunta, en un català força correcte, si som de Barcelona. Ens explica que va estar vivint 10 anys a Castelldefels i que amb la seva dona faran el trecking del Manaslu i l'Anapurna. Porten una infraestructura gegant, amb molts portadors, cuiner i guia. Mig disculpant-se, ens comenta que ell no sabia que li havien organitzat d'aquesta manera que ell descriu textualment 'com d'un altre temps'. Efectivament, sembla una escena de l'època de la colonització africana.
Un cop fosc i tots ben tips, els portadors de la parella de Copenhaguen toquen un timbal i canten cançons nepaleses. I a les 7 tothom se'n va a dormir.
27 de març: Arugat - Lapu Besi
Avui començarem a caminar tard. El segon portador que ens havia d'acompanyar no veu clar de portar tant de pes, o sigui que caldrà trobar-ne un altre. En total portem uns 100 kg de material repartits en 6 'petates'. Dos d'ells, de 10kg, els portem en Rusky i jo, els portadors han de carregar 40 kg cadascú. El problema és que dels 4 n'hi ha un que ja pesa 30kg, i els altres 18, 25 i 22, o sigui que són de mal repartir. En Gyalzey no para d'anar amunt i avall buscant un portador, però no hi ha manera de trobar-lo. Finalment la solució passa per agafar un 4x4 que porti part dels 'petates' fins un poble que no recordo el nom i allí llogar una mula perquè els porti fins a Maccha Khola, on sembla que en Gyalzey ha trobat un portador. Tant en Rusky com jo estem acostumats a ser autosuficients a la muntanya, per tant se'ns fa molt estrany aquest tipus de logística, amb un guia que ho va decidint tot, tanta parafernàlia i sobretot que ens portin les motxilles! Entenem però que el que anem a fer necessita de molt material i no el podem portar tot nosaltres.
Una bona estona després, per fi comencem a caminar, en Gyalzey, en Ramesh, en Rusky i jo. Estem a uns 500 metres per sobre el nivell del mar. Fem broma de que ens queden més de 7.500 metres pel cim del Manaslu. Per anar fins al camp base cal remuntar una vall molt llarga i profunda resseguint el riu Budhi Gandakhi. En principi necessitarem 7 dies.
Fa molta calor, per això anem parant tot sovint. Ja fa estona que ens hem tret la samarreta. Baixa poca aigua en comparació a l'amplada teòrica del riu. Les pluges fortes són a partir del maig, sobretot juliol i agost. Els vorals del riu són plens de terrasses i camps de cultiu acabats de sembrar, arròs, patates i blat de moro. També veiem algunes mongeteres.
Pel camí anem trobant molts nens que van a l'escola o que surten de les cases. Quan s'adonen de la nostra presencia, primer et miren tímidament, amb cara de no haver trencat mai cap plat i quan se t'arrenca de la cara el primer somriure, de seguida estenen la mà tot deixant anar 'give me pen' o 'give me chocolate'. Nosaltres no portem res de tot això perquè no ens agrada anar de 'reis mags' pel món, repartint regals.
El camí és forca ample i puja suaument. Les dones caminen amb paraigües per protegir-se del sol. Moltes d'elles porten cistelles de bambú a l'esquena, amb llenya, herba o fins i tot els fills petits.
Parem a fer el te en un petit coll on les dues dones que porten el local no paren d'esmicolar pedres amb un martell. Ens expliquen que llavors ho venen als constructors de cases que ho utilitzen com a fonaments barrejat amb ciment.
A l'hora de dinar arribem al poble on el 4x4 ha deixat els 'petates'. Fem el canvi i continuem camí amunt, ara amb la mula, que carrega uns 50kg, més o menys. La nostra mula forma part de tot un ramat d'una vintena que porta queviures fins al poble de Machha Khola.
El camí continua més pedregós, amb continues pujades i baixades i remuntant desnivell molt a poc a poc. De tant en tant trobem escales de pedra, tant amunt com avall, que les mules es neguen passar. Per fer-ho, els mulers utilitzen tot tipus de tècniques amenaçadores: comencen amb crits; si no funciona llavors passen a les pedres; i si això no les estimula, les piquen amb pals. Tot això fa mal al cor. La majoria de mules no es veuen precisament ben cuidades i sap greu formar part de tot aquest circ. És la nostra primera expedició i moltes coses ens enganxen per sorpresa, però són escenes que caldrà tenir en compte si hi ha més expedicions.
Amb tants de problemes logístics anem més tard del previst, així que decidim quedar-nos a dormir a Lapu Besi. Els 'petates' que porta la mula continuen fins a Maccha Khola, el poble on ens espera el portador.
Les vistes des de Lapu Besi són precioses. La vall del Budhi Gandaki és immensa i profunda, però tot i la seva verticalitat hi ha poblets escampats per tot arreu on els seus habitants han sigut capaços de crear terrasses de cultiu. Estem a uns 100 metres del riu però se sent rugir amb força.
Sopem un Dalbat tot aprenent noves paraules i frases en nepalès que la gent del lodge ens ensenya i que ens fan passar una bona estona, amb molts riures per culpa del nostre accent. Abans d'anar a dormir, ens asseiem una estona a fora, a esperar la lluna, que avui és plena.
28 de març: Lapu Besi - Dobhan
A les 7:30 comencem a caminar i amb poca estona ja som a Maccha Khola. Tal com estava previst, ens retrobem amb els 'petates' que va dur la mula. Finalment però, decidim agafar dos portadors més en comptes d'un, per culpa del pes total, una possibilitat que ja ens vam plantejar a Arugat.
Un es diu Sunar, és baixet però de constitució forta. Té uns 28 anys i és Gurung. L'altre portador és una noia, d'uns 40 anys. Es diu Canchi i també és Gurung.
El pes se'l reparteixen així: en Ramesh carrega els dos 'petates' menys pesats però que sumen uns 40 kg, en Sunar el de 30kg i la Canchi el de 22kg. És un art, com lliguen i es preparen els embalums amb un tros de corda de iac. I encara és més espectacular veure'ls caminar i avançar amb xancletes per camins plens de pedres i amb pendents que tallen la respiració. Senzillament, aquesta gent està feta d'una altra pasta. Són molt forts.
Per portar tant de pes no se'l carreguen a l'esquena com una motxilla tradicional, sinó que reparteixen el pes en dos punts, la cintura (caminant una mica encorbats) i el cap (mitjançant un tros de corda de iac i un tros de tela ampla, que va del cul de l'embalum fins al cap).
Tot i poder avançar més ràpidament que els portadors, preferim anar-los esperant. Per nosaltres som un equip de 6 persones, no de dos i quatre més, i això ja es comença a notar quan fem la primera parada a fer un te. Mengem i bevem junts, parlem, fem broma, riem. A més, en Sunar és un fart de riure, no para de ballar i cantar, mig en serio, mig en broma. Podria dedicar-se al teatre!
En Ramesh és més tranquil però de seguida ens agafa confiança. Te interès per aprendre l'espanyol o sigui que ens fem de professors mútuament. Nosaltres li ensenyem paraules en espanyol i ell en nepalès.
La Canchi encara és més tranquil·la i va més a la seva, però es veu una persona molt maca i té un somriure molt dolç. No parla anglès i això fa que ens comuniquem amb ella amb les poques paraules nepaleses que sabem. Però això encara ho fa més divertit i tot plegat és com un joc. Les converses sempre acabem amb riures. La Canhi no para mai: quan acaba de caminar, es busca un racó i de seguida es posa a fer mitja.
Com cada tarda, el cel es va tapant però avui sembla que amenaça pluja. Just quan arribem a Tatopani es posa a ploure i els portadors arriben una mica més tard bastant xops. En aquest lloc hi ha unes aigües termals (tato significa calent i pani, aigua), però són molt poc pràctiques. Es tracta d'un petit xorro d'aigua a 49 graus que cau d'una mànega. Tot plegat fa que no en fem gaire cas. Mengem unes galetes i quan amaina una mica la pluja sortim disparats cap a Dobhan, el destí final de l'etapa d'avui.
Dobhan és un petit poble ubicat en una planícia, una mica enfilat del riu, a 1.000m sobre el nivell de mar. Són 4 cases de pedra, un lodge i molts camps de cultiu. Com que hem arribat una mica d'hora i ha parat de ploure, decideixo enfilar-me muntanya amunt per explorar territori. Vaig trobant algunes cases els habitants de les quals no em treuen la vista de sobre. Vorejo els camps acabats de plantar amb blat de moro. Pel camí trobo un grup de cinc dones que intenten vèncer el pendent per crear unes terrasses de cultiu. De sobte se sent un tro i comença a ploure. Baixo com un llamp però arribo ben xop.
Al lodge hi ha bastant merder. L'Alex, un noi francès que està fent el trecking del Manaslu, amb tota la bona fe del món, ha repartit uns llapis de colors i llibretes als nens del poble, i aquests s'han començat a barallar i plorar perquè uns volien un color i els altres un altre. Fer de 'rei mag' té aquestes conseqüències.
El lloc on dormirem se'n diu lodge perquè té un annexa de fusta amb habitacions, però es menja dins la casa de la família. Té una cuina petita plena de pots i olles i fogons de llenya, un pati interior, un petit rebost amb un llit on els nens juguen i una taula amb uns bancs on nosaltres estem asseguts. Sopem veient com l'avia intenta fer adormir els nets i acabem jugant altre cop a aprendre nepalès.
29 de març: Dobhan - Philim
Sortim ben d'hora al matí per intentar evitar la calor. Tot i així, l'ambient avui és una mica més fresc gràcies a la pluja d'ahir. El camí continua pujant suau i resseguint el Budhi Gandakhi, però cada vegada la vall és més vertical i el riu es va aprimant i baixa amb més força. L'aigua és de color gris-turquesa.
A priori un pensa que tots aquests rius neixen de les grans muntanyes de l'Himàlaia però el cert és que provenen de les planícies del Tibet i travessen verticalment el Nepal, esquivant aquests monstres de roca i gel. Els rius han estat creuant aquest territori durant milers d'anys, al mateix temps que s'han format les muntanyes. Es nota que són joves i vives per la quantitat de despreniments que hi ha i pel tipus de roca poc erosionada.
Al cap de poca estona ja ens traiem la samarreta i és que la calor és forta. Passem per zones a peu de riu que són com platges, amb un tipus de sorra fina i grisenca. En una d'aquestes zones hi ha 4 barraques on parem a fer un te. En Sunar de seguida entra a la cuina i es posa a ballar, cantar i intentar provocar a una de les noies que cuinen. I és que les noies Gurung són guapíssimes. Quin tip de riure! I llavors, per acabar-ho d'adobar, arriba un avi mig begut que també es posa a ballar amb en Rusky. Comencem a ser una gran família. Bevem el te i continuem.
Cada cop som més a prop del Manaslu i cada vegada sentim més a prop la seva presencia. Tant sols estem a poc més de mil metres però ja ens sembla intuir-lo al final de la vall. I també em ve al pensament com carai devien avançar per aquesta vall els japonesos que van pujar per primera vegada el Manaslu el 1956.
I just arribar a Philim comença a ploure. Cada dia és el mateix patró meteorològic. Al matí ni un núvol, a mig matí es comença a tapar fins que a la tarda acaba plovent. Ens preguntem si està fent el mateix temps al Manaslu. La neu pot anar bé per tapar les esquerdes però neu en excés pot obligar a haver d'obrir traça i també fa augmentar el risc d'allaus.
Per berenar mengem un pa tibetà amb mel, una espècie de massa dolça sense llevat fregida. I passem l'estona fins l'hora de sopar, escrivint i xerrant, i quan para de ploure en Sunar encara ens obsequia amb uns quants balls i càntics mig en serio mig en broma. I en Rusky que també balla a l'estil Bolywood. I els altres ens partim el pit de riure.
30 de març: Philim - Deng
A l'horitzó ja comencen a aparèixer les primeres muntanyes gelades. La vall es va estrenyent i el riu cada vegada queda més avall. Pel camí saludo una dona que està fumant. Li demano què fuma i em diu que és 'surdi', que significa tabac. Li dic si me'l deixa provar, em passa el cigarret i el provo. Efectivament és 'surdi però barrejat amb marihuana i és que el camí n'és ple. N'hi ha per tot arreu i sembla salvatge. En aquesta època no les plantes no aixequen més de 2 pams del terra però al setembre això ha de ser espectacular. Neixen fins i tot entre les pedres del camí.
Un tros més amunt veiem uns monos al costat del riu. Són bastant menuts i tenen la cara blanca. Ens estem uns minuts observant i descobrint nous exemplars quan salten de branca en branca. Són una bona colla. Ells també ens observen però no sembla que la nostra presencia els espanti. Aquí per ells deu ser el paradís, el boscos són frondosos i tenen aigua a tocar. I la vall és tant profunda que semblen bastant protegits dels humans. En Gilzey comenta que hi ha gent que se'ls menja però que no és gaire habitual.
Les parets verticals que formen la vall semblen un indicador del pas del temps. Com els anells del tronc d'un arbre, per sobre del riu es poden anar observant diferents franges horitzontals de roca polida que s'han anat creant a mesura que el riu ha anat furgant la vall.
Avui l'etapa és curta i a les 3 ja som a Deng, a 1.860m. Aprofito que encara queda molta estona de sol per sortir a donar un tomb. Decideixo anar a tocar les aigües del Budhi Gandaki, a uns 80 metres més avall. Abans d'arribar a Deng m'he fixat en un camí que hi portava, així que l'he anat a buscar i baixant per un bosc molt frondós he pogut arribar a peu de riu. En aquest punt baixa molt esverat. L'aigua, de color gris-turquesa, crea ones constants. Part d'aquesta aigua prové de la glacera del Manaslu. Els minuts passen a la velocitat del riu. Els pensaments flueixen en totes direccions però s'està enfosquint i toca retirada. Abans de marxar faig una fita en una de les pedres que semblen surar damunt del riu.
Al lodge continua el bon ambient i els riures. Un ambient que ens relaxa i se'ns posa molt bé, sobretot abans d'un repte com el que portem entre mans.
31 de març: Deng - Namrung
Ja estem per sobre dels 2.000 metres. Anem guanyant desnivell molt lentament. La vall ja comença a tombar cap a l'oest, senyal de que cada vegada queda menys. El trecking està essent una autèntica peregrinació, un entrenament tant físic com espiritual. Caminar tantes hores permet abstreure's de la realitat i entrar en autèntics estats de meditació. Venen al cap moltes preguntes que ara per ara són impossibles de contestar: a quina alçada hauran posat el camp base? Trobarem molta neu? Hi haurà moltes expedicions? Ens hi entendrem alhora de treballar a la muntanya? I seran comercials o sense guia ni portadors com la nostra?
A la vall ja hi toca el sol i comença a fer calor tot i que avui bufa un vent que refresca. A l'oest i al sud els núvols ja fa una estona que van creixent, avui més d'hora que els altres dies. L'Alex, el noi francès dels llapis i en Gore, el seu guia, s'han unit al nostre grup, caminem junts i ens parem als mateixos lodges. Ells estan fent el trecking del Manaslu o sigui que compartirem trajecte fins a Samagaon, últim poble abans del camp base del Manaslu. La família va creixent i ara ja som dos catalans, un francès, dos guies sherpes, dos portadors Gurung i un de Tamang. Visca la diversitat cultural.
Constantment anem creuant el riu per ponts de fusta bastant precaris. Algun sembla que s'hagi de desplomar en qualsevol moment. El Budhi Gandaki té punts són impressionants, la seva força i el pas del temps han creat autentiques escultures de pedra polida.
Caminem per la dreta de la vall, per un bosc format per uns arbres gegants amb troncs que deuen arribar com a mínim als 2 metres de diàmetre. Se senten cantar alguns ocells.
Amb aquest paisatge els quilometres es fan ràpid i sense adonar-me'n ja som a Namrung. Engego el telèfon satèl·lit per mirar si hi ha cobertura i controlar alguns assumptes pendents de l'expedició com el menjar d'alçada que ens està preparant en Paco Pérez. El Toti, el meu germà petit i secretari principal de l'expedició, comenta que el menjar ja esta a punt, que l'Helena Hinojosa ja se l'ha emportat cap al Nepal i que l'entregarà al Kami perquè ens el faci arribar al camp base. Així doncs quedem tranquils de saber que de moment la planificació del menjar d'alçada avança segons el previst. També comenta que en Manel Fuentes s'ha interessat pel nostre projecte i que ens vol entrevistar en directe per Catalunya Radio quan estiguem en algun camp d'alçada. Això sí que és una autèntica sorpresa!
I al sopar altre cop el ritual de jugar a parlar nepalès. I els porters que es 'descollonen' amb el nostre accent. I després d'uns quants riures, cap a dormir. Si tot va bé, demà, quan siguem a Lho, veurem per primera vegada el Manaslu.
1 d'abril: Namrung - Samagaon
Algú comenta que ja som abril. La noció del temps quan es viatja es perd completament. Avui toca tirada llarga, 15 km i 1.000 metres de desnivell. Però la gran qüestió del dia és si veurem o no el Manaslu des de Lho, primer punt del trecking des d'on pot observar-se si el cel és clar.
El camí és força dret. Els portadors avancen lentament i nosaltres amb ells. Parem sovint i les hores passen lentament. Travessem ponts, pugem, baixem.
Veiem unes nenes que venen del bosc amb un ram de rododendre, la flor del Nepal. Ens diuen coses des de lluny. Paro per veure aigua en una font i m'atrapen. La nena del ram se m'acosta i em regala una flor i un somriure. Em desfaig de l'emoció. Són tres, no deuen tenir més de 7 anys i van molt brutes, amb la roba ben estripada. Els faig algunes fotos que després mirem junts.
Abunden les cases de pedra, construïdes meticulosament rectes. Les faccions de la gent en aqueta zona són més tibetanes. Els nens no demanen tant o gens, segurament perquè aquí, als turistes ja se'ls deuen haver acabat els llapis.
En un punt del camí, veiem gran quantitat de monos de cara blanca. Salten de branca en branca, n'hi ha de totes les mides i edats. Travessen el camí, torrent avall, fent uns bots espectaculars davant dels nostres ulls.
Quan falta poc per arribar a Lho se'ns descobreix al davant el Manaslu Nord i part de la cresta que va cap al coll Naike, on volem muntar el camp 1. I al cap de pocs minuts, apareix immens el Manaslu, però tant sols uns instants per culpa dels núvols, i ens hem de conformar en observar el Pinacle, una banya molt a prop del cim de 7.900 i escaig. Tot i així, la seva visió ens impressiona. Des del punt on som tenim el cim a 5.000 metres per damunt dels nostres caps.
Dinem a Lho i continuem. Com cada tarda el temps canvia i creixen les nuvolades. Al cap de tres hores arribem a Samagaon, el desti final del trecking i últim poble abans del camp base. Està situat en una gran planícia i ens sorprèn com n'és de gran. Des d'aquí, en teoria, hi ha una visió espectacular del Manaslu però nosaltres no el veiem per enlloc per culpa dels núvols. Haurem d'esperar. Ens allotgem al Manaslu Lodge i en Gylesh ens presenta els dos cuiners de l'expedició, en Dendi i en Jambu, tots dos sherpes. Ens expliquen que ahir van pujar al camp base a muntar la tenda menjador i deixar algunes coses però que van haver de tornar a baixar perquè hi havia molta neu i el temps a les tardes és dolent. També ens presenten en Blado, un eslovè d'uns 70 anys que viu als Estats Units i que també té pensat escalar el Manaslu. Amb ell compartim permís d'escalada i per tant cuiners i infraestructura. Ens explica que l'any passat va intentar pujar el Cho Oyu però es va quedar a 7.200. Coneixem també en Gombu, el sherpa que acompanyarà en Blado i que diu que ha pujat 70 vegades l'Ama Dablam. Deu tenir cap a 70 anys també i en Blado bromeja que se l'ha buscat gran com ell.
Ens comenten que no hi ha ningú al camp base, som la primera expedició de la temporada. Demà ells hi tornaran a pujar i si volem els podem acompanyar i muntar les tendes individuals i portar-hi algunes coses.
De moment doncs es presenta molt emocionant. Sembla que demà tindrem el luxe i el plaer d'enfilar-nos a un camp base d'un 8.000 i gaudir-lo en solitud. Ens preguntem si vindran més expedicions i quan vindran. I si haurem de començar a muntar els camps d'alçada tan sols entre les dues cordades que de moment hi som presents. O potser tan sols entre en Rusky i jo, ja que en Blado té diarrea i encara trigarà uns dies a pujar al camp base i començar el procés d'aclimatació.
Sigui com sigui, nosaltres seguirem els nostres impulsos i intuïcions i, si el temps ens deixa, començarem a aclimatar i explorar la muntanya.
A la nit costa dormir, massa emocions de cop. Els nostres caps no paren de barrinar i encara més sabent que haurem de buscar el camí en solitari com a mínim fins al camp I. Moltes incògnites i segur que moltes sorpreses. Tenim 40 dies per endavant però el ritme segur que el marcarà la muntanya. Ho sabem i intentarem adaptar-nos-hi.
A les 6 del mati, encara mig endormiscat i des del llit estant tapat amb dues mantes, obro la cortina de la finestra i em desperto de cop de l'ensurt. Al meu davant un cel blau intens i el Manaslu, gegant, il·luminat pels primers rajos de sol. Esverat, desperto en Rusky i junts contemplem per primera vegada la majestuositat de la muntanya dels esperits.