De la plaça dels entrepans a l’univers 5G

El 27 era, per a mi, un autobús màgic. Com el Nitrèpid de tres pisos que, a les històries de Harry Potter, serveix de transport per als mags, és invisible per als muggles, circula fent girs i és capaç de fer-se estret si l’amplada del camí ho requereix.

Aquella era la meva línia de transport favorita, perquè em duia des del barri de Gràcia, on vivia, a la porta d’un món màgic. La plaça d’Espanya era com el mirall d’Alícia al país de les meravelles. Darrere s’hi amagava el món fascinant de Montjuïc. Amb la Fórmula 1, les 24 Hores... i el Saló de l’Automòbil.

Anar al recinte firal era tota una experiència. Quan Bultaco va treure al mercat la moto Streaker i la va presentar al Saló de l’Automòbil, dins d’un dels pavellons de l’avinguda Maria Cristina, hi vaig anar cada dia després de sortir de l’escola, amb el 27, per veure-la de prop, gràcies a les entrades que m’havien donat en un concessionari de cotxes. Com m’agradava, aquella moto, com m’entusiasmava!

El Saló era com un parc temàtic, un “motor d’il·lusions”, com deia un dels seus eslògans promocionals.

Quan Enrique Lacalle parla de la plaça de l’Univers –on es faran moltes activitats dinàmiques amb motiu de l’Automobile Barcelona–, sempre s’hi refereix com “la plaça dels entrepans”, ja que la gent que arribava a la ciutat des dels pobles per passar el dia al que anomenaven “la Fira de Mostres” hi menjava això: entrepans.

Recordo que, jo mateix, allà hi vaig tastar per primera vegada una salsitxa diferent de totes les que havia pres fins llavors. En deien “frankfurt”, i si l’acompanyaves amb mostassa tenia un gust molt bo. Me’l van servir en un bar que tenia una estàtua amb la figura d’un pagès que traginava un bocoi a l’esquena del qual no parava de rajar un líquid que representava que era vi. Quan no hi havia activitat a Montjuïc, aquella estàtua de guix vivia en un local de la subterrània avinguda de la Llum.

Anys després, aquella deu infinita va deixar de brollar, pràcticament amb la mateixa cadència que ho feia un sector tan transcendent per a l’economia mundial com és el de l’automoció. Crèiem que el raig seria etern, fins que va arribar una sequera anomenada crisi.

Des d’aleshores ens hem acostumat a viure, si no amb rajolins, com a mínim amb un cabal molt inferior al d’aquell continu vessament. I això ens ha obligat a reinventar-nos; ara pla: amb la mateixa il·lusió de quan anàvem a badar davant l’Streaker.

Avui, la plaça dels entrepans ja no té sentit. Com tampoc en tenen els salons de l’automòbil als quals arribàvem amb el 27.

Ja no ens cal agafar l’autobús. Internet ens ha portat tot el que admirem no únicament a la porta, sinó fins i tot a dins de casa.

Per això calia reconvertir el Saló de l’Automòbil en Automobile Barcelona. Perquè si la bota deixa de rajar siguem capaços de provocar noves riuades, del que sigui, amb l’ajuda –que no l’excusa– de la tecnologia.