Nova York, Mèxic, Hong Kong, Istanbul… I molts altres 15-M

Un cop sembrada la llavor i encesa la flama, el clam de llibertat i les ganes de canvi van començar a estendre's per tot el món. La indignació es plantava tan davant del centre financer de l'economia mundial, Wall Street, com al cor del gegant asiàtic.

OCCUPY WALL STREET

El mirall directe era el que passava a la Puerta del Sol de Madrid, però, en aquest cas, el lloc per expressar la indignació global era immillorable: Wall Street, el districte financer de Nova York.

Contra les desigualtats socials i l’avarícia corporativa, Occupy Wall Street va ocupar a partir del setembre del 2011 el Zuccotti Park de Lower Manhattan. Però les mobilitzacions van arribar fins a 52 ciutats més dels EUA: Boston, San Francisco, Los Angeles, Portland i Chicago, entre d’altres.

La crítica anava dirigida al poder totalitari de les grans corporacions i a la corrupció sistemàtica protagonitzada per l’1% més ric del planeta.

El col·lectiu no tenia líders, però el grup de hackers Anonymous va implicar-s’hi activament i va animar els seus seguidors a secundar la protesta. Intel·lectuals com el filòsof Noam Chomsky, l’activista i director de cine Michael Moore i l’artista japonesa Yoko Ono, entre d’altres, van donar suport públicament a la iniciativa.

‘INDIGNATS’ A MÈXIC

La violència, tant la que exerceixen les institucions com els criminals reconeguts per la llei, i la pobresa van ser els motors que van fer sortir al carrer milers de manifestants mexicans, cridats a practicar una “desobediència no violenta”.

En taules de debat es van anar vehiculant exigències cap al govern que anaven des d’oportunitats de feina fins a l’augment d’escoles i hospitals, i un rebuig als efectius militars que freqüentaven els carrers. Segons dades oficials, els últims cinc anys havien mort més de 34.000 persones.

En parades d’intercanvi, els participants van posar també de manifest el rebuig al mercantilisme. Per això, l’assemblea ciutadana Mèxic pren el carrer, democràcia real ¡ja!, la principal organitzadora, va convocar manifestacions davant de l’edifici de la Borsa.

PARAIGÜES A HONG KONG

Unes eleccions lliures i democràtiques de cara al 2017. Així de modesta es presentava la demanda dels manifestants de Hong Kong.

Equipats amb paraigües, per aguantar als carrers de la Xina en plena època de pluges, milers de manifestants van ocupar el centre financer de la ciutat. Aviat els paraigües van canviar de funció: van passar a servir per protegir-se dels gasos lacrimògens i van acabar donant nom a una protesta històrica, que es convertia també en la repressió policial més important viscuda al país des de les protestes de la plaça de Tiananmen el 1989.

Havia començat com una manifestació estudiantil, de joves que dominen les noves tecnologies i que han crescut amb llibertats de les quals no gaudeix la Xina continental. Així, s’establien com una de les amenaces més importants per al Partit Comunista. Segons els organitzadors, van arribar a participar-hi prop de 80.000 persones.

ECOLOGISTES A TAKSIM

L’origen de la revolta era gairebé una anècdota. Al parc Gezi, situat al centre financer d’Istanbul, prop de la plaça Taksim, el govern planificava situar-hi un centre comercial que suposava destruir l’única zona verda de la ciutat. Una associació ambientalista es va fundar només per defensar-la, però una excavadora va començar igualment a arrencar-ne els arbres. Immediatament, una cinquantena d’activistes van acampar-hi per fer d’escuts humans.

Aquell petit grup va créixer durant els dies següents i, amb ell, ho feia també la indignació dels manifestants pels intents de desallotjament de la policia. Les càrregues van començar a ser cada vegada més violentes, amb canons d’aigua i gasos lacrimògens. Es va tancar el parc i es va fer evident que la protesta ambientalista s’havia convertit en un anhel de llibertat molt més ambiciós.

Els mitjans de comunicació turcs van intentar silenciar la mobilització i emetien programes de gastronomia mentre la BBC i la CNN obrien els informatius amb imatges de la plaça turca. Per als mateixos manifestants, les xarxes socials van ser l’alternativa necessària per organitzar-se.