El canvi d’era, a la cultura

Si Hitchcock fos viu i rodés avui dia Psicosi, Janet Leigh no moriria a la cèlebre escena de la dutxa: abans de registrar-se al Bates Motel hauria consultat Trip Advisor i se n’hauria desdit en veure les males experiències d’usuari. L’expansió meteòrica dels smartphones ha deixat obsolets un munt d’arguments clàssics del cinema: ara cal justificar que el protagonista no tingui un mòbil a la butxaca (o dedicar un parell de plans a mostrar que, oh coincidència, no hi ha prou palets de cobertura) per resoldre l’atzucac en què l’han col·locat els guionistes. Però l’impacte de la comunicació instantània i gratuïta va molt més enllà de les trames. Afecta també, per exemple, el llenguatge audiovisual.

El repte és evident: com mostrar adequadament en un film o una sèrie una activitat tan quotidiana com és mirar i enviar missatges que, alhora, resulta tan poc visual? A House of cards (5) la solució que han trobat és sobreimpressionar-los a la pantalla, flotant. És a dir: no es mostra un pla de la pantalla de mòbil que està mirant un personatge, sinó que veiem el personatge -i la seva reacció, de propina- mentre rep el text en qüestió. Als anys cinquanta, les comèdies de Rock Hudson i Doris Day van posar de moda la pantalla partida com a recurs narratiu per visualitzar les folles converses telefòniques dels dos personatges. Ara, amb aquest nou trencament de la convenció visual, és l’espectador qui veu directament els missatges en qüestió: al cap i a la fi, ell ja està mirant una pantalla.

En altres casos, els whatsapps es converteixen en un recurs narratiu. Passa això, per exemple, al film Hermosa juventud (4), de Jaime Rosales. Un personatge pateix una agressió i tot el que passa en els mesos posteriors l’espectador ho rep en una seqüència prou llarga que es capbussa en el mòbil de la protagonista: l’experiència queda aquí reduïda a unes quantes fotografies i missatges esparsos. I el mòbil es converteix en el dipositari de la memòria, deixa entreveure el director barceloní. En un to molt més distès, l’últim videoclip de la banda novaiorquesa !!!, corresponent al tema Freedom’15 (6), aprofita també aquest tipus de llenguatge: els cantants ballen i miren a càmera, en una presumpta trucada de Skype, mentre la lletra va apareixent sobreimpressionada, com si d’un xat es tractés. De la paraula pintada, a la paraula en text.

Seguint en l’àmbit del videoclip, Blinded by the lights, de The Streets, retrata aquesta nova manera de comunicar-se amb una pantalla de mòbil interposada: el protagonista busca la seva parella a cop de missatge de text, mentre ella aparentment s’embolica amb algú altre (un amant, per cert, més preocupat per enregistrar el moment amb la càmera del mòbil que no pas per gaudir de les arts amatòries de la seva conquesta).

Però segurament sigui el curtmetratge Noah (2) l’exemple més evident de com explorar els recursos visuals que brinda la missatgeria instantània mentre es parla i s’opina sobre la cara fosca d’aquest tipus de comunicació. Tota la peça mostra un únic pla: el monitor d’un adolescent, que va obrint i tancant finestres frenèticament, mentre es comunica amb la xicota. L’espectador capta a la primera la desconnexió amb la realitat que viu el noi. A través de xats, d’aplicacions, d’intrusions en pàgines de Facebook, etcètera, es construeix una narrativa sobre l’ homo mobili que queda empantanegat en les denses aigües de la virtualitat.

A banda de ser el tema, i a banda de modificar els codis de llenguatge de la cultura, ¿poden ser els whatsapps, en si mateixos, literatura? Aquí es podria inserir l’emoji a qui li rellisca una goteta de suor pel front. Perquè de moment els esforços per integrar la missatgeria instantània a la narrativa han estat migrats i centrats sobretot a ser un reclam per als lectors més joves que poden veure un al·licient a llegir una història a cop de diàleg breu i sintètic, en comptes d’haver de capbussar-se en espessos paràgrafs. Els meus whatsapp amb la mama i Pulsacions clamen tots dos en ser “la primera novel·la per WhatsApp”, tot i que el segon títol va aparèixer uns quants mesos abans.

Escrita per Javier Ruescas i Francesc Miralles, Pulsacions (3) explica la història d’una noia de 16 anys que pateix un accident de trànsit i passa uns quants dies en coma. Quan desperta, fa passadora la convalescència parlant amb diversos personatges mitjançant un servei de missatgeria. Un dels coautors del llibre explica que el més difícil va ser implementar els estats d’ànims en un sistema de comunicació que, en perdre el llenguatge no verbal -el to, els gestos...- es presta a la confusió d’intencions entre emissor i receptor.

Els meus whatsapp amb la mama, d’Alban Orsini, és una mirada irònica a l’adaptació sisplau per força que han hagut de fer les persones grans que havien esquivat els tentacles de la informàtica personal. La trama gira a l’entorn d’una mare ja gran: s’estrena amb un primer whatsapp al seu fill, que dóna compte de la seva destresa en els miniteclats: “Cijkiopplyp-M’po”. El llibre mostra com a partir d’aquí va perfeccionant-se en l’art del microtext.

Els texting també ha fet forat en el món de la música, tot i que és un camp en què encara domina la cançó oportunista i salpebrada amb humor. David César (1) va marcar-se un hit d’estiu amb un tema de profunda reflexió antropològica: “Pero que guasa que tiene el WhatsApp / que yo me entero de todito lo que pasa / Pero que guasa que tiene el WhatsApp / con el dedito sin salirme de mi casa”. La música en català té també el seu himne whatsapper : el van escriure el grup de la Sénia Pepet i Marieta i es titula Fart del teu WhatsApp. A mig camí entre la ironia i la denúncia, el tema engega amb: “Ja n’estic fart de WhatsApp / te passes tot lo dia connectat / a una mentida virtual / que no et deixa veure la realitat”.

Són casos que exploten encara el factor novetat i juguen a la complicitat amb el receptor. Però aquesta és la primera fase, abans d’integrar una de les activitats que defineixen l’era actual a la cultura en el món de la música, el cinema i la literatura amb total normalitat.