15-M, la indignació a casa

¿Què en queda del 15-M, el moviment d’indignació popular que va esclatar a mitjans de maig del 2011 a Madrid i es va estendre per tot l’Estat en vigílies de les eleccions municipals d’aquell any? “Ara s’expressa de moltes maneres”, subratlla Arnau Monterde, investigador de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC. “Ha permès noves iniciatives electorals, programes d’economia col·laborativa i sobretot maneres de fer diferents”, continua. En els seus primers quatre anys de vida, el que dura una legislatura municipal, el moviment heterogeni i transversal es va anar armant -ja sense una agenda tan marcada per l’ocupació de carrers i places- i, malgrat reticències inicials, li han crescut forts lideratges. Per a la periodista independent Patricia Horrillo, el 15-M ha aconseguit “un canvi interior” en una societat que s’ha adonat que les crisis que l’amenacen requereixen “un esforç més gran que el d’anar a votar cada quatre anys”. Horrillo, que es presenta com una “ quincemayista fins al moll de l’os” i, de fet, va participar activament en les concentracions de la Puerta del Sol, subratlla que el moviment va tenir un component “transformador” tant des del punt de vista social com de les persones que coincidien a les protestes “i es reconeixen mútuament i s’acompanyaven” en el que volien que es transformés en una nova etapa.

El mirall de la crisi

L’èxit del 15-M, majoritàriament jove i urbà però no exclusivament, va ser la resposta als que deien que la joventut no es mobilitza i està adormida. “Es van combinar molts afartaments”, reflexiona Horrillo, que impulsa Radio Guerrilla, un projecte per empoderar la societat perquè elabori els seus propis programes radiofònics i que va néixer de la filosofia del moviment. Prèviament, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ja havia posat la seva llavor per denunciar els abusos de bancs i lleis i cridar que la crisi no es devia al fet que molts “haguessin viscut per sobre de les seves possibilitats” sinó al fet que l’1% de la població mundial s’aprofita del 99% restant. Indispensable referir-se a la polèmica llei Sinde com a gran detonant del moviment, ja que amb la seva voluntat de regular la xarxa i protegir la propietat intel·lectual es va convertir en la millor munició per als internautes.

En positiu

Tant Horrillo com Monterde coincideixen a assenyalar el “gran component emocional” del 15-M. En aquest sentit, la periodista subratlla “l’empatia” que es va generar arran de situacions tan “absurdes com els desallotjaments” de les places. Per a l’investigador de la UOC, l’emoció es reflectia en les ànsies i el desig “de canviar i transformar” la societat, amb la novetat que es feia amb un “crit positiu”, incideix. Aquest pas, diu Horrillo, es va traduir en un sacseig de consciències “però no d’una manera radical, per la força”, que segurament hauria frenat el seu recorregut.

No en va, tot i que molts van donar el 15-M per mort i liquidat quan es van buidar les places i la mobilització social va perdre l’embranzida lògica del principi, el cert és que quatre anys i mig després l’esperit d’aquella revolta continua viu, com ho demostra la seva entrada a les institucions i l’atenció que li estan dedicant els mitjans de comunicació i, sobretot, els líders de la política convencional. L’anomenada nova política -sota un ball de sigles diferents- presideix alcaldies de capitals com Barcelona, Madrid, Saragossa i la Corunya.

El present i el futur

Els 15-M faran el salt ara a la política estatal, amb la presentació de candidatures a les eleccions del Congrés del 20 de desembre. Han arribat per quedar-s’hi? Per a Monterde, l’èxit és que “han passat la primera pantalla del joc, guanyant a les municipals”, i ara són “laboratoris de la nova institucionalitat”, que comença a “teixir i treballar en xarxa”. En altres paraules, apunta aquest investigador, “l’efecte radical és la democratització del sistema, que ha obert un nou horitzó amb nous actors en institucions disposats a tenir diàleg amb la ciutadania”.

Per a la periodista i activista Patricia Horrillo, hi ha un altre motiu per a l’esperança. “Un cop s’aconsegueix instaurar una manera de fer” en una institució o en la política, “no hi ha marxa enrere”, afirma en relació, per exemple, a les iniciatives de pressupostos participatius, de transparència de les dades públiques o d’implicació del funcionariat en la gestió.

Lideratges

El 15-M és un fenomen atípic perquè cap dels moviments equiparables que van néixer arreu del món ha acabat esquerdant la política convencional i cristal·litzant en una alternativa. En el cas del 15-M, el pas de l’assemblea i el carrer a les institucions ha fet que el moviment es doti de líders forts i molt mediàtics, capaços de plantar cara a polítics professionals. Les noves sigles, que han portat aire fresc a una Espanya que busca fer una nova Transició, s’enfronten ara a la crua realitat.