Ana Pérez: evasió o lectura

Sant Joan de VilatorradaBUSQUEM GENT QUE SE'N SURT. EXPLICA'NS CASOS QUE CONEGUIS

o bé

FES-NOS ARRIBAR IDEES PER AFRONTAR CRISIS I ENTREBANCS

Ana Pérez Hidalgo té passió per la seva feina. És la bibliotecària de la presó de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada (Bages). Els interns l'adoren. Ella els escolta, els anima a llegir, els organitza festes, recitals, clubs de lectura i els estimula tant que ells, en una enquesta recent, l'han elegit com la treballadora més ben valorada del centre. L'Ana està casada, té 42 anys, és mare del Biel (13) i l'Emma (10). A casa ha mamat que per tirar endavant s'ha de treballar. I molt.

"No pregunto mai per què estan a la presó. No em surt de jutjar ningú. Ja els han jutjat. Aquí dins no veig un assassí, un violador o un traficant. Veig la persona. I si els tractes amb respecte i amabilitat, són gent molt agraïda. Pensa que estan molt mancats d'afecte. Ara mateix no deixaria aquesta feina per res del món. M'hi sento molt còmoda, molt respectada i molt estimada.

Hi vaig entrar fa tres anys, quan s'acabava d'obrir la presó de Lledoners. Només hi havia 12 o 13 interns. Jo tenia un desconeixement total sobre el món penitenciari. No havia tingut mai relació amb ningú que hagués estat a la presó. Va ser una amiga que sabia que jo no estava gaire bé a la meva feina anterior la que em va dir que havia sortit una plaça de bibliotecària a Lledoners. Això és al costat de casa. Visc a Súria i fins aquí hi tinc 10 minuts. Quan em van donar la plaça vaig parlar-ne amb el meu fill gran, que ara té 13 anys: "Biel, la mama se n'anirà a treballar a la presó". La seva resposta va ser: "Doncs si et fan mal jo no et penso anar a veure a l'hospital". La meva mare va dir que sí que ho fes: "Pobrecillos, también tienen derechos". Som 5 germans a casa: tres ja vam néixer aquí i els dos grans a Écija (Sevilla), abans que els meus pares vinguessin cap a Catalunya el 1958.

Els recels inicials

Els primers dies de treballar a la presó em vaig deprimir bastant. A la biblioteca només hi havia 500 llibres d'una dotació del Departament de Justícia. No tenia recursos, tot em semblava gris, trist. Fins i tot, el primer contacte amb els interns també el recordo amb recel. Em feia cosa estar sola amb ells. Li deia a la Bibiana, una companya que és mestra, "tu no et moguis del meu costat, eh".

Però de seguida em vaig espavilar. Ara ja tenim 12.000 llibres a la biblioteca de Lledoners. I tot això sense comprar-ne cap. Ens espavilem a buscar donacions de tot arreu. També organitzem clubs de lectura en què barregem interns amb gent de fora, perquè ells també puguin veure com és una presó. Llegim un llibre i llavors el comentem tots junts. A vegades ve gent que diu que estan molt bé aquí dins. Jo els contesto que si el meu germà fos a la presó, també m'agradaria que estigués mitjanament bé.

Te'n faries creus de l'interès cultural que hi ha aquí. El llibre és molt present a la presó. Hi ha de tot: gent que no ha llegit mai i un cop a dins es converteixen en lectors compulsius, i d'altres que diuen que els costa molt trobar la concentració. Ens demanen molt llibre d'autoajuda, Jorge Bucay, Paulo Coelho; la trilogia de l'Stieg Larsson, novel·la històrica... Com a fora, si fa o no fa. És que no hi ha diferències. Aquesta és una altra cosa de la qual t'adones treballant a la presó.

Llegir o veure la tele?

A cada cel·la són dos interns i només poden tenir tele si se la compren aquí. Doncs, com a moltes cases, també hi ha discussions perquè un vol llegir i l'altre vol mirar la tele. Per a alguns, llegir és un enriquiment cultural. Per a d'altres, una manera d'evadir-se. Jo conec les necessitats de cada un i els aconsello entre els llibres que em van arribant. I si me'n demanen un que no tenim, moc cel i terra per aconseguir-lo. Ara acabem de llegir L'últim patriarca, de Najat el Hachmi. També organitzem recitals de poesia i visites d'autors que queden impressionats del silenci i l'emoció amb què se'ls escolten. Recordo quan José Manuel Garzón va recitar les cartes de Miguel Hernández a la seva dona i molts interns van acabar plorant.

Però vaja, ja et dic, no sé per què m'heu triat a mi. Jo només intento fer bé la meva feina. Un cop per setmana vaig al mòdul de càstig a portar-los personalment els llibres als interns que es passen 22 hores al dia a la seva cel·la. Organitzem la diada de Reis amb els fills dels interns o una festa d'estiu, també. L'última vegada un nen va estar tres hores xutant-li la pilota al seu pare. Només per això ja va valer la pena tot l'esforç de tots.

Jo crec que una part de la crisi també té a veure amb l'actitud dels treballadors. La feina és una cosa seriosa. Ens paguen per treballar. A vegades veig actituds que no entenc: és la carrera que has triat, tens un bon sou, ets jove i ja et passes el dia queixant-te? Penses estar tota la vida així?