Amnèsia o neurosi? La poca valentia dels demòcrates
El record de la Guerra Civil va marcar la Transició. “Sense la guerra no s’entén res. El 1975 no és lluny del 1939. El pes és molt gran. Només cal mirar les campanyes electorals del 1977: Carrillo sembla socialista i González comunista. Els que queden fora de joc són l’extrema esquerra i l’extrema dreta -defensa l’historiador Xavier Casals-. El sistema electoral que s’acaba aprovant tampoc és el que volien les esquerres. No aconsegueixen imposar un model de ruptura. S’imposa el model de Suárez. És una revolució passiva, perquè la lidera l’antic règim. Però al final guanya la democràcia i perd la dictadura. Guanya la gent”, afegeix Casals. “Els partits d’extrema esquerra queden marginats. Hi ha un sector que proposa una alternativa anticapitalista. Hi ha exemples d’autogestió a les fàbriques. Ho reflecteix la pel·lícula de Joaquim Jordà sobre Númax-la fàbrica d’electrodomèstics-”, argumenta Manel Risques.
S’aplaudeix la llei d’amnistia
Les Nacions Unides han demanat recentment a l’Estat que derogui la llei d’amnistia del 1977. L’organisme internacional considera que la norma, nascuda a la Transició i que no permet investigar els crims franquistes, no respecta el dret internacional. No hi va haver judicis contra els crims franquistes, ni tampoc depuracions a l’administració o a la justícia.
“El 1977 ningú demana castigar els franquistes. El mateix Lluís Maria Xirinacs -senador independent, pacifista, que va destacar per la seva lluita a favor dels drets humans i les vagues de fam per demanar l’amnistia dels presos antifranquistes- aplaudeix la llei d’amnistia. En aquell moment no és amnèsia, és neurosi. El record de la guerra és un dolor que moltes famílies no poden oblidar. Quan se celebren eleccions el juny del 1977, els partits celebren la victòria amagats als seus locals. Després el problema no ha sigut la falta de recerca. N’hi ha hagut molta. Tampoc hi ha silenci. Però no hi ha una reparació moral de les víctimes. Però això no s’ha d’imputar a la Transició sinó a la democràcia”, defensa Mayayo. “No hi ha hagut valentia política. Els historiadors han fet molta feina tot i que l’accés als arxius ha sigut sempre molt difícil. La llei d’amnistia potser tenia un sentit en aquell moment, però no en té cap 35 anys després”, argumenta Borja de Riquer.
“Els dirigents del franquisme, en comptes d’anar a la presó o ser jutjats, es van dedicar a publicar les seves memòries”, afirma Marta Rovira. “El relat de la Transició acaba democratitzant el franquisme”, afegeix. I conclou: “El passat queda perfectament integrat en el curs de les coses sense contradiccions. El franquisme perd perfil repressor, perfil dictatorial, de la mateixa manera que la democràcia va deixar d’adquirir perfil de ruptura”.
