Rosa Garcia: “Preferim distribuir les culpes en comptes d’assumir què pot fer cadascú”

Periodista“A l’EGB vam visitar una incineradora, i encara tinc gravada la imatge de la pinça agafant els residus i portant-los cap al foc. A l’escola treballàvem molt aquest tema i ja ha sigut sempre part de la meva vida. En la meva adolescència començava la recollida selectiva a Barcelona, però no al nostre barri, Torre Baró, un dels més conflictius en aquella època. Amb una amiga vam agafar un bidó, el vam pintar de verd, hi vam escriure “vidre” i el vam plantar a l’avinguda principal. La meva mare i les veïnes van començar a baixar ampolles. Algú va fer una foto, va arribar als mitjans i, al cap de poc, vam tenir els primers contenidors de recollida selectiva”.

Els residus són l’àrea menys atractiva dins el medi ambient, però la Rosa sempre ha tingut molt clar que volia treballar-hi. “A Mercabarna, amb el Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius, vam implantar la recollida orgànica. Després vaig ajudar a crear la fundació Rezero. Amb l’ efecte Greta hem notat un canvi. Abans, quan ens reuníem amb polítics i empresaris, ens deien que l’important era l’educació ambiental. Ara tenen assumit que és una urgència. És positiu que la gent jove s’hi hagi enganxat, com elsFridays for Future. Ara els cal entendre que per avançar cal arribar a consensos i crear sinergies”.

Fa uns anys, amb la campanya “Catalunya lliure de bosses”, a ella i el seu entorn els deien que eren unes talibanes dels residus, que la gent no tornaria a anar a comprar amb cabassos i bosses reutilitzables, “que era una bogeria, i mira ara”. “Penso que a la Greta se li ha fet un atac molt bèstia, és un exemple del masclisme social. ¿L’hi farien igual a un noi? Em sembla una fotesa agafar-se a si ella contamina o deixa de contaminar, és un atac molt fàcil, en comptes de valorar la seva repercussió. I l’essència de l’ecofeminisme ha existit tota la vida. Aquí tenim la Mercè Girona, o la Laia Tresserra i la Montse Peiron, referents del consum conscient. Passa molt amb els ecologistes, que sembla que per ser-ho hàgim de viure a les cavernes”.

És allò d’aprendre a viure amb les nostres contradiccions. “Al final és la suma de cada petit gest que fem, les gotes que fan la gran onada, anar del zero al deu és impossible. Si el model no et permet viure coherent al 100% és perquè el model té imperfeccions. En comptes de culpabilitzar les persones per aquestes imperfeccions del model, mirem com facilitem el seu dret a consumir sense generar residus i sense perjudicar la salut. No centrifuguem responsabilitats. En aquest país preferim distribuir les culpes en comptes d’assumir què pot fer cadascú. La responsabilitat ha de ser compartida, però no és igual per a tothom. Tenen més responsabilitat les empreses. Després venen les administracions, que han de crear el marc normatiu i garantir que es compleixi, que fer les coses malament surti més car que fer-ho bé. Com pot ser que produir ecològic surti més car que produir malament i amb tòxics? I no n’hi ha prou posant a l’etiqueta «Paper 100% reciclable». És que el paper és sempre 100% reciclable. Això no aporta informació, només confon el consumidor. En un envàs de bric, vidre o plàstic, posar-hi que és 100% reciclable és un engany si no pots assegurar que aquest envàs que poses al mercat serà recuperat i es reciclarà realment, amb instruments com el sistema de dipòsit, devolució i retorn”.

Reduir, reutilitzar, reparar, repensar o refusar, millors opcions abans que reciclar. Trobareu consells a la web de Rezero. “Hi ha un vincle entre els residus que generem i el model de vida que tenim, un model consumista basat en necessitats fictícies i imposades, moltes materials, que tampoc ens omplen: la societat espanyola és la segona consumidora d’ansiolítics d’Europa. Si ens alliberem d’això, serem més feliços. Porto molts anys intentant fer aquest camí, i reconec que costa molt. Amb el temps he après a celebrar cada cosa que aconsegueixo”.