Quim Borrell: “Els dic que aixequin el cap, i es mirin als ulls”
“No conec el món de la presó, però si una altra persona ho pot fer, jo també”, va dir en Quim Borrell a l’entrevista per a monitor de teatre al centre penitenciari Lledoners. “Era una feina per als caps de setmana i festius. Vaig començar el 25 de desembre del 2008. Estava sol i els vaig posar Hancock amb Will Smith, i al film hi havia un motí, i jo no hi havia caigut. El primer dia i ja l’havia cagat. Els interns em miraven”.
“Vam començar a assajar una obra per Reis, per als fills dels interns. Llavors obrir les presons es considerava una animalada, i ho vam fer també amb la fira de teatre i música. La direcció ens va donar suport. I ara es valora no crear un microclima tancat i fer de transició a la reinserció. A l’entrar gent de fora els interns veuen altres maneres de viure”.
“A les presons, els tallers artístics es consideraven amateurisme, només per distreure, però per fi se’ls ha donat el valor de l’art com a reinseridor, per obrir la ment i viure experiències noves, creant hàbits saludables de lleure, donant alternatives al sortir al carrer. Treballem que ser actor és una professió que demana preparació. Però també els ensenyo a ser públic, creem nous públics. Molts interns que no havien vist mai teatre, quan surten, apunten els seus fills a classes. Aprenen a tenir una visió crítica i que allò que els semblava sublim no ho és tant”.
“Un intern complex que porta 21 anys a la presó va descobrir el món del teatre i el seu comportament ha canviat totalment. Abans no li interessava absolutament res. Amb Dagoll Dagom van acabar plorant tots. A la presó ningú mira als ulls, violenta la mirada. És invasiva. A l’escenari tothom mira a terra, i els dic que aixequin el cap, i es mirin als ulls. Hem treballat la confiança, la concentració i l’escolta activa fent escolta gratis semblant a les abraçades gratis”.
“El més complicat és com et relaciones amb ells. Jo soc la figura de l’autoritat, però juguem amb sentiments i tractem amb art. El més fàcil és manar i ells a creure. Però quan els demano que s’obrin i confiïn en mi, aquests rols es trenquen, i pots arribar a empatitzar massa amb ells. Tenen vides molt fotudes, estan privats de llibertat, tenen famílies, i empatitzes molt i no desconnectes. Els primers cinc anys vaig entrar en una depressió perquè m’emportava els seus problemes a casa. Llavors vaig posar un mur, però si els demano que s’obrin i jo em tanco, no funciona. Després de molta teràpia he après a ajudar-los sense responsabilitzar-me dels seus problemes. Jo mai havia vist tanta misèria, em vaig criar amb les necessitats cobertes i la possibilitat d’estudiar. Quan veus la misèria del món, t’impacta, saps que existeix, però fins que no ho veus amb els teus ulls... Si tu t’has criat en una favela del Brasil, com en surts? Em sentia malament d’haver tingut uns pares que s’havien preocupat per mi”.
“Aquí els treballadors tendeixen molt a separar la seva vida a la presó de la de fora i jo vaig decidir que no ho volia fer. Tot el que m’enriqueix, també els pot enriquir, les meves actuacions, classes, o estades a Nova York. I quan assagem, no som al teatre d’una presó, som simplement en un teatre, i els tracto com a actors o tècnics. Sempre visitem l’Institut del Teatre i fa poc hem fet una estada a La Casa del Teatre Nu, a Sant Martí de Tous. Ens volem vincular a més entitats i teatres, i els brindem conèixer el món de la presó i treballar la idea de privació de llibertat. Oferim la nostra companyia de teatre a qui vulgui venir a fer un workshop, o a tothom que vulgui experimentar uns dies amb el nostre grup. Faig una crida als directors de tot el món”.
