Pedro Gómez i Elvira de Merlo: “Si no hagués sigut per ella, jo ja estaria mort”

PeriodistaCarrer Casp. Pedro (P):“Estava plovent i vaig veure aquest portal. Un guàrdia jurat em va dir que no hi podia dormir. Li vaig dir que amb el xàfec que queia, allà no molestava. Va ser la primera de moltes nits. Porto des dels 8 anys al carrer. En tinc 66. Els veïns van començar a conèixer-me i l’Elvira (E) durant 4 anys em portava el sopar cada nit. Si no hagués sigut per ella, jo ja estaria mort. Ella és la que m’ha canviat la vida”.

E:“Jo vivia a sobre. Vaig pensar que no em costava res fer sopar per a tres en lloc de dos. Ell es posava en aquest raconet. Ara aquí ja no hi pot viure ningú perquè han posat aquesta reixa. La ciutat s’està tornant exclusiva. Ells sempre diuen que són invisibles i és veritat. La gent no ha de tenir por d’acostar-s’hi i parlar-hi. Segons l’últim recompte, només a Barcelona hi ha 1.239 sensesostre”.

P: “Al carrer dorms amb un ull obert. No hi ha paraules per explicar com es viu al carrer, cal viure-ho. El que he passat jo, el que he vist fer, el que he fet i m’han fet. Els carrers són la millor universitat del món, on s’aprèn més de dolent que de bo. Quan estava begut, per pudor no anava al portal, hi tenia la gent que m’apreciava i no ho volia fer malbé. Preferia fer-me el llit en un banc. Van passar voluntaris d’Arrels, dels que van pel carrer i et diuen si vols anar amb ells i t’ajudaran. Els vaig dir que no. Però quan em va passar la borratxera em vaig dir que estava fart d’estar tirat al carrer, vaig perdre la vergonya a demanar ajuda i vaig anar a la Fundació. A la llar hi vaig estar 3 anys, fins que em van assignar un equip de suport i un pis compartit, i ara estic en un pis sol. Confesso que he tingut recaigudes, i algun un cop he tornat al carrer. Però vaig començar a fer de guia col·laborador. Faig una ruta als alumnes dels col·legis, explicant la ciutat amb ulls de rodamon”. E: “De sobte me’l vaig trobar aquí amb un grup d’adolescents i em vaig quedar parada de veure’l tan bé. Anava amb la mestra i una voluntària d’Arrels. I ell conscienciava els nois sobre què significa viure al carrer”.

P: “Sempre els dic que tots pensem que no ens passarà, però tots podem acabar vivint al carrer. Queden molt contents i molts professors em demanen que repeteixi. Els explico la meva vida a través de diferents llocs: em rentava a la font de la plaça Tetuan, a l’Estació del Nord m’ajuntava amb els que consumien. Sense beure no podia viure. He sigut alcohòlic. Tota la meva família era alcohòlica. Els pares dels meus pares també, i acabes fent el que veus. Amb 8 anys vaig marxar de casa per maltractaments i des de llavors que bevia. He estat molt malament, moltes vegades a punt de morir. Jo no he rebut afecte en tota la meva vida. És dolorós. Qui no ho ha passat no ho entén i diu: «Mira, un borratxo». No tenia ningú, i d’aquesta dona he rebut amor a canvi de res. Les relacions del carrer són sempre de desconfiança, cadascú va a la seva, si puc em bec el teu vi i avall. Jo he corregut molt món però mai m’he trobat amb una dona com aquesta. El fet que l’Elvira es preocupés per mi va ser una motivació. La meva única família és la Fundació Arrels, on l’Elvira ara també és voluntària”.

E: “Té molt de mèrit haver sortit d’això. A mi sempre m’ha agradat ajudar, però a Arrels m’han ensenyat a fer-ho amb formació i amb tot un suport de serveis. Tenim dutxa i donem la roba neta. I consigna, gratuïta i molt important. Al guardar-li la maleta, un senyor em va dir: «Cuidi-la bé perquè tota la meva vida és aquí dins». La farmaciola és per als que prenen medicaments, així no els porten a sobre, i es guarden amb el seu nom. Tenim sala amb ordinadors, cafetera, un espai per a gossos i l’assessorament d’Afers Socials. El perfil d’Arrels era d’homes més de 50 anys, però cada cop hi ha més gent jove i més dones. És més difícil que una dona acabi al carrer, perquè sovint té germanes o amigues, però els homes si es queden sols... Les cures, si no te les fa una dona que t’estima, no te les fa ningú”.